Davant la incertesa, projecte
En temps convulsos i amarats d’incerteses, sense fulls de ruta clars i davant estratègies sotmeses a avatars electoralistes de curta volada, en lloc d’opcions de país i a llarg termini, en educació es fa difícil saber cap on anem i com avançar plegats des d’una direcció consensuada per la majoria social de la societat catalana.
Sabem, per experiències d’altres països, que ens cal partir d’un ampli consens social i polític per tal d’estabilitzar el sistema educatiu i, així, proveir de confiança i d’un horitzó concret el treball diari que, com a educadors, cada vegada l’hem d’afrontar com a reptes de més dificultat, tant organitzativament com de projecte, de sentit.
Donat que ara es fa difícil saber cap on anem com a país, l’educació que sempre resta al servei d’un projecte de futur vinculat a una comunitat concreta, se’n ressent i, en conseqüència, correm el perill d’instal·lar-nos tots plegats en un marc de desconcert, de manca de projecte col·lectiu i, per tant, generador de frustració o, si més no, desincentivador a l’hora d’abocar energies en processos transformadors. Justament aquells processos que ens haurien de portar a bastir un sistema educatiu millor, per més equitatiu i per ser capaç d’avançar-se als canvis i no pas mantenir una actitud reactiva enfront les transformacions de tot tipus que el futur ens depara.
Ras i curt, els ingents reptes que ja albirem situaran en una cruïlla decisiva al sistema educatiu, en el sentit d’haver d’apostar per assumir riscos i encarar els reptes que vénen des de la flexibilitat, que dóna sentir-se partícips d’un projecte col·lectiu i de coresponsabilitat social o bé, pel contrari, haver de fer-los front des de la falsa seguretat que ofereix instal·lar-se en la rutina i, això, per por d’endegar processos en solitari o sense la xarxa de seguretat que ofereix el compromís col·lectiu.
Podem intentar guanyar temps a l’espera de posseir una estratègia compartida per encarar el futur del país i, així, dotar de sentit la tasca educativa. Però els canvis són tant i tant ràpids que se’ns acaba el temps. O reaccionem i bastim una carta de navegació per guanyar el futur o aquest futur quallarà davant nostre sense que nosaltres hi puguem tenir un paper rellevant. És a dir, el contemplarem com elements subsidiaris, com espectadors d’escenaris que es dibuixaran sense nosaltres i, el que és pitjor, sense l’apoderament dels nostres infants i joves, els autèntics receptors d’aquest futur que ja està trucant a la porta.
I davant d’aquests reptes, ara, potser a diferència de temps passats, el sistema educatiu no pot permetre’s el luxe d’esdevenir conservador i esperar a què li diguin com reaccionar i com canviar. Si s’adorm, altres institucions, organismes, empreses o mecanismes algorítmics li prendran, no el domini i control del coneixement -això ja ha passat-, sinó la que per nosaltres és la seva raó de ser: esdevenir la principal àgora de l’aprenentatge cívic i comunitari; el lloc on aprendre amb els altres i dels altres les competències cognitives i sòcioemocionals de la convivència, la fraternitat, la solidaritat i el compromís social i nacional republicans.
El projecte és clar però està per concretar. Per això ens cal ajuntar voluntats i consensuar el model de societat i país que entre tots decidim impulsar. Necessitem un lideratge col·lectiu que ens permeti emprendre aquest camí valent que els nous temps ens reclamen.
