Educació i escola, reptes pendents

Perquè a més dels efectes de la globalització, l’arribada massiva d’immigrants o els canvis profunds que s’han produït en la família com primera unitat socialitzadora i educadora, per citar només alguns dels factors més clarament observables que afecten l’educació a casa nostra, no podem oblidar aquest període llarg de reformes i contrareformes que ha marcat la construcció del Sistema Educatiu que tenim. Un procés que ha estat ple d’èxits, només així pot interpretar-se l’augment fins al 100 % de les taxes d’escolarització o el raonable nivell de qualitat al que hem arribat atès el lloc d’on partíem, però que també ha estat marcat per excessius desacords i confrontacions entre partits polítics, comunitats autònomes i àdhuc professionals, que ja ens estan passant factura. Per això em sembla imprescindible mirar al futur amb il·lusió i esperança, més preocupats en esbrinar allò que realment es demana a l’educació i a l’escola, que seguir alimentant debats amb la mirada posada en temps passats i que, finalment, esdevenen estèrils.  

 Des d’aquestes coordenades, el primer que vull destacar és més de caire filosòfic que pràctic, donat que les preguntes sobre l’educació abans estan lligades a les finalitats que a la tecnologia. No és en va que l’educació –i per tant l’escola– en totes les èpoques està obligada a respondre als reptes ètics i morals del moment. I en el nostre temps la pobresa, la precarietat, els riscos mediambientals i la pau segueixen sent temes pendents, fins al punt que, en l’era de l’esclat tecnològic i de les comunicacions, se’ns fan realitats inadmissibles i insuportables. Per això el gran repte de futur per a l’educació és fonamentalment una qüestió de valors. I no em refereixo a fer un llistat de quins valors voldríem educar i a organitzar assignatures, cursos o campanyes per assegurar-los –quelcom que es demostra força ineficaç–, sinó a entendre com els nostres estils de vida i sistemes d’educar afavoreixen en gran mesura l’individualisme, el consumisme i la competitivitat enlloc de la cooperació, la sostenibilitat i la convivència.

 Es així que aquells ja clàssics principis per a l’educació del segle XXI que fa 10 anys ens proposava l’UNESCO –concretament l’anomenat informe Delors– continuen vigents i romanen pendents d’assolir: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure amb els altres i aprendre a ser. Per aconseguir-ho no és suficient centrar-se –com sembla que prioritàriament fem en l’actualitat– en l’escola i la seva millora. No negarem que aquesta és del tot necessària, però em temo que està abocada al fracàs si no som capaços de contemplar l’educació des d’una perspectiva més àmplia, global i integradora. Dos grans arguments ho justifiquen. Ens hem de convèncer que l’educació és cosa de tots. La família, els agents socioeducatius –a més de l’escola– i els mitjans de comunicació són actors educatius o deseducatius clau. Sense plantejar-se la seva responsabilitat i la forma d’augmentar el compromís educatiu conjunt dubto que es pugui continuar progressant. Alhora hem de ser conscients de que aprendre tota la vida ha deixat de ser només una frase per esdevenir una realitat plena d’oportunitats perquè l’educació guanyi terreny, no només en extensió sinó també en qualitat. Per això aplaudim les iniciatives, encara fràgils, que volen fer del territori i la comunitat espais educatius o aquelles que cerquen una acció socioeducativa conjunta i integrada. No dubto que en la participació coresponsable dels diferents agents i institucions, en el treball transdisciplinar i en la integració de allò social i allò educatiu, trobarem solucions al futur de l’educació.  

Només des d’aquest marc l’Escola i la Universitat, que tenen pel davant un important camí per recórrer, podran satisfer les altes expectatives que la societat diposita en elles. Aquestes institucions estan cridades a l’obertura i el compromís amb el seu entorn, a la cooperació interinstitucional i interprofessional, a la lluita per la inclusió i l’esforç per l’excel·lència per a tots, a la millora de la seva gestió i, també, a una regeneració democràtica. És així que reptes més concrets que afecten a l’escola, i dels quals portem temps parlant, prenen una veritable significació. Ens referim a l’assoliment d’organitzacions escolars més autònomes i sòlides, amb projectes educatius propis i de qualitat, dotades de professionals competents i compromesos, amb sistemes d’avaluació ben desenvolupats i entesos com motor de la millora. Estem lluny de disposar a Catalunya, més enllà d’una distribució territorial de centres moderadament equilibrada, d’una veritable xarxa que integri les diferents iniciatives i forces en la consecució d’un autèntic servei públic educatiu, i aquest és, finalment, un dels reptes més immediats. Si veritablement volem democràcies més saludables i, en definitiva, un món més habitable, no hauríem de quedar-nos exclusivament en les modes actuals a l’entorn de la qualitat, les competències i la competitivitat. Tot això està molt bé, però la vella pedagogia de Paulo Freire, que només entenia l’educació com a pràctica de la llibertat, pren ara més significació que mai.