Carta als educadors

Traducció al català de la carta als educadors francesos del President Nicolas Sarkozy, realitzada per Àngels Campà Guillem (Facultat de Ciències de l'Educació, UAB). A l'observatori podeu trobar un recull comentat dels diferents aspectes que Edu21 comparteix o critica d'aquesta carta.

Nicolas Sarkozy

President de la República 

 

Carta als educadors

4 de setembre de 2007 

 

Senyora, senyor, 

Aprofito la tornada a l’escola, la primera des que vaig ser elegit president de la República, per a escriure-us. 

Desitjo parlar-vos del futur dels nostres infants. Aquest futur és a les mans de cadascun de vosaltres, els que teniu l’encàrrec d’instruir, de guiar, de protegir aquests esperits i aquestes sensibilitats que encara no estan completament formats, que encara no han arribat a la plena maduresa, que es busquen, que encara són fràgils, vulnerables. Teniu la responsabilitat d’acompanyar el desplegament de les seves aptituds intel·lectuals, del seu sentit moral, de les seves capacitats físiques, des de la seva edat més tendra i al llarg de tota la seva adolescència. Aquesta responsabilitat és una de les més dures, però també una de les més belles i de les més gratificants. 

Ajudar la intel·ligència i la sensibilitat a expandir-se, a trobar el seu camí, hi ha res més gran i més bell? Però, hi ha res més difícil? Ja que, a banda de l’orgull de veure créixer l’infant, de veure com s’afirmen el seu caràcter i el seu judici, a banda de la felicitat de transmetre allò que cadascú creu que té de més preciós dins seu, sempre hi ha aquesta por d’equivocar-se, de posar barreres al talent, de refrenar un impuls, de ser massa indulgent o massa sever, de no comprendre allò que l’infant porta en el més profund de si mateix, allò que sent, allò que és capaç de realitzar. 

 

Educar és intentar conciliar dos moviments contraris: aquell que porta a ajudar cada infant a trobar la seva pròpia via i aquell que empeny a inculcar-li allò que un mateix creu més just, bell i veritable. 

L’adult es troba amb una exigència davant de l’infant que creix: no ofegar-ne la personalitat sense renunciar a educar-lo. Cada infant i cada adolescent té la seva manera de ser, de pensar, de sentir. Ha de poder expressar-la, però també ha d’aprendre. 

Durant molt de temps l’educació ha negligit la personalitat de l’infant. Calia que tothom entrés en un motllo únic, que tots aprenguessin el mateix, al mateix temps, de la mateixa manera. El saber se situava per sobre de tot. Aquesta educació tenia la seva grandesa. Exigent i rigorosa, estirava cap amunt, portava a superar-se tan sí com no. 

L’exigència i el rigor d’aquesta educació en feien un potent factor de promoció social. Tanmateix, molts infants patien per aquesta rigidesa i no n’obtenien cap benefici. No era perquè no tinguessin talent, ni perquè fossin incapaços d’aprendre i de comprendre, sinó perquè la seva sensibilitat, la seva intel·ligència o el seu caràcter es trobava incòmode en aquest marc únic que es volia imposar a tots els infants. 

Per una mena de reacció, des de fa uns decennis, el centre de l’educació ha estat la personalitat de l’infant en comptes del saber. 

Donar més importància a allò que l’infant té de particular, a allò pel qual manifesta la seva individualitat, al seu caràcter, a la seva psicologia, era necessari, saludable. Era necessari que tots estiguessin en la disposició de donar el millor d’ells mateixos, de desenvolupar els seus punts forts, de corregir les seves febleses. Però emfatitzant massa l’espontaneïtat, tenint massa por a constrènyer la personalitat, veient l’educació només amb el prisma de la psicologia, s’ha caigut en un excés contrari. Ja no ens hem ocupat de transmetre. 

Abans a l’educació hi havia, sense cap mena de dubte, massa cultura i massa poca natura. Ara hi ha potser massa natura i massa poca cultura. Abans es valorava massa la transmissió del saber i dels valors. Ara, al contrari, no es valora suficientment. 

L’autoritat dels mestres s’ha vist debilitada. La dels pares i de les institucions també. 

La cultura comuna que es transmetia de generació en generació enriquint-se cada cop de noves aportacions s’ha esmicolat fins al punt que és més difícil parlar i comprendre’s. 

El fracàs escolar ha arribat a nivells que no són acceptables. 

