Confiança en el sistema

"Cal creure més en les persones. Pensar que l'evolució del sistema educatiu serà conseqüència d'una nova llei és somiar truites".

El passat dia 8 d'octubre vaig participar en l'acte d'inauguració
del 50è aniversari de l'IES Alexandre Satorras de Mataró. El primer
institut que va tenir la capital del Maresme després de la Guerra
Civil. Avui a Mataró hi ha sis IES. Un canvi important per il·lustrar
que a Mataró i a Catalunya tenim escolaritzada tota la població fins
als 16 anys. Mai com avui tants nois i tantes noies havien tingut la
possibilitat d'estar en contacte amb el saber i d'utilitzar-lo per
poder créixer intel·lectualment i personal.

El fet que comento no va ser notícia. En general les bones notícies,
en especial les de l'ensenyament, no són notícies. I aquest ja és un
repte. El primer que hauríem d'aprendre és a parlar bé del nostre
sistema educatiu. Coneixem poc el que passa a les aules, però el que
coneixem ens diu que el sistema funciona raonablement bé. Molt més del
que diuen unes dades sorgides d'uns exàmens que no parlen de què s'ha
ensenyat, i com s'ha ensenyat. Les diferències amb altres sistemes del
nostre entorn són poquetes. I algunes ens són, afortunadament,
favorables (per exemple, les que es refereixen als nivells de violència
escolar en països que en els rànquings surten més ben situats que
nosaltres). Un altre repte és acabar amb els constants canvis de
currículum. Els canvis suposen la creació de nous llenguatges que, en
comptes de facilitar la innovació, provoquen el desconcert del
professorat, de l'alumnat i dels pares i mares. Cal creure més en les
persones. Pensar que l'evolució del sistema educatiu català serà una
conseqüència de la nova llei d'educació és somiar truites. El sistema
educatiu -com tots els sistemes socials- descansa sobre el que fan o
deixen de fer els homes i les dones que l'integren. Una llei pot ajudar
en algunes coses, però hi ha poques lleis que canvien una realitat si
els seus protagonistes no creuen que hagi de canviar.

Un altre repte és pensar en termes realistes com ha d'evolucionar el
nostre sistema educatiu per adequar-lo a una realitat cada vegada més
complexa i canviat. No és, però, un repte made in Catalonia. És
un repte mundial. El sistema educatiu actual s'assembla massa al model
d'escola pública que es va construir el segle XIX. Estem davant d'un
sistema obsolet que, amb creativitat, caldrà adequar-lo a les
necessitats i als reptes del segle XXI. El sistema, però, no tirarà
endavant recuperant velles tradicions que no s'ha comprovat mai que
funcionessin (per exemple, els exàmens: la gent de la meva generació
iniciava el batxillerat amb un examen d'ingrés, a final de quart hi
havia una revàlida, a finals de 6è una altra i, a més, l'examen de
preu. Estàvem més ben preparats?).

En un moment de crisi econòmica com l'actual, en què es visualitza
que els problemes econòmics han deixat de ser nacionals, comença a ser
hora que es vagi pensat també en un sistema educatiu més global. Els
problemes són comuns a bona part del món i les solucions també ho
haurien de ser. Sobta que la Unió Europea no esmerci més temps i més
recursos en la construcció d'un sistema educatiu europeu. Que no tiri
endavant, ni que sigui a títol experimental, projectes relativament
delimitats com, per exemple, un currículum d'educació per a la
ciutadania europea. Es dediquen molts recursos econòmics i humans a
l'avaluació del rendiment de l'alumnat i, en canvi, es destinen menys
diners al desenvolupament curricular i a la formació del professorat,
als reptes d'una nova professionalització docent. Fins quan? ¿No deu
ser que té raó la jove protagonista de l'Elegància de l'eriçó
quan diu: "Els que saben fer, fan; els que no saben fer, fan classe;
els que no saben fer classe, fan classe als professors i els que no
saben fer classe als professors es dediquen a la política?" (Muriel
Barbery, 2007, p. 46).