Eduquem potenciant el talent

La VII Tribuna organitzada per Edu21 el passat 15 de desembre versà sobre el talent a l’educació. Més concretament, la pregunta general plantejava què hem de fer per potenciar el talent en educació tot aprofitant en els alumnes el màxim de talents que ostentin i millorant, com a conseqüència, el nivell d’excel·lència del nostre sistema educatiu. Tot un repte donats els minsos resultats que en la franja alta Catalunya mostra en els estudis internacionals.

Els ponents destacaren que el nostre sistema educatiu ha fet, i continua fent, molts esforços per atendre els alumnes amb més dificultats per aprendre i que aquesta empresa resulta del tot lloable i imprescindible per garantir l’equitat del sistema. Ara bé, al mateix temps, comentaren que ens cal començar a plantejar accions educatives concretes que cerquin el descobriment, la potenciació i el reconeixement dels aspectes talentosos dels nostre nois i noies. No es feia referència només, ni molt específicament, als alumnes d’altes capacitats intel·lectuals –encara que aquests també necessitin d’una atenció específica– sinó, sobretot, d’aquells altres que poden destacar per sobre de la mitjana i arribar a excel·lents resultats en una o més àrees concretes curriculars. També en aspectes com l’activitat artística i esportiva, una bona capacitat per a les relacions socials o una predisposició a aprofitar el màxim la intel·ligència emocional. Ens cal oferir oportunitats per poder destacar, per poder demostrar les màximes aptituds en una destresa o conjunt d’habilitats que suposin exercir amb màxima competència una àrea concreta del coneixement científic o social i fer-ho de forma individual i col·lectiva.

El talent no sempre és reconegut perquè a voltes no és identificat ni pel propi estudiant. El talent s’ha de saber cercar i reconèixer; se li han de donar oportunitats per desplegar-se el màxim a partir d’activitats educatives que combinin la competitivitat amb la cooperació, l’individualització de l’ensenyament amb les tasques en equip i en diversos tipus de grup (per exemple: tutoritzant i ajudant a alumnes amb més dificultats per aprendre). Tot això hauria d’anar acompanyat d’un plantejament pedagògic basat en l’exigència, l’esforç amb sentit, el sacrifici i les ànsies de superació i entrenat a partir del domini de l’atenció, de l’aprendre de l’error, del saber desaprendre allò sobrer, de la producció audiovisual dels treballs escolars i, en definitiva, de l’aprofitament màxim dels multiplicadors cognitius individuals i socials que l’escola pot i ha de fomentar amb l’ajut de les TIC.

Programes com el de l’Estímul del Talent Matemàtic descrit pel ponent Jordi Deulofeu es mostrà com un bon exemple per aconseguir activar i motivar l’eclosió i el procés de millora del talent en els nostres joves. Experiències com aquesta demostren que tant al si de les escoles com a fora d’elles és possible incentivar i premiar l’esforç per excel·lir i la promoció del domini talentós d’una matèria o activitat. Cal un replantejament del paradigma dominant en educació que, basat ara principalment en el dèficit o en el problema, inverteix la majoria de recursos a guarir o recuperar alumnes amb dificultats, per passar a un enfocament on tothom ha de ser ajudat, no per compensar-lo de cap dèficit sinó perquè pugui explotar al màxim el talent o talents que porta a dins. En aquest paradigma nou no han de ser les competències bàsiques el llindar per a tothom sinó que, com a objectiu educatiu irrenunciable, s’ha d’instaurar l’aconseguir que cada estudiant assoleixi el màxim de competències a les quals pugui arribar. I això representa un autèntic gir copernicà de l’actual model pedagògic imperant.

Com a mostra d’algunes conclusions de la Tribuna podríem destacar:

• Cal contemplar els alumnes de la franja alta de resultats com a susceptibles de ser atesos en la seva diversitat de necessitats específiques per tal que puguin excel·lir al màxim de les seves potencialitats.
• Cal valorar socialment aquells alumnes que destaquen en una o en més d’una matèria o habilitat, tot evitant, com destacà el ponent Joan Estruch, l’estigmatització de l’excel·lència com a quelcom contraproduent i situar-la com a horitzó desitjable per a la majoria. Hem d’avançar envers una cultura del reconeixement dels bons resultats, del talent i de l’excel·lència i que aquests esdevinguin autèntics fars que orientin l’horitzó del conjunt d’estudiants.
• Si situem l’atenció a la diversitat en la perspectiva d’haver de diagnosticar, avaluar, desenvolupar i reconèixer el talent dels nois i noies, això ens obligarà a plantejar activitats d’ensenyament i aprenentatge des d’un perspectiva ben diferent a la subsidiària dels estàndards curriculars o homogeneïtzadors. Haurem de fer un esforç per dissenyar activitats d’aprenentatge que des d’una perspectiva holística, Interdisciplinar i multidimensional plantegin el treball i l’avaluació de les competències globals davant els grans reptes cognitius. I això sol estar renyit amb la concepció d’un horari rígid, d’un llibre o material didàctic idèntic per a tota una classe, d’unes activitats iguals per a tot el grup durant tot el temps didàctic, etc. Cal saber combinar adequadament els espais d’individualització didàctica (assistits per les TIC) amb els imprescindibles espais de grup per treballar els aspectes de socialització que tota educació bàsica i obligatòria també ha d’atendre.
• Les escoles han d’esdevenir models d’exigència. I per això, precisament, han de mostrar-se molt exigents amb els seus equips directius, amb la seva organització, amb els seus propis plantejaments en el si dels projectes educatius de centre i en la demanda de professionalitat del seu professorat (de la seva formació inicial i contínua). Llavors, aquesta mateixa exigència és la que esdevindrà legitimada per a poder demandar als alumnes l’optimització del talent o talents de cadascú.
• El talent que les escoles han d’ajudar a fer aflorar ha de garantir als estudiants, tal com demanà el ponent Rafael Andreu, competències per saber coordinar–se en equip, fer anàlisis crítiques de la realitat, aprendre de l’avaluació i autoexigir-se el màxim d’esforç per resoldre un repte o problema plantejat. És a dir, els nois i noies haurien de guiar-se per l’ambició d’arribar a treure de si mateixos el màxim de rendiment i no, com moltes vegades succeeix ara, deixar-se portar pel mínim esforç, per aquesta espècie d’economia que dosifica el sacrifici per tal d’assolir minsos rendiments. No es tracta doncs d’aconseguir resultats amb el mínim d’esforç possible sinó d’assolir el màxim de resultats amb el màxim d’esforç invertit.