La desigualtat davant del saber i davant de la cultura ha crescut, just quan la societat del coneixement imposava arreu la seva lògica, els seus criteris, les seves exigències. S’han reduït les possibilitats de promoció social dels infants de famílies que no podien transmetre el que l’escola ja no transmetia. 

Seria inútil, no obstant això, intentar ressuscitar una edat d’or de l’educació, de la cultura, del saber, que no ha existit mai. Cada època suscita les seves pròpies expectatives. 

No refarem l’escola de la III República, ni la dels nostres pares, ni tan sols la nostra. El que ens incumbeix és respondre al repte de l’economia del coneixement i de la revolució de la informació. 

El que hem de fer és fixar els principis de l’educació del segle xxi que no es poden satisfer amb els principis d’ahir i encara menys amb els d’abans d’ahir.  

 

Què volem que esdevinguin els nostres fills? Dones i homes lliures, curiosos d’allò que és bell i d’allò que és gran, que tinguin cor i esperit, capaços d’estimar, de pensar per ells mateixos, d’anar cap als altres, d’obrir-s’hi, capaços també d’obtenir una feina i de viure del seu treball. 

El nostre rol no és ajudar els nostres fills i filles a seguir sent infants, ni tampoc a esdevenir infants grans, sinó ajudar-los a esdevenir adults, a esdevenir ciutadans. Tots i cadascun de nosaltres som educadors. 

Educar és difícil. Sovint cal tornar a començar per a arribar a l’objectiu. No ens hem de desanimar mai. Insistir no ens ha de fer mai por. Cada infant té un potencial que sols demana ser descobert. Cada infant té una forma d’intel·ligència que sols demana ser desenvolupada. S’ha de buscar. S’ha de comprendre. L’educació és tant una exigència de l’educador envers ell mateix, com una exigència envers l’infant. La finalitat no és ni acontentar-se amb un mínim fixat d’antuvi, ni submergir l’infant sota una muntanya de coneixements massa gran perquè estigui en disposició de dominar-ne cap.

La finalitat és esforçar-se per donar a cadascú el màxim d’instrucció que pugui rebre, fent que dins seu creixi, al màxim possible, el gust per aprendre, la curiositat, l’obertura d’esperit, el sentit de l’esforç. L’autoestima ha de ser el motor principal d’aquesta educació. 

Donar autoestima a cadascun dels nostres infants, a cada adolescent del nostre país, fent-li descobrir que té talents que el fan capaç d’acomplir allò que mai s’hauria vist capaç d’arribar a acomplir: aquesta és als meus ulls la filosofia que ha de sostenir la refundació dels nostre projecte educatiu. 

Devem als nostres infants el mateix amor i el mateix respecte que n’esperem. Aquest amor i aquest respecte que els devem exigeixen que les nostres relacions amb ells no estiguin marcades per cap mena de renúncia ni de demagògia. Perquè estimem i respectem els nostres infants, l’educació que els donem els ha d’elevar i no rebaixar. Perquè estimem i respectem els nostres infants, no podem acceptar de renunciar a educar-los a la primera dificultat que trobem. Que a l’infant li costi concentrar-se, que no aprengui ràpid o que no retingui fàcilment les lliçons no és prou motiu per privar-lo del tresor de la instrucció sense el qual mai podrà esdevenir un home veritablement lliure. 

Perquè estimem i respectem els nostres infants, tenim el deure d’ensenyar-los a ser exigents amb ells mateixos. Tenim el deure d’ensenyar-los que no tot s’hi val, que tota civilització reposa sobre una jerarquia de valors, que l’estudiant no és l’igual que el mestre. Tenim el deure d’ensenyar-los que ningú no pot viure sense obligacions i que no hi pot haver llibertat sense regles. Quins educadors seríem si no ensenyéssim als nostres infants a distingir entre allò que està bé i allò que està malament, entre allò que està autoritzat i allò que està prohibit? Quins educadors seríem si no fóssim capaços de sancionar els nostres infants quan cometen una falta? L’infant s’afirma dient no. No li fem cap servei dient-li sempre sí. El sentiment d’impunitat és una catàstrofe per a l’infant que assaja sense parar els límits que li imposa el món dels adults. No s’educa un infant fent-li creure que tot li està permès, que només té drets i que no té cap deure. No se l’educa fent-li creure que la vida només és un joc o que pel fet que tots els coneixements del món estiguin en línia això l’eximeix d’aprendre. Les tecnologies de la informació han d’estar en el centre de la reflexió sobre l’educació del segle xxi. Però no s’ha de perdre de vista que la relació humana entre l’educador i l’infant segueix sent essencial i que l’educador també ha d’inculcar a l’infant el gust per l’esforç, fent-li descobrir que la joia de comprendre després d’un llarg treball del pensament és una recompensa. 

