Educar és escoltar
Educar és bàsicament exemplificar i, sobretot, saber escoltar. Educa millor –més eficaçment– qui ensenya poc i escolta molt. Si educar és bàsicament oferir capacitat d'escolta i oportunitats de mostrar exemples vitals des d'un mateix, des del comportament de l'educador (mare, pare, mestre...), llavors l'educació dels nostres infants s'hauria de basar principalment en la vivència d'unes relacions de proximitat, afecte, confiança i també de respecte i responsabilitat.
Darrerament s'ha generalitzat la concepció que l'educació dels nens i
nenes, dels nois i noies i, en general, de tota la població, és un afer
col·lectiu. Tots eduquem perquè tots vivim en societat, donant exemples
i contraexemples als altres. I cada agent educatiu ha de començar per
reconèixer la seva part de responsabilitat en l'acció educativa que
protagonitza. Les famílies interrogant-se sobre quins models i
oportunitats educatives ofereixen als seus fills. I entre aquestes
oportunitats quines són veritablement d'escolta de tot allò que ens
voldria dir el nostre fill o filla, sense judicar cada comportament,
cada idea, cada opinió; donant temps al temps i oferint confiança i
recolzament incondicional en la part afectiva i serena –i si cal
crítica– en altres aspectes on puguin sorgir discrepàncies. Abans de
traslladar la responsabilitat a l'escola, als mitjans de comunicació, a
internet o als amics dels nostres fills, busquem les pròpies mancances
en les nostres accions i reconeguem si hem invertit prou temps i dosis
de comprensió en la coneixença i acompanyament vitals dels nostres fills
i filles. Per la seva banda, els mestres i els professors, abans de
jutjar les famílies dels seus alumnes, cal que les puguin escoltar i
sàpiguen fer-ho sense prejudicis previs, sense voler alliçonar sobre com
han d'educar els seus fills. Escoltar i comprendre sempre ha ser previ
al suggeriment o a la demanda de compromís.
Vivim en una societat
on no disposem de prou temps ni d'habitud per escoltar les raons dels
altres, per contemplar i descobrir la persona que es troba davant nostre
en tota la seva complexitat. A voltes tan propera com és i tan
desconeguda com se'ns mostra. Quantes famílies es queixen que no
coneixen prou els seus fills; nois i noies –sobretot nois– que no saben
explicar què els passa, ni què senten... que no saben expressar els seus
sentiments. Pensem si han tingut l'oportunitat d'aprendre'n des de
l'exemple familiar pròxim. I quants mestres i professors s'adonen, a
l'acabar un curs –tot i que els costi reconèixer-ho– que han tingut
alumnes dels quals ho desconeixen gairebé tot i que, comptat i debatut,
no han pogut més que invertir uns minuts al llarg del curs per parlar
amb ells d'aspectes personals i extraescolars, en definitiva, per
tractar de les seves vides.
Necessitem mestres tutors que
acompanyin el nen i la nena durant períodes escolars llargs, que
esdevinguin autèntics referents en l'aspecte instructiu però també en el
vessant personal, que mantinguin una relació més intensa, continuada i
compromesa amb la família en la dimensió educativa. Aquesta confluència
basada en el respecte i la possibilitat d'escoltar-se mútuament sense
apriorismes revertiria, sens dubte, en la millora de la qualitat
educativa d'un infant que esdevindria doblement guiat (per la família i
l'escola) en facilitar-li una xarxa afectiva i de seguretat de prou
calat perquè, al seu torn, li facilités l'aventura de la conquesta de
l'autonomia personal i del compromís amb els altres com a valor viscut
des de l'exemple ofert pels seus referents educatius.
