Disciplina, comportament i educació

A l’escola, per la seva tasca social d’exemplaritat, li toca enfrontar-se a la situació i recuperar el prestigi envers una concepció del respecte i de l’autoritat vinculada a l’assumpció lliurement expressada. És a dir, hem de perseguir que l’alumne reconegui l’autoritat no perquè la institució l’hi imposa, sinó perquè qui l’exerceix se’n fa mereixedor. Aquesta és l’única opció de caràcter educatiu. O la disciplina i el respecte es recuperen a l’escola per la via de l’exemplaritat i l’excel·lència de qui la representa, o no podem pretendre guanyar-nos el respecte per la tradicional por al càstig que, sovint, esdevenia humiliant i excloent per a l’alumne. Ara, el respecte, el bon comportament i la convivència s’han de construir des de les accions recíproques i, si amb això no n’hi ha prou, llavors cal aplicar les normes que regulen la convivència per a tothom. Normes clares, construïdes a partir dels drets però, també, dels deures.

En una jornada recent d’Edu21, celebrada a Calafell, diversos professionals de l’ensenyament vàrem estar reflexionant i discutint sobre els problemes de comportament a les aules. Tinguérem l’ocasió d’escoltar la veu d’uns exalumnes que havien sofert en el seu institut mesures sancionadores basades en les expulsions i les exclusions. Constatàrem que, malgrat la seva experiència negativa de l’escolarització a secundària, mantenien un sentit de la realitat molt equilibrat i valoraven, molt ajustadament, quines eren les actituds i les accions de determinats docents que no havien fet res per entendre’ls i, al contrari, quines eren aquelles altres que uns professors diferents sí que els havien proporcionat i els havien servit d’ajuda. Cal prendre bona nota d’aquestes i mirar que entrin a formar part de la formació competencial inicial de qualsevol aspirant a professor –escoltar, ajudar, valorar, aconsellar críticament, flexibilitzar la metodologia, marcar els límits, servir de models de vida, etc. Algunes de les conclusions de la jornada apuntaven que sense un treball en equip, amb una veritable vocació d’avaluació continuada dels nois i dels grups, no pot haver-hi una resposta veritablement educativa per a aquest tipus d’alumnat. Catalunya no pot consentir que cada any el 30% dels seus joves no obtingui la titulació d’educació bàsica i, a més, que un percentatge important d’aquests tingui la percepció d’haver estat marginat o exclòs en el seu procés d’escolarització.

En la temàtica del comportament hem d’incrementar els especialistes capaços d’assessorar els centres, els recursos econòmics que permetin implementar les bones pràctiques, el professorat que pugui reforçar la docència a les aules, la recerca educativa per trobar alternatives metodològiques i didàctiques, etc. Totes aquestes mesures sempre suposaran un estalvi, per preventives, respecte les que després hauríem d’emprendre com a societat si aquests nois acabessin exclosos del sistema. No ens podem permetre malbaratar la formació i l’equilibri personal de milers de joves en un país que vol excel•lir, que vol ser de primera. No podem seguir incrementant la bossa d’un jovent que no segueix, que cau en la marginació i la delinqüència, la ignorància o la desafecció social i nacional. I, per això mateix, més enllà de raons econòmiques, allò que veritablement justifica que invertim en la prevenció educativa, són les raons de tipus moral, les que ens obliguen a dignificar els nostres infants i joves.