Defensant la tercera via
En Joaquim Colominas i Ferran, professor de Ciència Política a la URL, ens planteja en aquest article publicat al diari Avui una defensa argumentada de la tercera via entre el socialisme clàssic i el neoliberalisme econòmic.
El curs polític que avui comença ve marcat en l'àmbit europeu, entre altres elements, per la sortida d'escena de l'exprimer ministre britànic Tony Blair (després d'haver passat el relleu al seu excompany, Gordon Brown). El lideratge polític de Blair al llarg dels deu darrers anys (1997-2007) ha marcat la vida política britànica, però també l'europea i l'occidental. I tot i que encara és aviat per fer-ne un balanç acurat (pensem que la història li farà més justícia que la majoria de les anàlisis publicades darrerament a la premsa), ara ens centrarem en un element que va ser bandera des dels seus inicis: l'anomenada tercera via. Tot i que no va ser invent seu, ni del seu teòric inicial, el prestigiós sociòleg Anthony Giddens, Blair ha fet un esforç important a l'hora d'eixamplar el camí entre l'esquerra clàssica, el socialisme, del qual procedia el vell laborisme (la primera via) i el neoliberalisme dels anys vuitanta de Margaret Thatcher (la segona via).
LA VELLA ESQUERRA REPRESENTADA pel socialisme clàssic és i ha estat defensora, en les darreres dècades, de la planificació econòmica, de les nacionalitzacions d'empreses, de l'intervencionisme públic, d'una alta fiscalitat... L'Estat ha dominat i moltes vegades ha ofegat el paper de la societat. Ha estat una esquerra estatista, que pensa que determinats serveis (la sanitat, l'ensenyament...) tan sols els ha de prestar l'Estat. El vell laborisme, del qual procedia Blair, defensava aquests posicionaments.
ENFRONT D'AQUESTA PRIMERA VIA VA SORGIR el neoliberalisme econòmic (que no té res a veure amb el liberalisme polític) als anys vuitanta, sota el lideratge de l'antiga primera ministra conservadora. Aquesta segona via és defensora de tot el contrari: defensa ampliar tant com sigui possible el rol del mercat, reduir al màxim el paper de l'Estat, privatitzar serveis i empreses públiques... perquè pensa que l'Estat és ineficient. Els anys de Thatcher van representar un creixement econòmic de la Gran Bretanya, però, a la vegada, també un augment de les desigualtats entre els sectors més rics i els més pobres.
ENTRE UNA I L'ALTRA, BLAIR VA DEFENSAR l'esmentada tercera via. És l'anomenat socioliberalisme, que es proposa buscar l'equilibri entre el creixement econòmic i la justícia social. Es tracta de créixer més (i això només ho pot fer el mercat), per repartir millor (que això només ho pot fer el poder públic). El socioliberalisme defensa tant mercat com sigui possible i tant Estat com sigui necessari. Però no és estatista. Defensa la societat del benestar: no cal que tots els serveis públics siguin prestats per l'Estat. Institucions privades (escoles, mútues, assegurances... tenen un rol públic, i cal ajudar-les.
AQUEST CANVI D'ACTITUD ES DÓNA davant d'un Estat de benestar que ha representat l'avenç més gran en matèria de justícia social al llarg de les darreres dècades, i que, per tant, ha estat molt positiu. Però que també ha produït uns efectes perversos: ha portat un excés de paternalisme per part de l'Estat i, de l'altra banda, una delegació de responsabilitats per part d'una part de la ciutadania. Allà on l'Estat ha estat fort, hi ha hagut la tendència a pensar que el responsable del benestar de cadascú és l'Estat. La iniciativa privada, individual, s'ha reduït, no s'ha incentivat. La tercera via defensa que els poders públics han de donar una oportunitat a cadascú; però que el responsable del benestar de cada ciutadà és cadascú. Defensa un Estat de benestar que incentivi el treball, no la dependència. Un Estat de benestar que ha d'apel·lar a la responsabilitat individual. Finalment, cadascú serà i tindrà en relació amb com hagi treballat, com s'hagi esforçat. El treball, l'esforç, el mèrit... ha de ser compensat. L'ascensor social ha de funcionar. Ningú pot quedar arraconat. L'Estat ha d'ajudar les persones més vulnerables, les que no poden seguir. I invertir en educació, perquè hi hagi una igualtat d'oportunitats. Una igualtat de sortida. Però qui treballi més s'ha de veure compensat. És una estratègia que ha representat una millora per a moltes persones britàniques, i també per a la Gran Bretanya, el país amb la taxa d'atur més baixa de la UE.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/97331/defensant/la/tercera/via.html
