Educació inclusiva; ens ho creiem?
A mitjans de setembre, la directora general d’educació inclusiva del departament d’Educació, Laia Asso, va fer unes declaracions afirmant que en l’actual curs el departament ja havia esgotat -va dir “petat”- la partida pressupostària destinada als monitors de suport (vetlladors) a les escoles en l’àmbit de l’educació inclusiva.
La directora general també va afirmar a l’entrevista que el pressupost actual per cobrir unes 70.000 hores setmanals de monitoratge era d’uns 30 milions d’euros. La realitat és que enguany molts centres s’han queixat d’una reducció d’hores en comparació al curs passat i, per tant, les dades indiquen que malgrat l’increment pressupostari no es poden mantenir les xifres anteriors. Això contrasta amb la percepció generalitzada que l’augment dels recursos destinats a la implementació efectiva de l’educació inclusiva és una prioritat, no només del govern, sinó de tot l’arc parlamentari i del conjunt de la comunitat educativa.
Sobta que no es pugui arribar a les xifres del curs anterior per atendre les necessitats dels alumnes amb més necessitats educatives quan, en aquest curs, s’han destinat 100 euros per alumne a tots els de primària de les escoles públiques i concertades per l’adquisició de material escolar. Una mesura universal que fa abstracció del real poder adquisitiu de les famílies. I, a més, s’anuncia que durant el curs vinent s’estendrà aquesta mesura també a l’educació secundària obligatòria (reduint l’ajuda a 70 euros per alumne) i que això suposarà una inversió de 55 milions d’euros. No seria millor destinar bona part d’aquests recursos a l’educació inclusiva? Més tenint en compte que per a moltes famílies amb recursos els 70 euros no els significa un esforç extraordinari, encara que per altres, evidentment, comporta un ajut. Però, per què no s’aplica la mesura tenint en compte la renta de les famílies?
Cal preguntar-se quina política educativa segueix el govern? Té clares les prioritats que necessita el sistema educatiu de Catalunya? És capaç d’explicar i defensar aquestes prioritats realment essencials del sistema defugint mesures electoralistes i populistes? Del llistat d’accions essencials per al govern, l’educació inclusiva, quin lloc ocupa? Com es pot afirmar que cal avançar en la implementació del decret d’educació inclusiva i al mateix temps reduir els suports dels alumnes que més atenció requereixen?
La comunitat educativa està farta de les continues batzegades de l’actual política departamental; de veure com s’anuncien noves figures per abordar problemes complexos als centres i com es demana, després, que ho facin sense cap remuneració específica per aquelles funcions; també quan s’exigeix a les direccions, i als professionals, que dediquin hores a tràmits burocràtics que només allunyen els docents de la seva prioritat principal que és atendre l’alumnat amb recursos de suport i formació escaients. I, sobretot, sentint-se escoltats i recolzats per l’administració educativa.
L’educació inclusiva no és només dotar de més recursos de recolzament als centres i, per tant, de més pressupost (que és important, evidentment) sinó d’instaurar un canvi de perspectiva que és pedagògica, organitzativa, curricular i també ètica, per part de tota la comunitat educativa (cos social i comunitat escolar). S’està abordant això de forma multidisciplinària i, per tant, amb el concurs interdepartamental que requereix? Es fan esforços perquè es produeixi aquest canvi de paradigma des de la formació inicial, la formació contínua, la inspecció, els serveis educatius, les direccions, els mitjans de comunicació, les xarxes socials, etc.?
L’escola no serà inclusiva si el cos social no l’acompanya. Cal un canvi de mentalitat global, però dins l’escola aquest canvi sí que es pot esperonar, sí que es pot facilitar des de la credibilitat i l’exemple d’una administració que hi aposti i que ho faci sense regatejar cap esforç, ni pressupostari ni, sobretot, d’acompanyament al canvi. És a dir, els primers que s’han de creure la prioritat que significa apostar per a una educació inclusiva són els gestors i administradors del sistema i, per sobre de tot, el comandament polític i pedagògic del departament d’Educació.
