Educació cívica
Diferents circumstàncies que s’estan produint en els darrers temps propicien una reflexió sobre la qualitat de l’educació cívica que infants, joves i adults demostrem en la vida quotidiana i en la relació amb els altres.
El constant reguitzell de casos de violència de gènere; les agressions homòfobes i racistes protagonitzades sovint, tot i no en exclusiva, per joves i adolescents; les cada vegada més reiterades infraccions de trànsit per conduir sense permís o sota els efectes de l’alcohol i les drogues; comportaments incívics de matinada saltant-se les normes COVID amb festes multitudinàries o amb botellots a tothora; les cigarretes mal apagades que provoquen incendis; les agressions al metro perquè algun sanitari reclama l´ús de la mascareta, etc. El llistat seria inacabable.
Es podria dir amb raó que aquestes accions i comportaments han existit i continuaran existint perquè són obra d’una minoria que destaca, per contrast, amb una majoria cívica i responsable. Segurament sigui així. Però en la nostra actual societat, on rebem constantment i d’arreu notícies de fets i circumstàncies al moment, l’efecte multiplicador, per mimetisme o modisme, encara resulta més inquietant. Quins són els models de comportament social que els nostres infants i joves reben a través dels mèdia, les xarxes socials, els vídeojocs i, en definitiva, els patrons que veuen constantment al seu voltant? I qui fa de contrapès a tot això?
Estem d’acord que la xarxa familiar ha de ser -hauria de ser- el primer tallafocs i on el model cívic de respecte als altres i a un mateix, predominés. Sabem però que a vegades aquest filtre no hi és o opera amb feblesa per manca de temps, oportunitat o intencionalitat. Tot això ens obliga a repensar les nostres relacions familiars i de cura dels fills i adolescents, més enllà de proveir-los del benestar material, de salut i de promoció escolar, de lleure, esportiva, etc.
En una societat on cada any es destaca, pels mitjans de comunicació, els estudiants que han obtingut les notes més altes en la selectivitat i no hi ha cap acte o plataforma que anunciï, premiï o emfatitzi tots aquells que s’han pogut caracteritzar pels seus actes cívics, de compromís social i ètic envers la seva societat i els seus conciutadans, què estem projectant a la societat? L’escola, en aquest sentit, es veu atrapada en aquesta lògica d’exigència social i familiar pels resultats acadèmics dels seus fills que sembla hagi de ser el més rellevant dels objectius escolars.
No estem demanant que tornem a les medalles o diplomes de bon comportament que es donaven en les escoles de la dictadura, però sí que reflexionem tots plegats sobre què hauria de ser prioritari en l’educació en general i també, en particular, en l’escolar. És lògic que els alumnes tinguin un munt de disciplines en el currículum? que la cursa del seu desenvolupament escolar de 10 anys d’ensenyament obligatori, més el pre i post-obligatori, emfatitzi els “resultats acadèmics”, competencials o no, per sobre del seu comportament i actitud, amb ells mateixos i amb relació amb els altres? Un comportament que, en primer lloc, hauria de fer referència al que s’ha desenvolupat amb els companys de grup i de centre i després a nivell de comunitat.
Sovint l’escola està tan obsessionada en “completar” el currículum que gairebé no té temps, ni espais, ni planifica activitats que prioritzin el viure i el conviure, la relació sana i solidària amb els altres, el practicar el respecte i l’empatia social, l’establiment de lligams forts amb els altres i l’aprendre que si els meus companys no son feliços, no aprenen, no empatitzen, jo tampoc ho podré ser o fer. Aquesta hauria de ser la primera obligació de l’educació familiar, sí, però també de l’educació escolar, si volem que aquesta institució social assoleixi els objectius, precisament socials, que se li suposen.
L’ideal republicà de sempre de què l’escola ha de servir per formar ciutadans, no és un eslògan del passat. Esdevé ara més vigent que mai. Deixem espai a l’escola perquè pugui prioritzar la denominada educació cívica i comunitària. Ens urgeix una societat de ciutadans solidaris, compromesos, equilibrats, responsables, inclusius, tolerants i respectuosos amb les diferències i amb capacitat de tenir cura de les seves pròpies vides amb projectes propis i rics, plens de sentit, i que al mateix temps construeixin les seves identitats al costat i amb solidaritat amb els altres, és a dir, tenint-los en compte.
Que per fer això l’escola ha de dedicar-hi un temps explícit? Fem-ho! Que haurà de planificar activitats adients per practicar la convivència durant dies i en espais diversos? Fem-ho! i no reservem les sortides d’un dia per anar a un parc d’atraccions o al final de curs en un hotel de costa. Practiquem la convivència tot fent participar als alumnes en la pròpia gestió de les relacions dels seus grups classe, fem-los partícips de la responsabilitat compartida en el benestar de tots i per això haurem de disposar -sí també- d’hores i espais específics per parlar, escoltar-se, discutir, contrastar, arribar a acords, entendre els sentiments propis i els dels altres, empatitzar, construir, gaudir i riure. En definitiva, viure junts. Viure també a l’escola!
Aquesta és una reforma escolar que potser, veient què està passant al nostre voltant, cada vegada més gent podrà percebre que esdevé del tot adient. Reformem el currículum? I tant, però apostant per a una educació sentimental, cívica, solidària i responsable i que aquesta esdevingui l’“assignatura” preferent, en hores, espais, oportunitats i possibilitats d’expressió, aprenentatge i reflexió.
Si fem això potser arribarà un dia que els telenotícies els obriran aquells estudiants que, aquell any, s’han caracteritzat per ser els més solidaris, els més inclusius, els més altruistes i que, fent-ho, han evidenciat la seva maduresa ciutadana. En definitiva, l’assoliment del seu autèntic èxit educatiu.
