Educació, cervell i aprenentatge

El passat 17 de febrer Edu21 celebrà la seva VIII Tribuna amb el suggerent títol de: com aprèn el cervell? Els doctors Nolasc Acarín i Ignacio Morgado oferiren a tots els assistents l’oportunitat que els seus cervells aprenguessin significativament tot un seguit de rellevants coneixements neurocientífics. I ho aconseguiren gràcies a l’habilitat per contagiar al públic assistent de l’emotivitat i l’entusiasme que exhibiren en tot moment els dos ponents en el tractament del tema. Tota una lliçó pràctica de com aprèn el nostre cervell.
Prop de dues-centes persones van poder escoltar al Dr. Acarín que recordava que fins als sis anys el cervell d’un nen posseeix una gran capacitat per gravar-ho tot i per establir multitud d’interconnexions neuronals. És l’època de l’aprenentatge del control motriu, del llenguatge, de les primeres relacions socials, etc. Posteriorment, i fins els vint o vint-i-dos anys aproximadament, el cervell manté un gran potencial d’aprenentatge però no amb tanta plasticitat. És l’època de la maduració dels lòbuls frontals i, per tant, del seny, de la maduració intel·lectual. El Dr. Morgado introduí la idea que cap els nou o deu anys es produeix un autèntic esclat de connexions cerebrals, moltes més de les que després conservarà d’adult, i a partir d’aquí el cervell segueix aprenent però tot fent una “poda” de determinades connexions que ja no li resulten útils. I aquesta “poda” ve modelada per l’acció educativa. Finalment, segons el Dr. Acarín, a partir dels vint i escaig anys i fins a la mort la capacitat d’aprenentatge del cervell sol mantenir-se estable i discreta.

Durant el ric debat de la Tribuna anaren sorgint un seguit de consideracions molt estimulants per aquells que es dediquen a la tasca educativa. En resumirem unes quantes:

• Per tal d’optimitzar la capacitat d’aprenentatge del nostre cervell cal evitar elements de toxicitat, s’ha de procurar dormir el suficient perquè en la fase REM del son es puguin consolidar els aprenentatges adquirits i fer la “neteja” dels improductius.
• Practicar la memòria rutinària també és quelcom necessari per fomentar la capacitat d’emmagatzematge cerebral.
• L’aprenentatge ha de vincular-se a l’activitat de resposta de l’estudiant; no pot basar-se en escenaris purament passius. El cervell aprèn actuant, provant, responent.
• L’esforç, la constància i la insistència resulten fonamentals per consolidar els aprenentatges. També resulten necessaris per poder mantenir una certa pressió i durant un determinat temps perquè puguin assentar-se solidificar-se els aprenentatges. La dinàmica per aprendre hauria d’actuar com una espècie d’addicció per l’aprenent; com una necessitat creada i sentida.
• La millor manera d’aprendre és ensenyar. Quan hom s’ha de plantejar transmetre a un altre un coneixement, el procés cerebral de preparació i de transmissió d’aquest coneixement l’obliga a aprendre’l de forma molt més comprensiva, personalitzada i aprofundida.
• No podem diferenciar el cervell racional de l’emocional. Cap decisió es pot prendre negant algun dels dos components. Per això els aprenentatges més rellevants són els que es vinculen als processos emotius. Si no hi ha emoció no hi ha capacitat de memòria comprensiva, significativa. Emoció i aprenentatge es troben intrínsecament relacionats. Per això qualsevol proposta d’aprenentatge ha de contemplar un adequat abordatge des de l’educació emocional.
• La plasticitat del cervell humà no tanca les portes mai a seguir aprenent i a millorar les nostres capacitats cerebrals. No hi ha, doncs, alumnes que no puguin aprendre més i millor del que ara ho fan. Per això la responsabilitat de l’educació és enorme en l’oferiment d’oportunitats d’aprenentatge a tots els nois i noies amb independència de les seves aptituds, nivells de maduració i la resta de diversitats pròpies del col·lectiu humà.

Durant el debat també sorgí la idea de les diferències entre nois i noies a l’hora d’aprendre. Es plantejà alguna idea provocadora en referència a la possibilitat que nois i noies poguessin aprendre per separat diverses matèries en què resulta evident les diferències en raó del gènere. Tanmateix, algunes intervencions suggeriren que aquesta mateixa diversitat cerebral entre homes i dones podria ser un element d’aprofitament i d’oportunitat pedagògica si es posava al servei de metodologies no basades en la separació, sinó en la complementarietat de les diferències al servei d’objectius col·lectius de caràcter col·laboratiu.

Des d’Edu21 apostem per un apropament i una interacció fecunda entre les Neurociències i la Pedagogia; entre el coneixement aprofundit i actualitzat de les nostres bases neurobiològiques i les noves formes d’ensenyar i aprendre. Aquesta Tribuna representa només l’inici d’aquesta aposta decidida per construir un coneixement pedagògic amb una base científica rigorosa i actual que es posi, això sí, al servei dels valors educatius que prioritzem com a societat.