Educar i la recerca de sentit
Una nena acaba de començar l’educació infantil. Al principi entra desconcertada, tractant d’encaixar una situació nova lluny de la xarxa protectora de la família i els seus significats. De seguit se n’adona que pot anar cada dia a l’escola per a viure, per a compartir experiències amb els seus amics i amigues, per a divertir-se.
Els aprenentatges neixen i creixen lliurement, directament units a la resta dels seus aprenentatges vitals, perquè en res es diferencien: l’escola i el seu context de pertinença generen estímuls similars per a la construcció de significats, donat que s’elaboren a partir de l’experiència. Allò que aprèn a casa serveix per a qüestionar allò que aprèn a l’escola i a l’inrevés. Tot té sentit: educar implica generar contexts en què els nens i les nenes puguin desenvolupar-se fent-se preguntes i generant respostes en el seu projecte vital. És ella qui es fa les preguntes i qui, amb l’ajuda dels adults i la resta de companys i companyes, genera les noves construccions. D’aquesta forma l’escola contribueix a què la persona, el nen o la nena, avanci en la recerca de sentit per a la seva vida, la seva experiència i per a la realitat que l’envolta.
Un docent inicia la seva trajectòria professional. Quan comença a preparar-se per això la intenció és la de contribuir a què els nois i noies al seu càrrec aprenguin, el que significa trobar noves preguntes i respostes per a aquestes preguntes. Ha de conèixer el seu alumnat, saber les seves necessitats i interessos, i tractar d’oferir els estímuls pertinents perquè les seves intervencions propiciïn el desenvolupament d’aquest alumnat. Serà convenient que s’adeqüi a les seves necessitats, a la realitat que té enfront, amb les seves fortaleses i febleses. Per això cal que es pregunti contínuament: què necessita aquest alumne o aquesta alumna i en què puc jo contribuir a què ho aconsegueixi? Aquesta perspectiva ens permet als docents construir un projecte pedagògic que ofereixi un sentit educatiu a la nostra tasca professional. És a dir, el treball aporta a la nostra vida un sentit, en la mesura en què siguem nosaltres qui avaluem, dissenyem i desenvolupem un projecte pedagògic. Això ens permet la recerca de sentit per al nostre quefer diari, en un context que es converteix així en un espai de vida i relació.
Tanmateix, sovint és la realitat institucional la que fa que l’activitat que vertebra la vida a les aules –la d’aquesta nena i aquest docent– es vagi allunyant paulatinament d’aquesta dinàmica de construcció de sentit. El professorat se sent superat per la ingent quantitat de demandes que l’administració, la societat en general, la institució, els companys, les famílies i l’alumnat li fan en relació a la seva activitat. Però d’entre totes elles, hi ha algunes que finalment són les que hegemonitzen les actuacions, donat que compten amb la legitimitat de la tradició i el poder de la norma. Totes elles, com un tot uniforme, van aniquilant la creativitat en el procés de construcció de sentit en l’activitat docent, que es sotmet als protocols amb estàndards de les editorials i, amb això, a les demandes i interessos d’una societat de mercat. Es va perdent així el sentit d’educar i educar-se, en la mesura que són uns altres els que decideixen què, com i quan s’ha d’aprendre i que serà allò que es treballi habitualment a les escoles. Què estic fent? ens preguntem els docents; per a què em serveix això? es pregunta l’alumnat. I passem, sense adonar-nos, a assentar la nostra feina en el control de la productivitat del nostre alumnat en lloc d’alliberar i alimentar les seves possibilitats educatives. Educar és necessàriament obrir les ments dels nens i les nenes a la vida, però en aquest procés ens tornem en un dels més grans impediments perquè ho facin. Els hi neguem i ens neguem la vida.
Fa temps que el projecte homogeneïtzador de l’escola ens té pertorbats. Tots els infants han d’aprendre el mateix, al mateix temps i de la mateixa forma, i els docents hem de seguir els protocols dels estàndards que, de la mateixa forma, realitzem en contextos molt diferents. Les polítiques públiques d’educació en la darrera dècada estan molt condicionades pels estàndards que des de les proves, materials i organismes internacionals s’estan imposant com a veritat absoluta. Però això anihila el projecte autònom de recerca de sentit que tots els components de la comunitat educativa volem i podem generar. Projectes personals i col·lectius que urgeix travar de manera participativa per a satisfer les veritables demandes d’una escola per a tots i totes.
Necessitem construir sentit des de la comunitat, perquè totes les persones tenim o ens manca quelcom. Però totes, en la mesura que no deleguem la nostra responsabilitat moral a tercers, podem contribuir a què l’escola sigui un espai de confrontació, alliberament i col·laboració que, qüestionant les idees i pràctiques que ens han portat fins l’actual crisi, contribueixi a oferir una lògica més humana a la vida que compartim en ella.
