Competència digital docent

A aquestes alçades del segle XXI parlar de competència digital docent no hauria de ser ni notícia ni motiu de controvèrsia. Però ho és i goso pronosticar que en seguirem parlant i discutint encara molts més anys.

La irrupció de la pandèmia el març de 2020 i els mesos, i cursos, que la van seguir va ser una sacsejada que ens va fer adonar que no només com a sistema educatiu i com a país no teníem la infraestructura tècnica de qualitat mínima, sinó que els docents no teníem el domini tecnopedagògic suficient per fer alguna cosa més que una simple resposta educativa d’emergència.

La primavera de l’any 2020 i els dos cursos que la van seguir, amb períodes de quarantenes a les escoles, col·lectius o individuals, ens vam veure forçats a donar una resposta educativa als nostres alumnes per a la que no estàvem preparats. En la majoria de casos, aquesta resposta no va anar més enllà d’una d’emergència: utilització de diverses plataformes en un mateix centre, sessions interminables de connexions síncrones... Miquel Àngel Prats ja ens alertava el 19 de març de 2020 a les pàgines del diari Ara: “Pretendre fer online el que fas presencialment és un error”. Però en molts casos no es podia fer diferent: ningú ens havia preparat per a poder donar una altra resposta. Tampoc érem conscients que calia preparar-nos en aquest àmbit; així com tenim clar que no tot s’hi val quan apliquem l’aprenentatge cooperatiu o algunes estratègies pròpies de la matèria que impartim, quan parlem de competència digital, pensem que és suficient en conèixer les eines tecnològiques.

Si bé podem entendre la resposta d’emergència el març de 2020, colpits com estàvem per l’impacte del tancament de les escoles, no es pot entendre com els dos cursos següents es van continuar donant respostes d’emergència. Es van organitzar centenars de webinars, sense ordre ni concert; cada docent s’apuntava al que li semblava que li feia falta; era una cursa a tota velocitat per aprendre noves eines, més eines, sense veure encara la necessitat de dotar tot allò de significat i coherència.

Ara fa un any es comença a parlar del nou marc de competència digital docent i de la necessitat d’acreditar el nivell A1. La pandèmia i la resposta que li havíem donat ja formava part d’un record llunyà. Una vegada més ens va tocar defensar la necessitat de disposar d’aquesta acreditació. Vam haver de tornar a explicar que no ha de tenir la mateixa competència digital un docent que un ciutadà que desenvolupa qualsevol altra professió. No només hem de ser competents digitalment sinó que és a les nostres mans formar els nostres alumnes en l’ús competent i saludable de les eines que utilitzen dins i fora de l’escola.

El fet que el govern destini una part important dels fons europeus que es reben en el marc del Pla de recuperació, transformació i resiliència a formar la major part dels docents de nivells no universitaris en el nivell A1 de la competència digital docent, definit pel marc de referència de la competència digital docent, ha suposat una nova controvèrsia: són moltes les necessitats que té el sistema educatiu, no s’entén com es dediquen únicament a aquesta formació i a la dotació d’infraestructura digital als centres. No hi entraré perquè en Joan Cuevas, director general d'Innovació, Digitalització, Currículum i Llengües ho ha explicat a bastament.

Superat (o no) el debat sobre la necessitat d’aquesta formació, el disseny en format de formació interna de centre i els seus continguts també han rebut nombroses crítiques.

Si parlem de com i quan s’ha plantejat als centres, és obvi que no s’ha fet bé. S’ha presentat sense massa temps de reacció; molts centres han hagut de renunciar a plans de formació previs i els que no ho han fet perquè aquests plans de formació eren fonamentals per seguir desenvolupament el seu projecte educatiu, s’han vist forçats a tensionar, encara una mica més, els respectius equips docents. A nivell individual, molts docents han iniciat (alguns fins i tot acabat) aquesta FIC abans no es van establir els procediments per acreditar els altres nivells, de manera que han estat participant en una formació que no els calia perquè el seu nivell de competència ja era superior al mínim que es demanarà. Més tensió afegida, més reaccions airades, tot plegat innecessari.

Si parlem del format i contingut, crec que s’ha dissenyat bé. El fet de proposar una formació interna de centre permet que, mentre els docents es formen a nivell individual, es proposin debats entorn a aspectes de cultura digital que cal consensuar per avançar en l’elaboració de l’estratègia digital de centre: equips docents de diferents etapes educatives acordant com cal actuar en un mateix centre en relació a l’ús i aplicació de les eines i plataformes digitals. Tot allò que hauríem d’haver tingut el març de 2020 per implementar una docència telemàtica de qualitat, i per desenvolupar actualment un bon model de blended learning.

El disseny dels continguts d’aquesta formació s’ha fet des d’una perspectiva del model TPACK: dotar els docents d’un coneixement tecnopedagògic: com les eines i plataformes de què disposem a les escoles ens permeten treballar el currículum de les àrees o matèries; quines són les eines més adequades per a assolir els objectius d’aprenentatge. En definitiva, com les tecnologies ens permeten assolir l’objectiu d’aprendre amb sentit a la segona dècada del segle XXI.

És una formació per acreditar aquest nivell inicial en la que es treballen alguns aspectes de cadascuna de les àrees de la competència digital docent, i es fa de manera que ens permet reflexionar sobre la nostra pràctica docent: aprenem a ser competents digitalment per acompanyar, en col·laboració amb els companys de l’equip docent, els nostres alumnes en el camí de ser usuaris digitals competents, crítics i responsables.

Una formació que ha portat nous moments de tensió en els equips docents, però que si l’aprofitem ens farà avançar de manera considerable en uns àmbits on ens faltava molt per progressar adequadament.