De l’educació
Les paraules sempre parlen. Ara bé, no tothom sap escoltar-les. Una manera senzilla d'encetar aquesta sensibilitat rau en l'obertura etimològica. A saber: conèixer aquell primer senyal del qual arrenca qualsevol mot. Avui, després d'uns mesos de curs, fóra bo interrogar-nos sobre l'abast d'educar.
Educere (ex/ducere) és la base llatina que conforma el nostre vocable. En sentit estricte, ressona l'infinitiu ducere (guiar) i el prefix ex (sortida). Per tant, educar convida a sortir de les guies: anar més enllà d'allò establert.
Òbviament, els humans requerim de pautes. Guies que faciliten la nostra existència. Tanmateix, aquestes regulacions s'han de saber entomar flexiblement. Una mal·leabilitat que, fins i tot, pot causar partició. Vet aquí, el nus d'educar: trencar amb les regles per a insuflar aire renovat. De fet, Moisès té idèntic gest quan baixa del Sinaí: redueix a bocins les Taules de la Llei (Èxode, 32:15-19). Altrament dit, la paràbola traspua salut (paradoxalment: gràcies a la trencadissa) atès que no converteix les normes en dogmes.
D'aquesta manera, s'evidencia –clar i net– el substrat crític de tota educació. Ara bé, aquí cal discernir entre un ésser crític (qui trenca amb concòrdia: cerca nous criteris) i un ésser criticaire (qui trenca amb discòrdia: anima a la simple rebentada). Dit això, l'educació esdevé una transmissió exigent del pòsit crític. Sens dubte, la vàlua democràtica d'un país passa per la seva capacitat educadora (herètica) enfront de l'statu quo.
En l'hora present, per dissort, l'educació àdhuc està amarada de mitjanies. La seva inherent crítica resta poc activa. Plana una mena de letargia preocupant. La credulitat, acceptar a ulls clucs qualsevol decisió (saber únicament d'oïdes), relleva aquesta pèrdua de cabal crític. Encara sort dels que s'indignen, bo i esperant via propositiva. Sigui com vulgui, aquesta situació té múltiples causes. Hic et nunc, vull ressaltar-ne una: el declivi de les humanitats.
A parer meu, l'encongiment de la crítica respon també al menysteniment del corpus humanístic. Tostemps, les humanitats han proporcionat pensar i actuar altrament. Estudiar els clàssics de les humanitas ha significat fruitar de varietat i matisos el discurs. En aquest sentit, una societat que vilipendia la lectura de la seva tradició està abocada al fracàs. Només viure atents a la raó instrumental (economia i tecnologia) ens deshumanitza. Les humanitats, per a bé i per a mal, ens fan humans. Així les coses, una humanitat sense humanitats no pot bastir una educació que inoculi crítica.
Davant d'això, solament podem encomanar-nos a l'esperança. És a dir: esperar, tocar fons i reaccionar. Com diu Gertrude von Le Fort (poetessa alemanya): l'esperança es troba a frec de la desesperació.
