Educar la fe religiosa avui
En l'hora present, insistir en la frontera entre creients i no creients és una autèntica fal·làcia. Tothom, sense excepció, és creient. Ara bé, la nostra condició d'éssers històrics (vinguts al món sota coordenades espaciotemporals) farà que cadascú canalitzi aquesta disposició de manera distinta. Així doncs, tenim creients que opten per un missatge estrictament religiós (monoteista, o no), i d'altres, que s'inclinen per creences allunyades d'allò que anomenem religió.
En aquest darrer cas, hom pot esperançar-se amb el cosmos, la natura, la vida, la humanitat, l'educació, i fins i tot, amb un mateix. Malgrat això, no cal oblidar que ambdues realitats tenen en comú articular-se a través de símbols: una estructura només coextensiva a l'espècie humana. Justament, és aquesta coincidència simbòlica la que possibilita afirmar que trames –aparentment– no religioses desprenen certes positures afins a l'àmbit religiós. En conseqüència: alguns d'aquests desplegaments (no religiosos) se'ls enquadra hàbilment amb l'expressió de noves religions. La vigorèxia, músculs de gimnàs, podria ser-ne un bon exponent.
Dit això, hic et nunc, el nostre propòsit no és abundar en aquesta onada new age, sinó emparaular arran del creient religiós. Creure en una religió és un acte de fe. Una fe que equival a confiar (sentir-se segur) en una narrativa. De fet, la fe és una crida interior que obliga a la profunditat. Tanmateix, per a assolir aquesta fita cal fer-nos acompanyar pel silenci. En efecte, el silent és l'únic garant que pot judicar, sense miraments, la nostra intimitat més pregona. En aquest sentit, Occident –a voltes– pateix d'una preocupant banalitat fruit de la presència aclaparadora d'un excés de soroll (intern i extern).
Però, com i per què educar la fe religiosa avui? D'antuvi, algunes evidències. Primera: la nostra societat viu (conviu?) en una pluralitat religiosa, fet que exigeix a totes les confessions un renovat alè per tal de fidelitzar els seus gruixos. Segona: el religiós està en una fase de clara expansió. Actualment, el repunt ve motivat –sobretot– per aquells moviments bastits a Orient. Tercera: el jovent no està pas out d'aquesta religiositat. Ells també creuen. D'aquí, la importància de reverdir aquestes qüestions dins els entorns escolars. D'altra forma, és possible voltar pel món sense coneixements de cultura religiosa?
En referència a l'anterior doble interrogant, alguns esments. Per a començar, cal saber com no transmetre la vivència de la fe. Qui s'acosta a un entorn allunyat i indiferent que subjuga i remuga d'allò que ofereix l'actualitat? Quasi ningú. Aquesta forma avé quan es conjuga una ritmicitat diacrònica entre els àmbits social i clerical, car els seus moviments van descompassats i dificulten –enormement– l'entesa entre renovellar la paraula (canvi) i seguir devot a la tradició (persistència). Igualment, no podem caure en un reduccionisme grupal on la pertinença al col·lectiu únicament realci la constricció i oblidi la seva vessant més vivencial. Tota comunitat relliga plaers i desplaers. En aquest sentit, no s'hi val sols indicar la privació a preu d'arraconar la gaubança. Encara més: no s'ha de desnaturalitzar la ritualitat. Fins i tot, si arriba el moment, hem de poder marxar del seu reducte a l'estil d'un bon fugitiu. Sens dubte, la possibilitat d'heretgia ajuda a enriquir tota dialèctica, tostemps necessàri, per a seguir vius i atents. Altra empresa, però, són els fonamentalismes. Drama que desballesta tot el que hem apuntat i que ara no abordarem.
Quant al segon repte (per què), subratllar que aquesta pot reportar-nos un itinerari de felicitat. Important la precisió: hem dit felicitat (intensitat del dedins) i no plaer (extensitat del defora). Un altre motiu, pel qual es justifica educar la fe, és la seva capacitat de consol i recolliment davant la fragilitat de certes situacions límit. Tal com diu Kierkegaard (filòsof danès): la fe és l'antídot a la desesperació. Per últim, també ressaltar la seva capacitat alliberadora. Veritablement, el llegat religiós emancipa quan no s'entén com a una gàbia curulla de dependències. Com bé sabem, l'esclavatge (univocitat simbòlica) implica la fi de tota intensitat.
Així les coses, només palesar l'obligatorietat d'obertura que tota religió precisa per a continuar sent bitàcola de referència.
