Dificultats i oportunitats
Estem en temps de retallades econòmiques, de reajustaments i replantejaments. Davant d'aquesta realitat el nostre sistema educatiu haurà de posar a prova la seva solidesa i la lògica d'aquelles reformes que no es poden ajornar si no volem hipotecar, precisament, el potencial formatiu dels nostres joves, que representa la millor inversió que podem fer per transformar el model productiu que, en part, ens ha abocat a l'actual crisi. Tanmateix, quan el país es veu obligat a reduir despeses, tot és objecte de revisió i es tendeix a mantenir un cert equilibri de mínims.
EN L'ÀMBIT DE L'ENSENYAMENT veiem que prioritàriament s'opta per disminuir el nombre de professors de reforç en els centres, aquells que donen suport a l'atenció específica dels alumnes amb necessitats educatives, els professionals que treballen als serveis educatius, els recursos especialitzats com les aules d'acollida, etc. Aquestes mesures solen ser les més senzilles i automàtiques de prendre, però responen a una concepció conservadora i, alhora, ineficaç de l'ensenyament. No aconseguirem un sistema educatiu més competitiu, de més qualitat humana, pedagògica o científico-tècnica, prenent com a principal mesura la reducció de la despesa sobre la base de recol·locar professionals que ara fan la feina a serveis especialitzats, tot retornant-los a l'aula i deixant orfes recursos i programes fonamentals.
ÉS CERT QUE ELS TEMPS D'AJUSTAMENTS ens ofereixen la possibilitat de revisar a fons l'eficàcia de molts projectes i recursos que en els darrers anys s'han anat impulsant, a voltes en forma d'un rosari de mesures inconnexes i no com a conseqüència d'una acurada planificació en funció de la seva importància estratègica o de l'impacte positiu dels seus resultats. Per això, les actuals circumstàncies representen una bona oportunitat per plantejar a fons aquesta revisió. I fer-ho partint de criteris estrictament tècnics i pedagògics, no pas sota mirades de curta volada i de caire purament efectista.
LA CRISI ENS OFEREIX LA POSSIBILITAT d'emprendre un canvi de model organitzatiu i de gestió del nostre tradicional sistema d'ensenyament. Més que impulsar la proliferació de més recursos extraordinaris per atendre la multiplicitat de situacions que demanda el nostre alumnat divers, cal normalitzar aquesta diversitat tot abocant les energies necessàries envers el reforçament dels espais normalitzadors -no els extraordinaris- a les aules i als centres. I això passa, per exemple, més per afavorir la coexistència simultània de dos professors a l'aula que no pas pel manteniment d'un reguitzell de recursos de tota mena però externs a l'aula de referència. L'actual model inflacionista de recursos no ordinaris és de dubtosa eficàcia pedagògica; no canvia, sinó que consolida, una cultura docent centrada en un paradigma de caire selectiu i transmissor. A més, representa un model sense aturador (sempre es requereixen més i més recursos extraordinaris per adaptar-se a noves situacions diferencials) que esdevé del tot insostenible des del punt de vista econòmic.
L'ACTUAL CONTEXT TAMBÉ ENS OBLIGA a repensar el model d'introducció de les TIC a les aules i marcar terminis graduals i realistes, tot proposant els estris tecnològics més adequats per a la seva sostenibilitat a curt i mitjà termini. La innovació didàctica no es pot concebre com una allau de pressions per a la seva implantació precipitada als centres. Ens cal serenitat per avançar segurs i, ara més que mai, també de forma eficient.
EN MOMENTS DE CRISI l'alçada política dels nostres governants es mesurarà, entre d'altres coses, pel manteniment de la seva decidida aposta per l'educació. A canvi, des del sistema educatiu s'haurà de fer un esforç per no demanar-ho tot i alhora, sinó per plantejar unes prioritats de forma clara i basades en la confluència eficaç dels recursos ja existents amb l'objectiu d'oferir la millor resposta educativa a les necessitats dels nostres alumnes.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/191452/dificultats/oportunitats.html
