Educar en una nova era
La crisi -en tots els sentits- que ens ha portat aquesta pandèmia ens ha fet conscients, a la força, de la provisionalitat de tot plegat. Allò que pensàvem que es repetia de manera immutable any rere any, de sobte, s’ha vist interromput per un esdeveniment del tot imprevist que primer ens ha paralitzat i, després, ens ha fet seguir fent veure que fèiem com abans però amb un altre ritme, amb altres connotacions i obligant-nos a un replantejament del sentit de tot plegat.
I ara, quan podem començar a veure que el més greu ja ho deixarem enrere, també ens adonem que res tornarà a ser exactament com era abans. Aquesta sotragada brutal ens ha canviat tant la manera de viure el present com d’imaginar-nos el futur. Encara no sabem ben bé si aquest canvi serà per millorar, per fer-nos valorar la nostra vulnerabilitat i, per tant, el valor d’allò que tenim i gaudim en cada instant o, pel contrari, ens abocarà a un món més curull de pors, angoixes i ens retallarà les esperances d’un futur millor.
Aquesta reflexió és vàlida per a tots els aspectes rellevants de la nostra vida, tant a nivell personal com social, tant des de la vessant nacional com mundial. I si és fonamental per a tots els àmbits pren encara una especial importància per la forma en què pensem, organitzem i gestionem el nostre sistema educatiu; aquesta institució que enunciem roman al servei de l’educació bàsica i formadora dels nostres infants i joves i que té, com a principal objectiu, preparar-los personalment i socialment per poder viure en plenitud la societat del demà.
Més enllà de l’anàlisi i avaluació que serà necessari fer de la resposta del sistema educatiu al temps de la pandèmia, aquesta nova època (podem dir ja que encetem una nova era després de la pandèmia?) que ara començarem no pot ser, no hauria de ser, contemplada amb els ulls del passat (podem dir ja que el passat és l’era d’abans de la pandèmia?). Ens caldran noves eines per a aquesta nova era i haurem de pensar, i repensar, el sistema educatiu com a instrument vàlid -o no- per preparar a les noves generacions per encarar un futur completament diferent a aquell que havíem imaginat, i que al seu servei havíem dissenyat currículums, organitzacions educatives, administracions, formacions de docents i lideratges que ara, després del sotrac i de la nova presa de consciència, resulta imperatiu repensar-los a fons, sense mentalitats conservadores ni apriorismes, amb gosadia i clarividència.
Fa força temps que apel·lem a la reforma a fons del nostre model educatiu. De fet Edu21 va néixer per això i aviat farà 15 anys!. Però ara, aquesta reforma esdevé del tot imprescindible. No podem mirar cap un altre costat a menys que no vulguem assumir el protagonisme del canvi, de la transformació a fons que haurem d’encarar (que tothom haurà de fer). Desitgem que Catalunya, fidel a la seva tradició de renovació pedagògica, encapçali ara també la renovació del sistema educatiu? Tanmateix, actualment no n’hi haurà prou amb una transformació pedagògica, que també, sinó que ens caldrà repensar tot l’entramat institucional, curricular, organitzatiu i estructural del sistema.
El món ens ha canviat de sobte, i exigeix respostes immediates i intel·ligents, en tots els àmbits: sanitaris, de recerca, econòmics, productius, ètics, socials, mediambientals, etc.; i també, molt especialment, educatius i formatius. Ara ja no n’hi ha prou en dir que caldrà seguir aprenent durant tota la vida com una necessitat de tipus funcional, sinó que això haurà de constituir un dret inalienable de tota persona: el dret a l’aprenentatge permanent. Haurem de repensar com han de ser els primers anys de formació i socialització dels infants i joves en la perspectiva d'una nova societat. I ho haurem de fer sense paternalismes, ni enganys ni miratges, sense burocràcies i excuses derivades de pressions corporativistes o gremials.
Ara és l’hora de consensuar quin marc vital i formatiu oferim a les noves generacions, perquè entrin a la vida adulta equipades amb les eines que els han de fer competents per a la conducció i el protagonisme -el seu- del món que els tocarà viure -el seu-. Un món del què hauran de tenir-ne cura i fer-lo evolucionar amb intel·ligència i, sobretot, des de la plena consciència.
La nova era requerirà primordialment de persones conscients. Repetim-ho: plenament conscients amb tot el que això comporta. I Catalunya s’ha d’avançar de nou si vol ser protagonista d’aquest canvi d’era. Hem de començar a debatre i posar fil a l’agulla en la construcció d’un nou paradigma educatiu al servei de la plena consciència personal i col·lectiva, com a instrument de més utilitat per a fornir a les noves generacions de la principal competència que tenim els humans per encarar els canvis de gran magnitud, que ja no son els que vindran sinó els que s’han instal·lat, ara i de sobte, entre nosaltres; i aquest instrument no és altre que la consciència humana (que la intel·ligència artificial no pot emular). Tal com insinua Yuval Noah Harari a “21 lliçons per al segle XXI”, ens urgeix transformar el sistema educatiu perquè deixi de tenir com a finalitat la construcció d’”intel·ligències” i passi a prioritzar l’aprofundiment de les “consciències” (personal, comunitària, nacional i planetària).
