Educació catalana i immigració

El passat 19 de maig Edu21 celebrà la seva X Tribuna sobre el tema de l’Educació i la Immigració. Aquest no és un assumpte banal ni pel present ni pel futur del país. De com acollim, promocionem i integrem els nouvinguts amb la realitat social i cultural de Catalunya i, també, de com enfoquem l’educació que els nens i joves d’aquesta immigració reben a les escoles catalanes, dependrà en bona mesura que tinguem en un futur proper un país amb una sola comunitat o un país mosaic amb mil i una comunitats distintes i distants.
En la tribuna celebrada al CCCB tinguérem la presència d’en Miquel Esteve, professor de l’IES Miquel Taradell de Barcelona, de Mbaye Babacar Gaye membre de l'AMPA del CEIP Àngel Baixeras de Barcelona i la del signant d’aquestes línies com a coordinador d’Edu21 i del Màster d’Educació Intercultural de la UAB. Moderà la taula en Xavier Moreno col·laborador d’Edu21.

Miquel Esteve descriví la realitat del seu centre i constatà que amb un 99% d’alumnat d’origen immigrant no resulta possible realitzar una aposta per la interculturalitat de base catalana, donat que la cultura autòctona, simplement, no hi és present. També constatà que a la llarga les actuals polítiques d’acollida en un centre com el seu no estan donant els resultats d’èxit que caldria esperar ja que la immensa majoria de l’alumnat no supera la selectivitat. Caldria aplicar mesures polítiques globals que alleugerissin els centres d’alta concentració i on el cos social del territori s’impliqués activament en la tasca col·lectiva de gestionar la diversitat cultural. Si no es fa així, l’escola, sola, podrà fer ben poc. Esteve afirmà que cada vegada troba més alumnes de cultura musulmana que en lloc de fer una immersió en la cultura catalana la fan en la llatinoamericana, integrant-se en diverses bandes urbanes d’origen llatí.

Per la seva banda Mbaye Babacar Gaye, d’origen senegalès però plenament integrat en la cultura catalana, explicà que determinades famílies nouvingudes de països africans els resulta difícil recolzar activament els estudis dels seus fills donat que no posseeixen una cultura que doni un alt valor a l’escolarització. A més, en molts centres on acudeixen aquests estudiants el català només és present a les aules però no en l’entorn social del centre i menys en el del barri. En aquest sentit, Mbaye Babacar Gaye es mostrà convençut que una aposta més ferma per facilitar el coneixement del català als pares i mares dels escolars ajudaria alhora a la catalanització dels nois i noies nouvinguts.

També, com a coordinador d’Edu21, vaig exposar algunes reflexions. En primer lloc que Catalunya posseeix una política clara davant el fenomen migratori pel que fa als recursos a oferir, també un programa marc general, però que no compta pas amb uns objectius clars en referència a un model orientador pels centres i els docents. Ens manca un model polític propi de gestió de la diversitat cultural que no pot ser cap dels que altres països han provat sinó que ha de respondre a la nostra pròpia realitat, al nostre tarannà i connotacions històriques. Ens cal un model de caire intercultural que posi l’accent en la interacció, que busqui espais de coincidència entre les cultures però que tampoc renunciï a elements diferencials, ni dels autòctons ni dels foranis. Tanmateix, la base comuna ha de ser la dels valors bàsics i integradors de la cultura d’acollida. En qualsevol cas, no n’hi ha prou amb polítiques educatives d’acollida, encara que aquestes siguin fonamentals. Hem de preguntar-nos: després de l’acollida què? Allò essencial és el procés educatiu que han de seguir aquests nois i noies nouvinguts quan ja no els puguem considerar, precisament, nouvinguts. Com avancen en els seus estudis, quins resultats d’acreditació tenen al final de l’ESO, quants fan batxillerat o acaben amb èxit els cicles formatius, quants aproven la selectivitat o cursen amb èxit una carrera universitària, etc. En definitiva, els ha funcionat a Catalunya l’ascensor social? Aquesta és la veritable integració i l’única garantia d’assegurar-nos en el futur la convivència en una única societat, pluricultural d’origen però catalana d’adopció i de ple dret.

Per fer això necessitem que les nostres institucions educatives puguin disposar de projectes de centre i organitzatius singulars en funció de les pròpies característiques i necessitats que requereix un determinat tipus d’alumnat. Cal comptar amb la complicitat de l’entorn immediat i models com els dels plans d’entorn allà on funcionen poder servir de referents. També ens cal una revisió a fons del currículum escolar que impregni sense complexos els elements clau de la cultura catalana. I no només la llengua, element cabdal però no suficient, sinó la pròpia manera d’entendre el món, els referents històrics, geogràfics i culturals d’un país que és el que és i no pas un altre. Si a Alemanya el sistema educatiu col·labora a afirmar la identitat alemanya i a França contribueix a fer francesos, per què el sistema educatiu català no es planteja obertament ajudar als nois i noies a esdevenir ciutadans catalans, amb plena normalitat i des del màxim rigor?

Algunes de les principals conclusions de la Tribuna foren:

• Hem d’anar passant d’un model basat quasi exclusivament en l’acollida a un altre on l’accent sigui el desenvolupament del procés d’integració en el centre i en la comunitat. En aquest sentit, ens cal optimitzar els recursos disponibles envers l’objectiu de l’èxit escolar, de tots, però molt especialment de la població més vulnerable.
• El professorat ha de ser un model exemplificador del tipus de persona que volem formi el sistema educatiu, del ciutadà que desitgem per a la societat catalana del demà.
• Hem d’assajar metodologies pedagògiques on es destaqui la capacitat d’interacció pluricultural i diversa. L’ensenyament no pot ser lineal sinó interactiu i els grups d’interacció han d’aprofitar la diversitat existent en els nostres centres i en les nostres comunitats.
• Ens cal una excel·lent detecció precoç de les dificultats d’aprenentatge o d’escolarització per, a partir de llavors, establir eficaces polítiques de compensació educativa i evitar el fracàs escolar de la població que, precisament, hem de garantir més el seu progrés social.
• Cal una formació del professorat i dels equips directius dels centres amb competències escaients per gestionar la diversitat cultural i, també, per liderar el model intercultural de base catalana que considerem cal potenciar si volem que Catalunya, al segle XXI, sigui un sol poble i no pas un aiguabarreig insubstancial.