Compartint l’educació
El passat 7 de febrer Edu21 celebrà la seva XV Tribuna sota el títol Docents i monitors: compartint el projecte educatiu? L’interrogant volia esperonar un debat que plantegés fins on, i en quins aspectes, els mestres i professors de les escoles i instituts volen, o saben, compartir el projecte educatiu amb els monitors –o educadors de lleure– que realitzen tasques amb un clar component educatiu tant dins com fora dels centres.
Aquesta temàtica no ha estat massa debatuda fins ara i, en aquest aspecte, la Tribuna encetà una via que esperem tingui continuïtat i contribueixi a esperonar una col·laboració molt més estreta entre docents i educadors de lleure.
En opinió de Víctor Baroja, gerent de la FOESC (Federació d’Organitzacions Empresarials d’Educació Sòcio-cultural) i col·laborador d’Edu21, els principals punts forts que ostentaria l’educació del lleure, sobretot en les funcions en els centres (espais de migdia, sortides, activitats fora de l’horari escolar, etc.), serien la proximitat amb l’infant que proporcionen aquests espais proveïdors d’autèntiques experiències educatives. Això comporta, en opinió de Baroja, un coneixement molt a fons dels nois i noies esdevenint, doncs, una font d’informació molt valuosa també per al professorat. El compartir moltes hores de joc i activitats amb els alumnes possibilita la detecció d’algunes de les disfuncions i anomalies que poden advertir a altres professionals, i a les pròpies famílies, la necessitat d’emprendre accions concretes. El lleure educatiu, segons en Víctor Baroja, possibilita parlar d’educació defugint l’escolacentrisme de molts dels plantejaments a l’ús. Com a punts febles destacà el poc reconeixement social que encara té la tasca dels educadors de lleure, la manca d’un marc regulador propi pel sector i la mancança de disposar de suficients monitors titulats per a cobrir totes les demandes.
Aleix Llobet, director del Servei de Colònies de Vacances de la Fundació Pere Tarrés, indicà que l’educació en el lleure (colònies, espais de migdia, temps d’acollida, casals d’estiu, etc.) pretén assolir el desenvolupament de la persona, tot propiciant accions que facilitin una transformació social. Com una de les seves principals fortaleses destacà el propi model organitzatiu caracteritzar per ser força participatiu i assentat amb la tasca d’equip, no pas en l’acció d’un sol educador. També assenyalà que l’accent es posa sempre en la comunitat com a base per a garantir la convivència entre les persones. Com a febleses mencionà que l’escola és qui decideix el nivell de prioritat que li atorga a l’educació del lleure dins la seva organització i també que, molt sovint, els mètodes d’avaluació en el temps de lleure no acaben derivant en la millora de les activitats com s’hi escauria. Assenyalà que no s’ha d’oblidar que les activitats del lleure han de competir dins d’un sector com el del consum que és força competitiu.
Sunta Sogas, mestra de l’Escola El Sagrer, explicà com en el seu centre el projecte educatiu és compartit per mestres i educadors de lleure. Així, indicà que en els espais d’acollida matinal, l’espai de migdia, els casals d’estiu, els vetlladors, les activitats extraescolars, etc., el projecte educatiu és compartit i es procura que el monitor o educador de lleure faci el màxim d’activitats diverses per poder conèixer molt millor cada alumne. Als educadors de lleure se’ls garanteix la participació en el consell escolar del centre, en trobades amb l’equip de direcció de l’escola, en les reunions amb els pares al principi de curs, etc. Es parteix de la base que tots els nens i nenes de l’escola són de tots, perquè tothom educa. Per això es pot parlar que el centre basteix una autèntica comunitat educativa. Els espais de comunicació compartits per a aquesta tasca educativa col·lectiva són essencials. I aquesta comunicació només és efectiva si es basa en la confiança mútua. La Sunta Sogas indicà que els monitors a El Sagrer treballen en equip, disposen d’espais específics per a això i es fomenta la seva formació permanent. Com a punts febles mencionà que els horaris no coincidents amb els mestres creen algunes dificultats, que el seu treball és força precari i que per això solen ser un col·lectiu molt canviant.
En Jordi Puig, mestre d’educació física al Col·legi La Salle Bonanova, mencionà que en lloc de docents i monitors preferia parlar d’adults significatius com aquells que ens han transmès quelcom rellevant des del punt de vista educatiu. Com a potencialitats de l’educació del lleure indicà la proximitat relacional amb els nois i noies, la capacitat per aproximar el món del lleure a l’escolar, la tasca educativa compartida, la variabilitat de metodologies que, sovint, comporten noves formes d’ensenyar i la transformació social que pot comportar l’educació de i des del lleure. Les activitats que li són pròpies, per Puig, creen un espai privilegiat per a veure el nen fent de nen i això també ha d’interessar a qualsevol docent (per exemple perquè aquests espais permeten contemplar a l’infant exercint competències concretes, la qual cosa a l’aula resulta molt més complicat). Pel que fa a febleses, destacà que sovint s’ha perdut el sentit del lleure tradicional i de la cultura popular relacionada (festes, jocs, etc.); també indicà que el lleure és vist, sovint, encara com un complement o com una opció molt determinada i no pas com un valor per ell mateix.
En l’apartat del debat i de les propostes sorgí una aposta clara per a la integració de recursos educatius per a enriquir la formació dels infants, per reforçar la tasca en equip i al servei d’un projecte educatiu clar. S’advertí que no cal regular-ho tot, sinó que resulta més interessant cercar fórmules per anar integrant a l’escola modalitats pròpies de l’educació del lleure. Però per això resulta fonamental que l’escola s’obri a l’entorn i esdevingui un espai trencador de parets i de mètodes rígids. Calen espais que integrin de manera més coordinada i rica els diferents educadors que intervenen en el projecte formatiu dels infants i joves. En definitiva, la tasca educativa integral d’un nen o nena, d’un noi o noia, requereix que tots els agents educatius (pares, mestres i professors, monitors o educadors de lleure, mitjans de comunicació, etc.) apostin per les tres “e” que destacà en Jordi Puig: “ensenyar, “educar” i “emocionar”. En Víctor Baroja afegeix una altra corresponent a “estimar”. Efectivament, només des de l’estimació per als infants, per als altres, es configura un projecte educatiu amb sentit i on cap agent, esforç o proposició n’és sobrer. Tots som convidats a confluir-hi.
