Educació i escola 24 hores
Fa molt de temps que anem proclamant que l’educació ha d’abastar el llarg del cicle vital, que el dret a l’aprenentatge és universal, que no caduca a cap edat, i que les administracions i les institucions educatives haurien de garantir l’accés a seguir aprenent a tota la ciutadania al llarg de la vida.
Així com l’educació obligatòria i la postobligatòria reglada han estat universalitzades a la majoria dels països desenvolupats, no ha succeït el mateix en la denominada educació al llarg de la vida, on les mancances d’oferta i d’oportunitats d’accés continua sent l’escenari habitual, també en la majoria de països. Aquesta situació obeeix només a un tema de recursos? o darrera d’ella s’amaga una incomprensió o manca d’assumpció del denominat dret a l’aprenentatge permanent? Voldríem creure que, prioritàriament, es tracta d’un afer pressupostari però creiem que també obeeix a una encara insuficient assumpció social de què l’educació ha d’esdevenir un servei de dret permanent de tot individu, del seu accés a la cultura i a la formació com a part del desenvolupament psíquic i axiològic de tot ésser humà.
Si s’assumeix aquesta perspectiva del dret a l’aprenentatge, els serveis públics resten obligats a garantir el seu accés a tota la població i al llarg de la vida. Que això és una fita que requereix uns recursos que la majoria de societats no es poden permetre? Anem a pams. Ja hem dit que als països desenvolupats l’educació infantil, primària i secundària resten garantides amb un gran dispendi de professionals i d’instal·lacions que en faciliten l’oferta. Aquests recursos, sobretot pel que fa a instal·lacions i infraestructures educatives, no està optimitzat en la majoria de casos. Ens referim, sobretot, en relació als seus espais i horaris. Tenim escoles i instituts arreu del territori i la majoria d’aquestes instal·lacions estan infrautilitzades en moltes hores de les tardes, caps de setmana i llargs períodes de vacances, per no mencionar l’horari nocturn que també podria ser apte per a bona part de la població adulta i, sobretot, la jubilada on l’horari no hauria de ser el principal entrebanc enfront les ganes d’aprendre i de formar-se.
Una dificultat podria ser la manca de docents per a cobrir aquests horaris i amb una demanda formativa adulta molt diversificada. Però si aquest potser seria l’obstacle principal fins ara, i on els governs poden escudar-se per a no implementar una formació “24 hores” en els centres educatius, amb l’emergència de l’actual tecnologia, que pot posar a l’abast de tota mena de públics qualsevol contingut formatiu, aquest problema ja no pot adduir-se com el principal. Fins i tot les funcions tutorials i orientadores poden subministrar-se telemàticament en viu, o de forma diferida, i amb les característiques que requereixi cada usuari en particular (atenent al seu perfil d’edat, d’interessos, de bagatge cultural, de perspectives formatives futures, de motivació, etc.).
Ens podem imaginar uns centres educatius que no tanquin mai (si més no totes les seves instal·lacions) com ho fan els hospitals perquè, a l’igual que aquests, també presten un servei essencial a tota la població. Els uns tenint cura de la salut de tots els ciutadans les 24 hores, els segons responent a la necessitat de saber, aprendre i desenvolupar-se al llarg de la vida i, per què no, també de dia o de nit i cada dia. La pregunta no és només si això fora possible sostenir-ho (com hem dit les infraestructures físiques i tecnològiques no serien el principal problema) sinó si hi ha alguna societat el suficientment madura i conscient per a demandar-ho als seus poders públics. Si el dret a la vida, a la salut, a l’habitatge, al treball i a l’educació ningú els discuteix, el dret a l’aprenentatge permanent per què no pot reclamar-se amb la mateixa exigència des del punt de vista social i ètic?
Podem imaginar-nos les nostres instal·lacions educatives on sempre hi romangués gent de totes les edats compartint coneixements, interessos, fent descobertes plegats, de matí, tarda o nit, en torns diversos i alguns d’ells compartits entre escolars i adults? L’escola tradicional de nens i adolescents no veurien el seu entorn enriquit de forma extraordinària pel veïnatge i la col·laboració de col·lectius de totes les edats i interessos? en projectes comuns i èxits d’aprenentatge compartits? I els més sèniors, no se sentirien impulsats a compartir la seva experiència, els seus coneixements i la seva, també, inesgotable curiositat pel saber si es troben acompanyats de les generacions més joves i dels docents millor preparats, així com dels materials i recursos didàctics per a l’aprenentatge més avançats des del punt de vista tecnològic i d’accés universal al saber?
La proposta que defensem consistiria en maximitzar els recursos ja existents incrementant la interacció entre educands de totes les edats i condicions, tot fomentant comunitats d’aprenentatge d’aspectes científics, tecnològics, humanístics, artístics, esportius... i on la creativitat i la convivència intergeneracional i intercultural fossin el veritable nexe d’unió i d’atorgament de sentit. Les escoles esdevindrien llocs concrets i físics, nodes de coneixements, d’experiències i de convivència, en uns entorns tecnològics i virtuals que, en cas contrari, els individus tendiran a consumir de forma privada, sense interacció social física i en llocs aïllats i privats. Potser l’única manera que tindrà l’escola de sobreviure en un futur, com espai físic i social, sigui obrint-se ara a noves oportunitats que la transformin en una autèntica àgora d’encontre, de convivència i de coneixement per a tota la col·lectivitat.
Resulta evident que un canvi d’aquest calat s’ha de plantejar a nivell gradual i en zones o àmbits experimentals com a proves pilot per, després, anar-los ampliant i generalitzant. Qui comença?
