Construir un sistema educatiu propi
El passat 14 de març tingué lloc la 23a. Tribuna d’Edu21 titulada: Com es construeix un sistema educatiu nacional? El doctor Francesc Pedró, des de la seva visió experta en sistemes educatius a nivell internacional, pronuncià una conferència farcida de suggerents reflexions teòriques i pràctiques, en la perspectiva de bastir una carta de navegació prou sòlida que pugui dirigir la transició des de l’actual sistema educatiu cap un altre plenament sobirà.
Per construir un sistema educatiu propi, nacional, ens cal –abans que res– ambició col·lectiva per projectar uns objectius a llarg termini, pensant en les properes generacions. Això vol dir no quedar encallats amb una mirada de curta volada sinó, al contrari, ser capaços de pensar un sistema educatiu al servei d’un model de país a construir en el futur. Un model productiu, econòmic, de competitivitat, però un model també de cohesió social, d’equitat i de valors col·lectius. Així mateix, segons Pedró, un model que, en primer terme, tingui en compte a les persones, el seu benestar, la seva formació.
Per aquesta tasca no disposem de referents clars a nivell internacional. Els més propers (els països europeus que accediren a la independència després del 1989) no ofereixen bons exemples donat que, al voler allunyar-se de paradigmes molt estatalistes, han caigut en extrems oposats que han acabat generant molts problemes. Ens caldrà, potser, fixar-nos en models anteriors. Per exemple, en aquells països que la seva independència –i el bastiment dels seus sistemes educatius– es construïren a partir d’uns objectius de país i de societat clars i concrets, tot sabent aplegar el conjunt de la societat en aquesta empresa col·lectiva compartida. En aquest sentit, els països nòrdics podrien ser-nos un clar referent. I la primera lliçó que en podríem extreure seria que, arribat el moment decisiu de posar-nos a construir el nou model, el consens polític i social haurà de ser molt ampli i, alhora, de llarg termini. És a dir, just el contrari del què hem tingut durant els darrers trenta anys on, en el marc espanyol, hem vist tantes lleis educatives com canvis polítics es produïen en els diversos governs estatals.
Tanmateix, si volem un Estat propi és per a millorar la vida dels ciutadans de Catalunya. I, en aquest context, bastir un nou sistema educatiu català s'haurà de fer posant-lo al servei de la millora formativa –personal i col·lectiva– dels ciutadans d’aquest nou estat. És més, no ens imaginem tot l’esforç que significa encarar una transició d’aquest calat si no es recolza en fer, de l’educació, l’eix principal de la creació del nou estat. I, justament per això, cal ara ja prefigurar el nou model de sistema educatiu que voldrem construir. I, en això, les reflexions de Francesc Pedró a la Tribuna –quan emmarcà un horitzó pel 2050– ens poden servir d’inspiració per al canvi que hem d’afrontar. Pedró defensà que seria convenient anar substituint les característiques pròpies dels models educatius de tall burocràtic (com el que tenim ara) per les pròpies d’un model educatiu modern. Així, seria convenient passar d’un sistema on alguns estudiants aprenen molt a un altre on tots els estudiants aprenen el màxim; d’un on el currículum es basa en promoure rutines cognitives bàsiques a un altre on aquest currículum es troba al servei de dotar a l’estudiant de formes concretes de treball; d’un sistema on els docents tenen només una formació post-secundària a un altre on esdevinguin treballadors del coneixement d’alta qualificació; d’un on la seva organització de treball és jeràrquica i burocràtica a una l’altre on esdevingui plana o col·legial; d’un sistema educatiu on l’avaluació s’adreça a les autoritats a un altre on, bàsicament, ho faci als iguals i a la comunitat d’actors.
En definitiva, el més important i decisiu serà la força i l’ambició que puguem reunir entorn aquest projecte col·lectiu. Haurem de definir els valors i elements bàsics que orientin el nostre horitzó com a país i posar, llavors, el sistema educatiu al servei d’aquests valors. I per fer-ho caldrà dedicar grans esforços en l’assoliment d’un amplíssim consens polític i social. I també en aquest cas –al tractar-se de l’educació– serà molt convenient disposar del consens del col·lectiu docent, costi el que costi. Això permetrà arribar a un acord que asseguri la màxima estabilitat del sistema educatiu durant tota una generació si és necessari. A ben segur que garantirem, llavors, l’èxit d’aquesta magna empresa col·lectiva.
