Deures sí, deures no
Ja fa unes setmanes va sortir la noticia que els pares francesos farien vaga respecte als deures escolars dels seus fills perquè consideraven que ja en tenien prou amb l’activitat realitzada a l’escola; consideraven que els deures per fer a casa eren motiu d’estrès pels infants i també pels mateixos pares, en especial per les mares. Què em podríem dir al respecte?
Com en tantes altres coses d’aquest món, en l’educació no hi ha una norma universal vàlida per a tots els casos i circumstàncies però respecte als deures escolars tenim indicis suficients com per afirmar que a partir d’una certa edat, posem sobre els 8-9 anys, pot ser un factor positiu per millorar i consolidar l’aprenentatge escolar, si es mantenen en unes certes condicions. La primera és que no siguin la substitució del treball bàsic que els alumnes han de fer a les aules, sota el seguiment i ajut dels docents. I això perquè en cas contrari no es garanteix el control dels aprenentatges fonamentals que han de ser coneguts pels professionals corresponents. Però hi ha altres dimensions a considerar.
Els deures han de servir per consolidar aprenentatges ja iniciats a l’escola, proporcionant l’ocasió de fer les repeticions i pràctiques que calgui. A l’escola no hi ha cabuda per atendre tota la diversitat de subjectivitats que hi conflueixen, encara que aquesta ha de ser sempre una preocupació fonamental a considerar. Això vol dir que els anomenats “deures” no haurien de ser idèntics en quantitat i naturalesa per a tots els alumnes d’una mateixa classe; les necessitats a cobrir són diferents.
Els deures encara tenen una altra funcionalitat pedagògica que no es pot oblidar. L’alumne es troba davant la necessitat d’afrontar uns aprenentatges sense ser guiat directament pel seu docent, la qual cosa suposa fer un esforç personal per superar dificultats, perseverar en la tasca, organitzar-se el temps, els materials, etc; en definitiva posar a prova la pròpia capacitat personal d’aprendre i d’aplicar els coneixements apresos. És clar que perquè això sigui realitat no hi ha d’haver una figura totalment substitutòria del docent en la figura dels pares o equivalents. No s’ha excloure totalment l’ajut, però s’ha de concretar més en suggeriments, orientacions, que no en la simple resolució de les tasques, encara que això pugui ser menys còmode pels mateixos pares.
Un altre tema a considerar és la quantitat de deures a realitzar. Cal tenir establerta per part de l’escola la necessària coordinació que permeti ponderar la feina que s’encomana des de les diverses matèries. Els alumnes han de poder gaudir de temps suficient per l’esbarjo i per certes activitats extraescolars que també són importants en una educació que volem integradora. Però aquest és una altre tema que podem comentar en una altra ocasió. En tot cas, la quantitat de deures s’ha d’harmonitzar amb el tipus d’activitats a fer, que cal procurar siguin atractives, a més d’útils pels objectius escolars.
Ja que tan sovint fem comparacions amb altres països, diguem que aquells que treuen millors resultats en les proves del PISA, Finlàndia, Corea, Japó, Xangai, etc., tenen establert posar deures als alumnes. És clar que aquesta ni qualsevulla altra variable no explica per ella sola els resultats, sinó un conjunt coherent de factors, però serveixi de referent el dir que no és un factor entorpidor. I tampoc estic dient que les proves internacionals d’avaluació hagin de ser l’únic referent per a prendre decisions, naturalment.
Els hàbits d’esforç i treball personal que desenvolupen els deures ben orientats permeten avançar d’acord amb les seves capacitats als alumnes més brillants, al temps que són un element de reforç pels alumnes que tinguin dificultats, per tant s’erigeixen així en un factor que afavoreix l’equitat, a banda de les mesures que es prenguin des de l’escola. Solament cal considerar al respecte que els alumnes amb dificultats no sempre tindran a casa seva les condicions materials i ambientals que permetin realitzar els deures com caldria. És aleshores que l’escola ha de considerar la possibilitat de deixar per aquestos casos els seus locals i recursos fora de l’horari escolar. I quan parlem de l’escola parlem de tota la comunitat educativa que la integra. Hi ha experiències força reeixides al respecte que avalen aquesta possibilitat d’ajut per als alumnes que més ho necessiten.
Insistim. Els deures ni són la solució ni són un problema. Constitueixen un element de reforç i d’ampliació que ajuda l’aprenentatge escolar si es planifica amb mesura i diversitat de contingut. En períodes de vacances, caps de setmana llargs, etc. s’erigeixen també en una forma profitosa d’emprar una part del temps, advertint que sempre n’ha de quedar per a realitzar activitats de lleure i de socialització; ambdues igualment necessàries per al correcte desenvolupament de la personalitat dels infants i adolescents.
