Educació 2017

Aquest 2017 serà per al país un any important on s’hauran d’aclarir un seguit d’incerteses que vénen condicionant les perspectives de futur en molts àmbits, no només en els polítics o institucionals. Un d’ells, naturalment, afecta el propi sistema educatiu. Molts ens hem pronunciat, des de fa temps, esperançats que en un nou marc polític, on Catalunya pogués prendre decisions sobiranes, l’educació hauria de situar-se al centre de les prioritats en la construcció del nou país. Edu21 així ho va expressar explícitament mitjançant la temàtica del seu 2n Congrés.

Si per alguna cosa val la pena l’esforç titànic que
representa guanyar el propi estat, amb totes les dificultats i incerteses que
sempre suposa un procés com aquest, és perquè hom visualitza que els ciutadans,
en aquest cas de Catalunya, milloraran el seu nivell de llibertats i de benestar
i, en conseqüència, podran beneficiar-se d’un sistema formatiu de més qualitat
i equitat que garanteixi unes millors oportunitats educatives per a tothom. De
les moltes raons que justifiquen fer aquest esforç, ens atrevim a afirmar que
aquesta potser és la fita que millor resumeix la bondat del propòsit: una
millor educació per a tothom, sense exclusions i al llarg de tota la vida.

Per això creiem que si es vol comptar –per al
projecte– amb el màxim de ciutadans possible, caldria situar la millora de
l’educació com a eix de la futura campanya pel sí en el referèndum que es
pretén celebrar durant aquest any. No hi ha millor argumentari per incitar la
participació de la ciutadania que visualitzar que en la votació s’està decidint
el model d’educació del que hauran de gaudir les noves generacions. Per això
cal fer un esforç per bastir de contingut el model general de sistema educatiu
que, implícitament, s’aspira a implementar en el cas que el vot favorable per a
la construcció d’un nou estat guanyi. Els ciutadans tenen dret a saber-ho abans
de prendre una decisió de tanta transcendència.

Per això som de l’opinió que ja, des d’ara, hauríem
de començar a explicar quin és aquest model formatiu que aniria associat a la
vertebració de les noves estructures d’estat. I també caldria aclarir si els
moviments d’innovació, que actualment estant prenent una força renovada a casa
nostra, poden ser la punta de llança d’aquest model. També s’hauria
d’explicitar si pretenem relacionar les necessitats formatives dels futurs
ciutadans amb la rica i profunda tradició d’innovació pedagògica que existeix a
Catalunya des de finals del segle XIX. Moviments que sempre havien connectat
amb els més punters de la renovació pedagògica europea.

Actualment, bona part d’aquests projectes d’innovació
i modernització de l’escola catalana posen molt el focus en les metodologies
d’ensenyament i aprenentatge, en la distribució dels temps i espais escolars,
en els nous rols docents i discents, etc. Al nostre parer, però, encara ens
manca endinsar-nos en els aspectes més decisius dels canvis que requereix el
sistema. És clar que difícilment es poden abordar aquests canvis sense un
compromís més explícit de les administracions i sense les estructures
polítiques i administratives que ens garanteixin un marc legal propi i també,
molt important, sense un canvi de mentalitat social que ho faci possible.

Ens estem referint –més enllà del com ensenyar– a discutir
sobre el què ensenyar; sobre allò que veritablement ha de ser útil i funcional
per als nois i noies que tenim als centres quan aquests s’insereixin en la
societat. I aquest debat, la renovació dels continguts a ensenyar, del
currículum bàsic a establir, requereix d’una anàlisi molt profunda que afecta a
tots els sectors socials (Edu21 ja ho ha començat a fer a partir de les seves
tribunes). I lligat a aquest debat sobre els continguts del futur que haurà
d’ensenyar l’escola ens cal, també, replantejar-nos la funció de l’avaluació.
Una avaluació que hem d’aprofundir en els seus aspectes formatius i educadors i
relativitzar els merament instructius. Alhora, hem d’estudiar com alliberar el
sistema educatiu bàsic de la funció de classificació i estratificació social
del seu alumnat, que opera a partir de l’acreditació que estableix el sistema
avaluador dels centres, sobretot dels de secundària i específicament a l’acabar
l’ESO. Sense aquest alliberament resultarà molt difícil que l’educació bàsica
promogui la igualtat d’oportunitats i garanteixi i respecti els diferents
ritmes i capacitats dels alumnes envers l’aprenentatge.

Currículum i avaluació, doncs, són elements que cal
repensar a fons si volem realment innovar el sistema, més enllà d’implementar
noves metodologies d’aprenentatge que ens ajudin a fer-los més funcionals,
motivadors i globals. I un altre element fonamental per a millorar la qualitat
educativa és invertir amb un canvi de mirada –i posteriorment de pràctiques– en
relació a l’orientació educativa integral de l’alumnat, tant a nivell personal
com grupal. I per això ens caldrà dotar als equips docents i tutorials d’eines
i recursos per a poder exercir, precisament, tutories i orientacions
compartides (en equip) que permetin un seguiment i un acompanyament dels
infants i joves molt acurat en tots els aspectes (personals, socials,
acadèmics, professionals i ètics).

Per tot això, se'ns gira feina per aquest 2017. Esperem que tots els que estimem l'educació i el país sapiguem estar a l'alçada dels grans reptes que tenim al davant.