Catalunya, l’educació, i la cerimònia de la confusió
Si vostès es prenen la molèstia d’introduir els termes “crisi de l’educació” –o binomi similar– dins de qualsevol buscador de les hemeroteques digitals obertes i lliures d’accés –excel·lent decisió per cert presa per alguns dels diaris del país que han fet honor així a la seva aportació compromesa a la societat del coneixement–, comprovaran que fa ja temps que estem en crisi, en crisi de l’educació.
Efectivament, fa dècades, moltes dècades que l’educació està en “crisi”, si ens atenem a les proves arxivístiques històriques de la premsa escrita del nostre país dels últims cinquanta anys. I tot això sense oblidar que sovint la premsa i el món mediàtic en general, paradoxalment i en sentit invers, també desplega el poder més subtil de construir mediàticament els mateixos conceptes o percepcions que posteriorment la societat reflecteix amb el seu ús social estès.
El repte propi de l’educació de tota societat en permanent canvi i mutacions accelerades (en “crisi” com a sinònim de canvi, de procés..), ha esdevingut en els últims anys un discurs molt més negativitzat i depriment, lligat a la imatge real d’un greu “problema” font de crispació i depressió social, més que un estat quasi “natural” propi d’un repte dinàmic i compromès, com és el de l’educació de les noves generacions, tal i com es volia fer referència més antigament quan es parlava de la crisi de l’educació.
Més que seguir doncs el camí del “repte” que s’ha de redefinir i matisar constructivament i permanentment amb el pas dels anys -això que no sé si algun dia deixarem fer als nostres governants– en el nostre país especialment l’hem convertit en un “problema” quasi irresoluble, que surt “mogut” a totes les fotos que li fem, i del que costa trobar-hi “solucions”, en la mesura en què continuem instal·lats en la instantaneïtat, l’afany de la rèplica immobilista, l’espectacle televisiu o radiofònic, la demagògia o l’afany de notorietat individual o col·lectiva. Ahir va ser la sisena; avui és el calendari; i demà serà la dècima.
Per tot això proposo un plantejament del “repte educatiu”, –que no pas de la “crisi” o “fracàs de l’educació” – menys fragmentari i segregat que l’actual; superador de les velles i paral·litzants antinòmies educatives tipus “public-privat”; reconeixedor i incentivador de les bones pràctiques del sistema educatiu (que n’hi ha i moltes); emfasitzador de les bones pràctiques familiars en el marc també de les diverses i noves formes de família, educadores primeres de valors; implicador i generador de complicitats socials de diversos sectors compromesos, a partir de les noves propostes socioeducatives emergents, que ja despleguem al nostre país des de fa temps malgrat el poc reconeixement; reconeixedor de la funció directiva i del lideratge com a exercici i servei de l’autoritat desitjable i necessària per a seguir avançant, lluny de confondre això amb l’autoritarisme; reconnectador amb la pedagogia catalana de principis de segle arrelada en la satisfacció que dóna l’assoliment de l’aprenentatge significatiu després de la realització d’un esforç; enfasitzador del rendiment de comptes a diferents nivells, com a revisió necessària de fites i del compromís adquirit socialment. La nova llei de l’educació convindria que finalment legislés valentament entorn d’aquests aspectes claus i altres, enlloc d’entrar en el detall d’altres aspectes secundaris que potser són més propis de normatives particulars més o menys encertades.
Però amb tot, no podem perdre la confiança. Precisament Edu21 va néixer aviat farà quatre anys i entre altres coses per la intuïció de la necessitat de fer surar i posar en evidència la força col·lectiva dels mestres, pares i societat en general quan es parteix del principi de “confiança” mútua, i no al contrari. Quan parlem clar, i deixem el codi “políticament correcte” a banda, per a mirar la realitat del “repte”, cara a cara. Quan respectem els espais específics de responsabilitat i lideratge de cadascú on sigui dit de pas hem de ser més autoexigents tots. Quan al mateix temps però assumim la força regeneradora i innovadora de treballar en un gran equip, divers i ric en matisos, en una gran xarxa de coresponsabilitats socials, on precisament es tracta de “reconèixer” a l’altre, i no d’impedir el seu desenvolupament i missió.
És només en aquest marc que podrem avançar i oferir el servei educatiu que el nostre país i la seva gent ens reclama. La pedagogia catalana ja ho va fer en el passat, sent-ne referents arreu. Part d’aquesta genètica sociocultural deu raure doncs encara a les nostres cèl·lules, i en el fons de la nostra dignitat com a comunitat educadora, inclusora, diversa i d’excel·lència.
