Carta del conseller d’Educació als docents

Benvolgut/uda …

 

A
finals de novembre de 2006, d’això ja fa més d’un any i mig, el
president de la Generalitat va nomenar-me  conseller d’Educació. El
nomenament implicava, en primer terme, un encàrrec tant engrescador com
d’evident transcendència: calia tirar endavant la primera llei
d’educació de Catalunya. La llei que el nostre país no ha tingut mai.

 

Calia,
doncs, fer un dibuix inicial: Establir el punt de partida que permetés
arribar a una llei de país; una llei concebuda com a instrument i marc
de referència comuns per assolir les fites, totes, que la societat
catalana es planteja per a l’educació.

 

Aquest dibuix inicial
ens ho ha deixat ben clar: comptem amb un sistema educatiu que compleix
amb escreix el paper essencial que li correspon; que ha acompanyat amb
dignitat evident el canvi social profund que el nostre país ha
experimentat els últims trenta anys, i que també ha sabut encaixar el
repte d’acollir els nous ciutadans arribats al país en els últims anys,
amb especial intensitat a les nostres escoles i instituts.

Però
hem suportat aquest canvi social amb un cost important: és cert, hem
deixat que es produís un distanciament excessiu entre escola i
societat, entre societat i escola.

 

D’una banda, es demana tot
o quasi tot a l’escola a l’hora de resoldre els conflictes i
contradiccions de la mateixa societat. De l’altra, ha minvat
significativament el reconeixement imprescindible que cal atorgar a la
tasca de tots els docents, a l’esforç que milers de professionals han
desplegat durant molt de temps, sovint sense disposar dels recursos o
les condicions adequats.

 

No és estrany, per tant, que el
dibuix del que partim, presenti evidents desequilibris interns i
dèficits no acceptables, que dificulten una resposta del tot
satisfactòria a l’encàrrec transcendent que el sistema educatiu rep de
la societat catalana. Segurament, la dada més expressiva d’aquesta
situació és la que ens diu que prop del 40% de nois i noies no
continuen la formació més enllà de l’educació secundària obligatòria.

 

És
cert que en els darrers anys les coses han començat a millorar, també
en el terreny dels resultats acadèmics. Però sembla prou evident que
estem encara massa lluny del que pertoca, del que correspon a un país
com Catalunya. Seria absurd que ara fes una llista de tot allò que en
els últims anys el Govern de la Generalitat ha invertit en educació;
absurd, perquè ja ho sabeu i perquè aquest no és el propòsit d’aquesta
carta.

Així, la Llei d’educació de
Catalunya adquireix tot el seu sentit si s’entén com una eina potent
per descabdellar el procés de creació d’un nou marc de referència i
d’unes noves regles del joc que ens han d’acostar al nou dibuix final
que, entre tots –insisteixo, entre tots– hem de completar: una educació
que avança amb claredat cap a les fites d’equitat i excel·lència.

 

Sóc
ben conscient que per aconseguir-ho serà necessari comptar amb la
complicitat positiva dels docents i sé també que només la podrem
obtenir si fem ben palesa la confiança i el ple suport que aquesta
professió necessita en tot moment.

 

Aleshores, sí: la
responsabilitat i qualitat amb què exerciu la vostra funció es
correspondrà amb el que la ciutadania, les famílies i el conjunt de la
societat espera trobar com a resposta a l’encàrrec encomanat: la
formació i l’educació dels futurs ciutadans i ciutadanes i la
preparació permanent dels relleus generacionals, que facin possible un
esdevenidor amb persones lliures i responsables en una societat oberta,
pròspera i justa.

Per aquest motiu, un dels objectius
principals de la Llei d’educació de Catalunya és establir l’entorn de
confiança i responsabilitat que els i les professionals docents
mereixeu. És en aquest marc que els conceptes d’autonomia, de formació, de carrera professional, de direcció i d’avaluació adquireixen
tot el sentit: són les peces imprescindibles que ens han de servir per
teixir una xarxa educativa potent i capaç de plantejar-se totes les
ambicions.

 

Ja sé que tots aquests conceptes són sospitosos de
ser una declaració de bones intencions. Es tracta, per tant, de
dotar-los de contingut real. Cal que es reforcin mútuament, que ens
ajudin a construir un model educatiu de funcionament àgil, proper i amb
els recursos suficients. Un model en què cada centre pugui desplegar el
seu projecte amb personalitat i caràcter propi, visible i ben valorat
per les famílies i per l’alumnat. Un model en què tots i cadascun dels
docents pugueu explotar les vostres capacitats sense rigideses ni
obstacles artificials. Només d’aquesta manera farem sentir a tothom
partícip de l’escola i l’institut; només d’aquesta manera, amb la
percepció de poder dir amb orgull: “Jo he estudiat aquí i aquest ha
estat el meu mestre/a i aquest ha estat el meu professor/a”.

