Educar més enllà de les protestes
Quan s’arribi a un acord definitiu i hagin acabat les vagues i protestes dels professionals de l’ensenyament, quins canvis s’hauran propiciat en el sistema educatiu? Normalment una millora de salaris s’hauria de correlacionar amb un augment de la productivitat, fruit també d’un esforç d’actualització en la formació docent, així com de resultats més exitosos en l’aprenentatge en l’alumnat i en una millora del clima escolar. Tanmateix sospitem que aquest no serà pas el resultat quan finalitzi l’actual torcebraç que pivota bàsicament en l’augment de salaris, una major dotació de personal i en la baixada de ràtios per atendre millor l’alumnat dins el model d’escola inclusiva.
Al costat d’aquestes reivindicacions justes trobem a faltar, en les reclamacions dels sindicats, la demanda d’una millor i actualitzada formació per a la docència, tant de la inicial com de la permanent, per a poder afrontar millor les funcions tutorials i de mentoria envers un alumnat cada vegada més complex i divers i, també, per a exercir amb més competència les diferents modalitats de l’orientació educativa. Així mateix, tampoc estan aflorant especialment demandes per a una avaluació docent rigorosa en el marc d’una carrera professional seguint, per exemple, el model que ja preveia la LEC. No s’exigeix explícitament que es faci un major reforç i acompanyament de les direccions i del lideratge pedagògic dels centres, condició indispensable per a la millora educativa. Tampoc ha transcendit amb prou força la reivindicació de la importància de l’etapa d’educació infantil per equiparar-la amb la resta d’etapes educatives. Així mateix, tenim la impressió que la reivindicació del paper central que ha de tenir el català com a llengua exclusiva dins la vida del centre, així com a immersiva i vehicular en l’oferta curricular, no s’està fent amb la mateixa intensitat que les demandes salarials i de dotació de més recursos.
Per tot això trobem a faltar un col·legi professional dels mestres que es pugui ocupar dels seus aspectes formatius, competencials pedagògics i de recerca, tot deixant com a funció dels sindicats les reivindicacions purament salarials i de les condicions laborals idònies per als llocs de treball. Més enllà del seguit de reclamacions que en justícia es fan en aquest període de protestes, caldrà abordar els problemes d’aprenentatge que l’actual diversitat de l’alumnat presenta en el marc de l’escola inclusiva, així com el clima de convivència en els centres, que, per cert, en cap cas pot derivar-se vers els estaments policials.
El sistema educatiu català, com la majoria de sistemes educatius d’arreu, requereix un replantejament en profunditat perquè la societat ha canviat enormement i demana, no només una posada al dia, sinó encarar una gran transformació a partir d’una anàlisi social, política i de prospectiva educativa amb un plantejament transdisciplinari. I això el sistema educatiu no ho pot fer sol ni tampoc pot afrontar la càrrega de transformació que representen els nous reptes als quals s’enfronten les nostres societats. Cal la coresponsabilització de tots els agents implicats i per això l’actual malestar docent, com veiem, va molt més enllà d’una qüestió salarial, com demostra la reacció dels docents als acords proposats fins ara.
Per a l’anàlisi estratègica que necessita el sistema serà necessari que cadascú jugui el paper que li correspon: sindicats, col·legis professionals, entitats d’anàlisi educativa, universitats i equips de recerca, entitats socials, actors polítics i governamentals, etc. Fa anys que s’adverteix de la necessitat d’abordar una profunda reflexió educativa que s’allunyi dels biaixos ideològics i que cerqui el consens sobre el model de societat catalana que volem construir en el futur, així com el tipus de ciutadà que caldrà formar i el tipus de sistema educatiu capaç de contribuir a aquests objectius. Això comportarà que els poders públics tinguin l’obligació de prioritzar els recursos necessaris que requereixi aquest nou sistema educatiu. Caldrà, llavors, saber explicar amb claredat a la ciutadania l’esforç que com a societat hem de fer per dotar el sistema dels recursos per a fer-lo viable. I aquí possiblement ens situarem amb un mínim de 6% del PIB com ja preveia la LEC i com també reclamen els docents en les seves reivindicacions. En tot cas, hi ha algun element en què invertir com a societat més valuós que l’educació dels seus ciutadans?
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2648849-educar-mes-enlla-de-les-protestes.html
