Comentaris i propostes al projecte de la LEC (I)

Per primera vegada es planteja una Llei d’educació per a Catalunya, després que en diverses ocasions governs anteriors haguessin elaborat alguns esborranys que mai no van reeixir. Els motius eduïts aleshores per no fer-la fou l’advertiment que el nivell de detall de les lleis estatals no deixaven gaire marge per a fer una llei pròpia, i també perquè no era fàcil arribar a un consens amb les principals forces polítiques i els diferents sectors de la comunitat educativa.

Context

Ara han canviat algunes de les
variables anteriors i segurament resulta més factible elaborar una llei pròpia.
Els sindicats resten pròxims, quan no vinculats als partits del govern,
l’educació d’adults ja està integrada novament a l’actual Departament d’educació
i es parteix d’un consens que va donar lloc a un Pacte per l’educació del
nostre país, signat el 2006, amb l’única autoexclusió del sindicat USTEC,
pròxim al partit que aleshores governava en el departament. I cal dir que ara
el principal partit de l’oposició mostra una actitud més col·laborativa que
l’oposició de temps passats. Això no vol dir, però, que no hi hagi certes
dificultats per tirar endavant la llei, però sens dubte són menors que les que
hauria hagut d’afrontar un govern de CiU. Les reticències, com és sabut, han
sorgir dins del propi govern i fora d’ell per part d’un sector de l’escola
concertada i pel principal sindicat de l’escola pública, l’USTEC; en tots els
casos es denuncia l’incompliment d’allò acordat en el Pacte.

El que sí resta igual que anys
enrere és la dificultat de fer una llei àmplia per a Catalunya després que el
govern central ha elaborat lleis orgàniques tant detallistes com sempre. Perquè
la Llei Orgànica
d’Educació vigent (LOE) deixa molt poc marge per a poder legislar posteriorment,
malgrat que les competències en educació estan totes transferides als governs
de les respectives Comunitats Autònomes. L’afany de centralització que es va
manifestar en la promulgació de la breument vigent LOCE, feta pel Partit Popular
el 2002, ha
estat àmpliament recollit en la
LOE del 2006, elaborada pel Partit Socialista. I això es nota
en el text del projecte de llei catalana, que en molts apartats es limita
gairebé a repetir la llei espanyola.

El manteniment d’aquest poc marge de
maniobra fa pensar que no es pot fer una llei catalana amb entitat suficient, i
que la gran majoria dels elements que formen part del text del projecte aprovat
pel govern a finals de juliol del 2008 són més aviat objecte de decrets i
disposicions que d’una llei general. Però també cal advertir que una llei
catalana d’educació és el complement necessari del nou Estatut aprovat el 2006,
i una forma de manifestar la nostra voluntat d’autogovern, malgrat els límits
existents.

En el breu anàlisi que es fa tot
seguit[1]
s’incideix en alguns punts que, al meu entendre, mereixerien canvis i millores.

Declaració de principis

El projecte de llei comença amb una
exposició de motius que venen a ser una referència legal, a més d’una
declaració de principis generals. Entre ells, s’esmenten el de la “llibertat
d’ensenyament” i el del “pluralisme”, encara que sense cap explicitació del seu
significat, així com el “conreu de la cultura pròpia”, que tampoc queda
explicitat si es refereix a la cultura catalana o la que tingui cadascú.

En aquesta relació de principis
apareix també “la coeducació i el foment de la igualtat real i efectiva entre
homes i dones”. Això equival a dir que no hi haurà possibilitat de reconeixement
dels centres que no imparteixen la coeducació i encara menys la seva
concertació, tal com s’assenyala després en l’article 41. Caldrà veure si es
manté aquest criteri que el govern central no s’ha atrevit mai a aplicar. Això
al marge, naturalment, de la conveniència pedagògica de la coeducació de sexes
que té força arguments per a ser defensada.

Règim lingüístic

El projecte de llei catalana fa una
aposta valenta –en el marc de l’Estatut– per l’ús i coneixement del català. Més
concretament:

-
La llei no fa possible la separació en
grups en funció de la llengua (art. 12.1), si bé caldrà veure aleshores com es
complirà el dret dels pares castellano-parlants perquè els seus fills rebin el
primer curs de primària en castellà, si inicien l’escolaritat en aquell curs
(art. 12.2.).