 

Diguem-ho clar, també: cal recuperar conceptes com els d’autoritat i respecte.
Cal dignificar la idea d’esforç i la de resultat; cal refer els ponts
no prou ferms ni ben dissenyats entre les diferents etapes educatives,
molt especialment entre primària i secundària; cal apostar pels estudis
postobligatoris, tant pel batxillerat com pels cicles formatius de
formació professional, i cal consolidar el creixement, en quantitat i
qualitat, de la nova etapa educativa de 0 a 3 anys. I cal, finalment,
comptar amb una formació artística i la d’adults imprescindibles arreu
del nostre territori.

 

Ens acostem al moment que tant hem
perseguit. Després de més d’un any de treball intens, de mesos de debat
apassionant al país, a les escoles i instituts, inclòs al carrer..., ha
arribat l’hora de decidir, d’emprendre un camí clar i definit per a
l’educació a Catalunya, un camí que hem de recórrer com a país i que no
pot estar embrossat pel soroll ni per les interpretacions que cadascú
en vulgui treure a partir de judicis d’intencions. En resum, la
conjuntura no pot convertir-se en brúixola de l’educació.

 

Properament,
sobre la base de la proposta que ja coneixeu, podrem tancar el projecte
de Llei que el nostre Govern presentarà al Parlament per debatre’l i,
esperem-ho, aprovar-lo.

Serà ja un nou text complet i
articulat. Haurà recollit el fruit de les aportacions que, des de
moltes i diverses instàncies, han enriquit i ajudat a millorar la
redacció inicial.

 

Repassem breument aquestes aportacions:

 

El
Consell Escolar de Catalunya és ben a prop de culminar una tasca
intensa i fructífera amb la participació activa de tots els sectors que
componen la comunitat educativa.

La Mesa Sectorial,
compartida entre administració i sindicats, també farà arribar els
punts de vista que s’hi han expressat en defensa dels legítims
interessos professionals del cos docent.

 

Entitats
representatives de mares i pares, organitzacions i empresariat del
sector concertat, col·legis professionals, docents, inspectors,
famílies, ciutadans... han presentat al·legacions en el tràmit
d’informació pública o ens han fet arribar propostes, comentaris i
crítiques raonades.

 

Per tant, haurem de recollir i tractar
d’incorporar tot aquest patrimoni riquíssim i saber-lo convertir en una
proposta final equilibrada, però ambiciosa i coherent amb l’estratègia
i objectius que ja contenen el Pacte Nacional per a l’Educació i el
document de bases inicial. Serà una proposta plasmada en un text
solvent jurídicament i competencialment, expressió també, del nou
Estatut que atorga un ampli espai de decisió i gestió per a la nostra
educació.

 

En resum, haurem d’encertar en la redacció del cos
legal que, un cop aprovat, constituirà el marc de referència general,
el conjunt de les regles del joc bàsiques per optimitzar el
funcionament i els resultats de l’educació catalana.

 

Ha de
ser, per tant, una llei capaç de recollir el màxim consens i pensada
perquè tothom s’hi senti escoltat i representat, amb espai per córrer i
horitzó per conquerir. Ha d’expressar un disseny concebut perquè tots
els actius del nostre sistema educatiu, públics i privats, concertats o
no, puguin desplegar projectes, idearis i caràcter propis amb llibertat
real, comptant –naturalment– amb el suport institucional adequat per a
cada situació i amb els recursos suficients, proveïts del reconeixement
imprescindible de la ciutadania envers mestres i professorat.

Per
tot això, us vull fer arribar la documentació que acompanya aquest
missatge amb l’única pretensió d’acostar-vos al contingut essencial i
als objectius més destacats de la futura Llei. En el web
www.lleieducacio.cat també podreu trobar informació i recursos sobre la
Llei, així com un espai per fer-ne aportacions i consultes.

Si
tot succeeix amb la normalitat democràtica exigible, abans d’un any
Catalunya disposarà d’un model educatiu propi, a punt per ser desplegat
i portat fins a les últimes conseqüències en la cerca de l’equitat i
l’excel·lència, principis que ens hem fixat com a inajornables i que
hem de perseguir amb la mateixa intensitat i tenacitat a cada racó del
país, a cada escola i a cada institut, per a cada alumne/a i en totes
les circumstàncies.