Debat i compromís

"El darrer compromís és per als mitjans de comunicació: els debats sobre educació no haurien de ser un espectacle per tirar llenya al foc"

El debat sobre l'educació ocupa titulars. Els resultats dels
informes internacionals, i les posteriors declaracions, eclipsen altres
debats de fons. El darrer exemple: el lamentable debat de TV3 sobre el
que van anomenar "l'ensenyament". Proposo tot just apuntar deu idees
telegràfiques al voltant del debat i el compromís per l'educació.

El país és més divers que mai i aquesta diversitat és una
oportunitat d'enriquiment individual i col·lectiu si es distribueix
adequadament. Com distribuir la diversitat?, com podem fer que les
famílies tinguin un paper actiu en l'escolarització sense que vulgui
dir que alguns centres triïn l'alumnat? Cal el compromís de
l'administració i dels ajuntaments, centres i famílies treballant amb
la idea d'una xarxa inclusiva.

Un fet: la xarxa d'educació la formen centres de titularitat pública
i de titularitat privada sostinguts amb fons públics. Certament, cal
ajustar el finançament de la xarxa com a conjunt. La xarxa és una i ha
d'assumir els desafiaments de l'educació en el territori. Per això cal
el compromís de tots els centres que la integren, que han de procurar
excel·lència i equitat per a tothom.

Formar el professorat és la tercera idea clau. Un fet: la formació
inicial ha de millorar, especialment la del professorat de secundària;
una fita: el 2009, quan s'enterri el CAP. Cal també millorar l'accés a
la funció docent, la selecció del professorat i el desenvolupament de
la carrera docent. No pot ser que aquest col·lectiu professional no
pugui fer carrera dins el sistema, sense sortir-ne.

Quarta idea: les institucions educatives amb autonomia, que poden
ser escenaris per al desenvolupament de tota la comunitat. Els
equipaments escolars són, en molts casos, autèntics motors per a
l'aprenentatge de tothom. Conec les comunitats d'aprenentatge, que en
són un bon exemple, però n'hi ha d'altres on tots els agents educatius
conflueixen al centre, obert a la comunitat, i construeixen junts
l'educació que necessiten.

Les famílies són part d'aquests projectes. Sabem com n'és de difícil
conciliar vida laboral amb responsabilitat educativa però sense la
coresponsabilització no hi ha educació de qualitat. L'educació de la
nova ciutadania és impensable sense la complicitat i el compromís de
les famílies. L'educació és un front comú en què tots els agents són al
mateix bàndol. Si el front comú es trenca, tothom hi perd. Cinquena
idea.

El context proper és la sisena idea. Educació i territori són
elements indissociables. Vivim en un mon globalitzat, però res té
sentit sense relacionar el global amb el local. En aquest escenari hi
ha moltes institucions, molts agents que tenen una relació directa amb
l'educació. L'administració local amb més protagonisme i més
finançament, les associacions i entitats del territori connectats i per
tant compromesos amb l'educació.

El marc legal, que canviarà amb la LEC, ha de ser el punt de trobada
de les visions de l'educació del país. Fins que no assumim que les
lleis d'educació han de ser resultat del consens i estables,
independentment de qui governi, la llei no ajudarà prou.

Es coneixen els estudis internacionals sobre els resultats de
l'alumnat però no es coneix l'avaluació que es fa al si dels centres
educatius, sobretot el treball que fan els i les professionals
quotidianament. L'avaluació orientada a la millora directa del que és
avaluat. Cal revisar la feina a la llum dels informes internacionals
però cal també un compromís d'emprar la informació per a la millora,
per innovar dins el sistema. Això compromet l'administració i una ferma
política de transparentar les dades però també el compromís de fer-ne
un ús rigorós, responsable i constructiu.

Novena i desena idees juntes: deia al principi que el debat del
passat 30 d'octubre va ser, en la meva opinió, molt desafortunat. El
debat el protagonitzen cada dia els i les professionals que enfronten
els desafiaments amb preocupació i responsabilitat, però transcendeix
el debat que afavoreixen els que miren l'educació de lluny. La veu dels
protagonistes s'ha de sentir més. Això reclama temps i espai. Els
debats no haurien de ser un espectacle per tirar llenya al foc. Són
oportunitats guanyades per sensibilitzar, per comprometre, o
oportunitats perdudes en malmetre, trivialitzar i frivolitzar.
Finalment els mitjans de comunicació. Quin paper juguen en tot plegat?
El darrer compromís és seu.