Educació, formació i treball
Fa força temps que som conscients que el nostre sistema d’educació superior, i més concretament el sistema universitari, a més de patir un infrafinançament preocupant, en l’àmbit formatiu els seus resultats no s’ajusten a les necessitats laborals i professionals d’una societat en constant transformació com l’actual.
Tenim més titulats universitaris que mai però molts d’ells o bé treballen en feines que no es corresponen al nivell de la seva titulació o, simplement, es troben a l’atur. Recentment, la redacció d’Educaweb (20/09/2019) comentava l’Informe de la Fundació CYD 2018 on es plantejaven un seguit de propostes per a reduir la sobrequalificació dels universitaris espanyols. I això a partir de les dades recollides per Eurostat en 2018 que situava l'Estat Espanyol com el país de la UE que tenia, en el seu mercat laboral, més titulats universitaris sobrequalificats. En concret el 37,6% treballaven en ocupacions que no es corresponien a la seva alta qualificació.
A prop d’Espanya es situava Xipre (35%), Grècia (34%) i Irlanda (30%). La mitjana de la UE es trobava en el 23% i la immensa majoria de països de la UE es situaven per sota d’aquesta mitjana (19 de 28). Aquesta dada no reflectia només la situació d’un primer treball aconseguit després de la graduació sinó que, segons el mencionat lnforme CYD de 2018, el 30% dels graduats universitaris espanyols, després de quatre anys de la seva graduació, encara no havien aconseguit accedir a un lloc de feina que estigués d’acord amb la categoria de la seva titulació.
A més, segons també Eurostat, la taxa d’atur dels graduats superiors entre 25 i 64 anys se situava en el 8,4% en el cas de l’Estat Espanyol, només superada per la de Grècia (13,7%) com es pot observar en el següent gràfic:
Font: Eurostat; Informe CYD 2018
Aquesta situació contrasta amb el fet que, segons un estudi d’Adecco de 2019, el 81% d’empreses tenen forces dificultats per cobrir llocs de feina que requereixen qualificacions específiques que, com a conseqüència dels canvis i transformacions que es produeixen en el món laboral, les actuals titulacions universitàries no les cobreixen. Aquest desfasament entre un sistema universitari que no és capaç de transformar-se amb la mateixa velocitat que ho fa el món laboral i les necessitats de llocs de treball específics, posa en crisi el nostre actual model d’educació superior.
Donat que el sistema educatiu en general de l’Estat, i també de Catalunya, és hereu i s’inspira en el model universitari clàssic (disciplinari, especialitzacions tradicionals, àrees de coneixement gens permeables, escassa interdisciplinarietat, rigidesa en el formats curriculars, insuficient vinculació entre el món acadèmic i el laboral, etc.), quan el sistema d’educació superior entra en crisi també ho fa el seu precursor, és a dir, el sistema educatiu postobligatori (batxillerat i FP) i l’obligatori i bàsic (primària i ESO). És a dir, tota l’arquitectura formativa institucional comparteix la mateixa crisi de finalitats, de continguts, d’estructura i d’organització.
Som davant d’una evidència. Hem de repensar i reformar en profunditat tot el sistema educatiu des de la base fins les titulacions superiors. L’hem d’acomodar als canvis i transformacions de tot tipus, no només del món del treball però, és clar, també tenint en compte aquest àmbit, per poder oferir als nostres joves un futur laboral, personal i social que els garanteixi un horitzó esperançador i funcional.
És evident que el sistema educatiu no pot restar sotmès a les necessitats dels mercats laborals que canvien i evolucionen ràpidament tot seguint, sovint, una lògica pròpia que no ha de ser la que condicioni les finalitats educatives dels nois i noies. El sistema educatiu ha de garantir-los competències que van més enllà de les que es corresponen a l’accés al món professional de present i de futur. L’educació institucional ha de tenir com a objectiu fomentar competències en l’assumpció de valors fonamentals, coneixements culturals amplis i habilitats socials i personals que contribueixi a formar ciutadans conscients, crítics, compromesos amb la democràcia i amb capacitat de fruir la joia de viure.
Ja és hora, doncs, que sota una visió holística entomem el seguit de reformes que la formació de la nostra societat requereix en la perspectiva d’un món nou, que planteja grans reptes formatius. Reptes que, o les institucions educatives afronten amb valentia i capacitat transformadora o aquestes institucions es veuran superades per altres modalitats de formació que naixeran, al marge d’elles, per donar resposta als desafiaments existents inclosos els que comporten els nous escenaris laborals. Entre aquestes institucions també es troben, en primera línia, les escoles, els instituts i les universitats si s’empenyen a romandre estructurades organitzativament, curricularment i administrativament com ho estan actualment.
