El català, de nou
Tornem a viure uns temps que crèiem superats en relació al paper de la llengua catalana a les escoles del país. I cal recomençar de nou. I persistir, donat que el nostre sistema educatiu no es troba emparat per una legislació estatal pròpia i fins que no hi disposi caldrà resistència i insistència.
Per un costat el nostre model denominat d’immersió fa anys que no es compleix en multitud de centres i etapes educatives. Molts ho venim denunciant de fa temps. I aquí la responsabilitat no és forana. Com en molts altres temes els nostres governants no han volgut encarar-se amb una temàtica sensible per no esperonar resistències incòmodes de gestionar. Això es podria entendre si només hagués estat en un període concret, diguem-ne conjuntural o estratègic, però no perllongant-lo durant anys per temor o desídia.
Per una altra banda, des de la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut retallat, la legislació considera també la llengua castellana com a vehicular la qual cosa ha obert les portes a un reguitzell de sentències que, a més, imposen un percentatge lectiu d’hores en llengua castellana, amb un criteri percentual totalment arbitrari i susceptible de fer-lo variar a l’alça quan vulguin. Unes sentències que demanen a les direccions que siguin les executores de les mateixes. I aquí tornem a romandre empantanegats entre la conveniència de “protegir” els funcionaris o assumir la responsabilitat de forma directa per la direcció política del Departament, exposant-se a sancions o inhabilitacions en cas d’incompliment de les sentències. Una circumstància, aquesta, similar a la que succeeix en molts altres fronts del nostre autogovern.
Davant d’aquest atzucac la iniciativa parlamentària de quatre formacions polítiques del Parlament de Catalunya, en relació a modificar la Llei de Política Lingüística anterior a la LEC, ha intentat surfejar entre les aigües remogudes de les contradiccions assenyalades, buscant una via de sortida que intentés aturar les sentencies del TSJC i, al mateix temps, preservar el màxim possible un model d’immersió que, com dèiem, fa temps que es troba en precari. I com sol succeir quan hom vol fer la quadratura del cercle allò que en resulta és ambigu, interpretable i contradictori. I la prova és que per explicar-ho es necessiten molts minuts de discurs embaldragat que no acaben de convèncer a ningú. Es fa difícil imaginar que un text així, si no es modifica substancialment, aconsegueixi el consens de la comunitat educativa i lingüística de Catalunya.
Més enllà de l’empara legal que al final aconseguim instaurar o re-instaurar, en relació a la llengua catalana com la d’ús a les escoles catalanes en totes i cadascuna de les actuacions comunicatives del centre, i amb el conjunt d’usuaris de la comunitat escolar (llengua vehicular doncs), així com de la impartició en català de les diferents matèries en les hores lectives (llengua d’aprenentatge), el que sí podem fer cadascú de nosaltres és responsabilitzar-nos de defensar la llengua pròpia del país en tota circumstància personal, social, laboral, d’esbarjo, entreteniment, etc. I això inclou també, com a professionals de l’educació, actuar en conseqüència davant els nostres alumnes a l’escola, amb els companys docents i altres professionals i personal del centre, amb les famílies dels alumnes, als patis, als passadissos, a les reunions, a les sortides i excursions, als menjadors i transport escolar, etc.
Defensar la llengua és usar-la i prestigiar-la, potser fent un esforç per treure’ns de sobre certs complexos provincians que molt sovint arrosseguem degut a una tradició secular de submissió que hem viscut durant generacions.
Demanem un marc legal clar de preservació i defensa de la llengua catalana a l’escola que no signifiqui blanquejar els tribunals, ni minimitzar la immersió. És millor refermar la posició, tot assumint els costos que se’n derivin, que recular sota el vernís d’un consens que tampoc és cap garantia que serveixi per frenar l’ofensiva judicial. Exigim valentia i coherència als nostres representants polítics però, mentrestant i a tothora, fem nosaltres els deures que ens pertoquen com a educadors i ciutadans d’un país amb llengua pròpia i minoritzada.
