Carta oberta (i amable) a les escoles que volen treballar amb les famílies (I)
Benvolgudes escoles (deixeu-me fer servir aquest terme genèric per dirigir-me a vosaltres, sigueu de l’etapa educativa que sigueu; sempre m’ha agradat, la paraula escola): Vosaltres sabeu, igual que jo, que sobre la relació que heu de tenir amb les famílies se n’ha escrit molt. Moltíssim. De vegades, penso, massa. Oi que sí? Segurament, algunes de vosaltres n’estareu una mica tipes i tot... Escric aquesta carta, que serà breu, amb l’esperança de no fer-me pesat. Ho faig, només, amb voluntat de fer-vos, a cau d’orella, comentaris que potser us puguin ser útils. No us diré res de nou, però potser algun comentari us faci pensar. Si és així, ja me’n dono per satisfet...
Els qui parlem, de vegades, sobre la relació entre famílies i escola, donem voltes i més voltes al mateix debat sense aportar-hi gaire de nou: ara amunt, ara avall, ara a dreta i esquerra... tot plegat per acabar estant tots d’acord, més o menys, en el discurs teòric: si els pares i mares no van més enllà d’allò que els toca i no volen fer de mestre/professor (i tampoc de director), la seva presència a casa vostra és positiva i pot aportar autèntic valor.
La conclusió que en traiem (aquesta que he escrit en negreta, vull dir) és encisadora, no m’ho negareu. Ep! Tranquil·les: no penso fer esment d’allò dels “diversos estudis que han demostrat la relació directa entre participació de les famílies i èxit escolar”. No cal, seria espès i, a més, engegaríem un debat sobre la fiabilitat dels estudis que ara ens distrauria.
Prefereixo fer servir el sentit comú.
D’una banda, deu ser cert, estimades escoles, que si els pares us vénen a veure sovint, demanen trobades amb el mestre o tutor, col·laboren amb aquelles demandes que els feu i fan notar als seus fills que aneu agafats de la mà... deu ser cert, dic, que els infants ho agrairan. D’una banda, perquè vindran cada matí més contents i confiats, sobretot si són petits (en l’educació infantil i primària, posem-hi). En aquestes edats, veure l’escola com quelcom proper als pares és emocionalment sa. D’altra banda, perquè parlant amb els pares trobareu la manera de treball en equip: les coses que feu els uns i els altres seran més coherents, no hi haurà tantes contradiccions. I finalment perquè coneixereu millor els infants i podreu ajudar-los més. Doneu, per tant, la benvinguda a les famílies que tenen aquesta actitud i animeu a tenir-la a aquelles que més els costa. Val la pena.
També deu ser cert això que heu de vèncer la resistència que de vegades teniu a deixar que els pares opinin. No sigueu tancades, no penseu que les famílies vénen a controlar ni a manar! Algunes potser sí que tenen aquesta intenció, però la majoria vénen a donar la seva opinió i a ajudar-vos a fer la vostra feina. Fet i fet, és ben normal: els pares i mares us deixen els seus fills al matí, us els recullen a la tarda i, al cap de l’any, qui sap si hauran estat més hores amb vosaltres que no pas amb ells. De manera natural, els preocupa que amb vosaltres estiguin tan bé com sigui possible.
(M’imagino què esteu pensant: no només sou vosaltres les culpables que, de vegades, la comunicació no sigui fluïda. També hi ha moltes famílies que no saben participar i ho fan de manera impositiva. I a més, els professionals de l’educació sou vosaltres i no pas els pares, i que això us dóna, per definició, llibertat d’actuació i presa de decisions. Només faltaria! I escollir una escola, per part d’una família, vol dir confiar-hi i no dubtar-ne en tot moment. Si esteu pensant en tot això, sapigueu que teniu raó. Però seguiu llegint, si us plau...).
Diguem, doncs, que si l’opinió dels pares arriba amb caire constructiu i és respectuosa amb la vostra tasca, pot ser valuosa. Jo us demano que l’escolteu, que intenteu separar-ne el gra de la palla i que proveu d’aprofitar-la. Permeteu-me, ara, que us demani quelcom més. Recordeu un principi general que val per a tothom: les persones necessitem, per engrescar-nos en alguna cosa, que ens l’expliquin bé i ens facin sentir-nos-hi partícips. És llei de vida i, per tant, si voleu famílies col·laboradores més que no pas queixoses, haureu de fer l’esforç de comunicar-los molt bé què vol i què fa l’escola. Potser algunes no us ho agrairan, però la majoria, d’una manera o una altra, sí.
No us faci mandra explicar bé el vostre projecte educatiu, no de manera mecànica, sinó viscuda, atractiva. Digueu-los què voleu aconseguir, com treballeu, quins problemes teniu i quines solucions hi poseu. Expliqueu-los l’escola dels seus fills i tindreu famílies, la majoria, al vostre costat.
Comuniqueu-vos amb les famílies de la manera que considereu adient (al final d’aquesta carta en tornarem a parlar, d’això), però feu-ho de manera engrescadora, no només per demanar, sinó també per explicar i il·lusionar. I si a l’escola teniu AMPA, serà bo parlar-hi sovint. Que sigui un autèntic interlocutor, algú amb qui compartir i provar de resoldre plegats els problemes. D’això també en parlarem més en la segona part de la carta.
. . .
Som a la meitat de la carta, benvolgudes escoles: us he dit algunes de les coses que volia dir-vos en aquesta carta una mica accelerada, però (us ho asseguro), plena de bona intenció. Ens aturem una mica i ben aviat us en faig arribar la segona meitat, d’acord?
