Contra la crisi, educació

"Els problemes educatius s'han de plantejar dins d'una estratègia social i econòmica".

Els anys 90, Finlàndia, model d'eficiència educativa malgrat alguns
malaurats incidents, va patir una greu crisi econòmica. Per
afrontar-la, es va aconseguir un ampli consens social, i es va apostar
per una economia basada en l'alta tecnologia, amb empreses innovadores
i treballadors molt qualificats. L'educació, ja des de sempre molt
valorada, va assumir la missió de formar el "capital humà" d'aquest nou
model productiu. Per això, en plena crisi, els recursos destinats a
l'educació no van disminuir, sinó que van augmentar. Aquesta és la
fórmula de l'èxit: un sistema educatiu excel·lent al servei d'una
economia capdavantera.

A Catalunya estem patint l'enfonsament d'un model productiu
responsable de l'efímera prosperitat dels darrers anys. Basat en la
construcció i els serveis, necessitava grans quantitats de mà d'obra no
qualificada. La reclutava entre els immigrants i els joves escolarment
fracassats, a qui, si més no, garantia una feina precària. Així
s'explica que quedés esmorteït l'impacte social del greu índex de
fracàs i d'abandonament dels estudis, que afecta un de cada tres joves.

La crisi, però, ben aviat tancarà aquesta vàlvula d'escapament de la
ineficiència del sistema educatiu. El fracàs escolar serà un greu
problema social, visible al carrer en forma de marginació. Cal, doncs,
una millora radical i urgent de la qualitat del sistema educatiu. No es
tracta, però, de reforçar la seva funció assistencial, sinó de
convertir-lo en un dels pilars del nou model econòmic que Catalunya
necessita. L'excel·lència educativa ha de connectar-se amb un mercat de
treball que demandi un "capital humà" d'una elevada productivitat,
aconseguida amb la innovació tecnològica. Altrament, l'excel·lència
només serviria per frustrar el joves "massa ben preparats", que no
podrien inserir-se en un sistema productiu endarrerit.

Els problemes educatius no poden solucionar-se, doncs, només amb
mesures parcials, educatives, sinó que s'han de plantejar dins d'una
estratègia social i econòmica. Per això són tan valuoses les
iniciatives que vinculen el sistema educatiu i el sistema productiu,
com l'acord per la competitivitat de l'economia catalana o el premi
Ensenyament del Cercle d'Economia.

Un cop fet el diagnòstic global, no defugirem la qüestió més
concreta i actual: la llei d'educació de Catalunya pot solucionar els
greus problemes educatius del nostre país? Sense poder entrar en el seu
contingut, farem algunes valoracions generals. Primerament, hem de
relativitzar la capacitat de les lleis per canviar la realitat. Mesures
més concretes, com ara la prova al final de primària, poden tenir
efectes molt més importants que algunes disposicions legals mal
aplicades.

La llei necessita un desplegament sostingut i coherent, per sobre de
les conjuntures polítiques. Ja n'hi prou de lleis educatives efímeres,
que duren el mateix que el govern que les ha aprovat. Aquesta
estabilitat dependrà del consens que aconsegueixi, dins i fora del món
educatiu. També influiran els recursos que s'hi destinin. Això no vol
dir gastar més i de la mateixa manera, sinó invertir millor. Per
exemple, la reducció de l'exagerada despesa burocràtica podria servir
per invertir en allò que produeixi millores tangibles que arribin a les
aules, on cada dia alumnes i professors decideixen de veritat el futur
del sistema educatiu, és a dir, el futur de la nostra societat.