-
No es preveuen grups específics per als
nouvinguts que no sàpiguen català o castellà, sinó que es proposa l’acollida
personalitzada (art. 12.3). Així es suprimeix la proposta feta pel mateix
departament d’Educació el curs passat d’establir espais específics per als
nouvinguts desconeixedors de la llengua, i que tanta polèmica va provocar. Amb
tot, com és sabut, hi ha municipis que han posat en marxa aquesta mesura amb
caràcter experimental.

-
També es demana el coneixement de les dues
llengües per a tot el professorat. Cal preguntar-se, però, si això es vigilarà
en el cas dels centres privats.

-
Hi ha un article (16) sobre la immersió
lingüística que implanta el departament, que no aporta res de nou al projecte
lingüístic dels centres. Pensa el departament imposar la immersió allà on
calgui? Perquè fins ara hi ha quantitat de centres de secundària on el castellà
és clarament preeminent.

-
Es diu que “el Govern de la Generalitat ha de
promoure l’establiment de centres educatius catalans a l’exterior...” (art.
18.3). En aquest terreny cal recordar que l’article 107.4 de la LOE diu que “corresponde al gobierno la regulación y la
gestión de los centros docentes públicos españoles en el exterior”. Potser
es pensa demanar el traspàs d’aquesta competència al nostre govern?

 

Comunitat educativa

Respecte als drets i deures del
alumnes, sorprèn que en el cas dels centres concertats es reguli en el
reglament intern la participació de les associacions dels alumnes, mentre que
en els públics, malgrat la declaració d’autonomia dels centres, sigui el
departament qui ho faci (art. 24.3).

A l’hora de
considerar els alumnes que mereixen atenció especial es diu en l’article 78.3
que “s’entén per alumnat que presenta necessitats educatives específiques el
que requereix, per un període de la seva escolarització o al llarg de tota
l’escolarització, determinats suports i atencions educatives específiques
derivades de discapacitats, trastorns greus del desenvolupament...”. Sens dubte
que es tracta d’una qüestió cabdal en un sistema equitatiu i compensatori, però
també s’hauria de fer referència als alumnes brillants o que tinguin “altes
capacitats intel·lectuals”, com els defineix la LOE, que els hi dedica els articles 76 i 77, i
que en el projecte de llei catalana no se’n fa cap esment, quan un sistema que
busca l’excel·lència també els hauria de tenir presents.

 

Pel que fa a la participació dels
pares, es deixa en mans del Govern (art. 25.4) “promoure mesures adequades per
facilitar l’assistència de pares i mares a les reunions de tutoria i la dels
seus representants als consells escolars....” Potser seria més efectiu dictar
una disposició que obligués als centres a fixar les reunions en horari factible
per a les famílies, dins també de l’autonomia dels centres, que pensar en
regulacions legals que afectaran a l’àmbit laboral i plantejaran majors
dificultats d’aplicació. Sabem que aquest és un punt crític en les relacions
família-escola.

Si d’una banda als alumnes se’ls
reconeix el dret a rebre informació sobre els criteris d’avaluació, la qual
cosa és indubtablement positiva, això mateix no apareix com a dret dels pares,
al qual caldria afegir-hi, a més, el dret a rebre orientacions de com
col·laborar en la superació de les possibles dificultats.

En aquest apartat dels drets i
deures del professorat es declara la formació continua com un dret i un deure
alhora (art. 128.2i). Un altre aspecte positiu –que trencarà una tradició molt
arrelada– és la disposició de l’article 97.2, que afirma que “la formació ha
d’incloure sempre l’avaluació de l’aprofitament dels assistents”. Caldrà veure,
però, com es materialitza aquesta exigència en la pràctica i no seguim, com
fins ara, passant als participants de la formació permanent un qüestionari
d’opinió, com a màxim, on s’avalua als responsables de la formació en qüestió,
però gairebé mai no es valora l’aprofitament immediat per part dels
participants i, encara menys, la seva transferència a les aules i als centres.