Eines digitals per a l’escola del segle XXI
Quan parlem de l’escola catalana sovint ho fem enumerant els reptes que té plantejats des de les vessants més diverses: de l’alentiment dels moviments de recerca i innovació pedagògica als constants canvis legislatius i curriculars que l’afecten, passant per l’arribada a les aules dels nous catalans i de com aquest fet ha condicionat la tasca del professorat. En aquest context iniciem la discussió de la futura Llei catalana de l’educació i insistim en el dèficit crònic de recursos, però quan ens arriben els indicadors externs de les proves PISA o les PIRLS ens trobem davant un toc d’atenció important i llavors reaccionem.
Ens preguntem el perquè d’aquesta situació i d’aquests resultats –que, per justificats que siguin, no deixen de ser millorables– si volem avançar de debò vers una societat més qualificada i competent en el futur, i és llavors que entrem de ple en el debat. En aquest debat hi concorren tots els agents implicats i s’afronta des de totes les perspectives imaginables, però tanmateix sempre hi deixem al marge un element que, per quotidià, es torna sovint invisible: les eines de les quals disposen els professionals de l’educació.
Tots els sectors professionals fan servir unes eines pròpies i els llibres de text són, potser, l’eina més estesa i recurrent entre el professorat. A Catalunya, més del 85 % de l’alumnat fa servir diàriament el llibre de text i els quaderns de treball que el complementen; per això avui no s’entén una escola sense llibres de text i en canvi –i vet aquí la paradoxa–, sembla que tothom en sospita: les famílies perquè els veuen com una despesa sovint cara i inútil; els mestres i professors perquè diuen que els encotilla massa i són poc flexibles, i des del Departament d’Educació se’n promociona un reaprofitament que col·loca les editorials del sector en la difícil tessitura de no poder invertir en nous projectes, i això pot arribar a fer inviable l’existència d’un teixit industrial que, fins ara, ha portat Catalunya a ser el territori europeu amb més innovació i oferta en aquest camp.
D’altra banda, també estem entrant en un moment en què les noves tecnologies permeten pensar en una escola de futur amb recursos més atractius per a l’alumnat, que li generin una més gran atenció a l’aula i que puguin fer-li l’aprenentatge més significatiu. Tots els que estem a prop de l’escola ens imaginem una escola digital, però tots imaginem un entorn digital diferent segons quina concepció tinguem dels recursos tecnològics.
Salvant totes les reticències que el professorat pugui tenir i evidenciant que ni les aules ni la xarxa de banda ampla permeten anar més enllà d’on ara hem arribat, estem obligats a pensar quines eines de futur immediat volem començar a desenvolupar per a l’escola catalana del segle XXI. I ho hem de fer ara si no volem que les grans multinacionals tecnològiques acabin per imposar-nos el ritme des de les seves seus, que estan molt lluny de la realitat del nostre país.
Ha arribat el moment de posar-nos d’acord per encetar un debat entre els professionals de l’educació, les institucions, les empreses tecnològiques i aquelles que, des del territori, desenvolupem els continguts. Ens cal renovar les estratègies que permetin posar al dia les eines que volem donar als mestres i professors per tirar endavant la tasca d’educar els ciutadans del futur, que són els alumnes actuals. Ens cal trobar un estàndard de programari vàlid per ser implementat a les escoles, planificar la tecnificació de les aules i formar el professorat en l’ús de les noves tecnologies. Si tots els agents implicats comencem a investigar ara en una mateixa direcció, podem resoldre amb èxit el pas del llibre de text als continguts digitals i fer que les TAC siguin una realitat útil en els pròxims anys, però hem de fer-ho des de l’acceptació que la indústria editorial catalana també té un lloc en el debat de com ha de ser l’escola del futur.
Nosaltres estem oberts a participar-hi, a aprendre, si cal, com hem de presentar els millors continguts en el format que finalment consensuem. Estem disposats a treballar per una major facilitat d’accés als continguts des de l’escola i des de les llars de les famílies. És en aquest sentit que parlem dels costos i dels preus, perquè no hem de confondre la gratuïtat del llibre de text en les etapes obligatòries amb la inexistència del seu cost. De segur que abandonar el suport paper pot redundar en l’abaratiment del producte, però bé caldrà pagar l’autoria dels continguts i la inclusió de nous elements de programació, de vídeo, de so o d’infografia.
És el moment de pensar en la renovació de les eines educatives, i hem de començar el debat com més aviat millor per fer-lo amb prou temps perquè arribem a un acord que ens sigui a tots profitós i fructífer.