Recompensar el mèrit, sancionar la falta, cultivar l’admiració d’allò que està bé, d’allò que és just, d’allò que és bell, d’allò que és gran, d’allò que és vertader, d’allò que és profund, i el rebuig d’allò que està malament, d’allò que és injust, d’allò que és lleig, d’allò que és mesquí, d’allò que és mentider, d’allò que és superficial, d’allò que és mediocre, així és com l’educador ajuda l’infant que té al seu càrrec i com li expressa millor l’amor i el respecte que li té. 

El respecte, justament, hauria de ser el fonament de tota educació. Respecte del professor envers l’alumne, dels pares envers l’infant, respecte de l’alumne pel professor, de l’infant pels seus pares, respecte envers els altres i respecte d’un mateix, això és el que l’educació ha de produir. Si no hi ha prou respecte a la nostra societat és sobretot, n’estic convençut, un problema d’educació. 

Desitjo que reconstruïm una educació del respecte, una escola del respecte. Desitjo que els nostres infants aprenguin l’educació, la cortesia, l’obertura d’esperit, la tolerància, que són formes del respecte. 

Desitjo que els alumnes es descobreixin[1] quan estan a l’escola i que s’aixequin quan el professor entra a la classe, perquè és una marca de respecte. 

Desitjo que s’ensenyi a cadascun d’ells a respectar aquell punt de vista que no és el seu, la convicció que no comparteix, la creença que li és estranya, que se li faci entendre fins a quin punt la diferència, la contradicció, la crítica, lluny de ser obstacles per a la seva llibertat, són, al contrari, fonts d’enriquiment personal. 

Fer-li replantejar els seus hàbits de pensament, les seves certeses, obligar-lo a anar cap a l’altre, a obrir-se als seus arguments, als seus sentiments, a prendre’l seriosament, és una incitació a qüestionar les seves pròpies conviccions, els seus propis valors, a qüestionar-se a si mateix, a fer un esforç sobre si mateix; en conseqüència, a superar-se. És la raó per la qual hem de conservar, encara que l’haguem de renovar, el nostre model d’escola republicana que aplega tots els orígens, totes les classes socials, totes les creences, i que cal que es mantingui neutral enfront de les conviccions religioses, filosòfiques o polítiques de cadascú, respectant-les totes. 

Aquest model s’ha afeblit, els seus principis ja no es respecten prou. Si desitjo anar progressivament cap a la supressió de la carte scolaire,[2] és precisament perquè hi hagi menys segregació. 

Si desitjo reformar el collège[3] únic, és perquè tothom pugui trobar-hi el seu lloc, perquè les diferències de ritmes, de sensibilitats, de caràcters, de formes d’intel·ligència, es tinguin més en compte per a oferir a cadascú més possibilitats de reeixir.  

Si desitjo que els infants amb discapacitats puguin ésser escolaritzats com tots els altres, no és només per fer feliços els infants discapacitats sinó perquè els altres infants s’enriqueixin amb aquesta diferència. 

Si vull que l’escola, per sobre de tot, continuï sent laica, és perquè la laïcitat és, als meus ulls, un principi de respecte mutu i perquè obre un espai de diàleg i de pau entre les religions, perquè és el mitjà més segur per a lluitar contra la temptació del tancament religiós. Per a oposar-nos al risc de la confrontació religiosa, que obriria camí a un xoc de civilitzacions, què tenim de millor que alguns grans valors universals i la laïcitat? Estic convençut, però, que no s’ha de deixar el fet religiós a la porta de l’escola. La gènesi de les grans religions, les seves visions de l’home i del món han de ser estudiades, evidentment no amb un esperit de proselitisme, ni tampoc en el marc d’una visió teològica, sinó en el d’una anàlisi sociològica, cultural, històrica que permeti comprendre millor la natura del fet religiós. L’espiritual, el sagrat acompanyen l’aventura humana des de l’eternitat. Totes les religions beuen d’aquestes fonts. I ens obrim més fàcilment als altres, podem dialogar més fàcilment amb els altres quan els comprenem. 

Però l’aprenentatge de la diferència no ha de conduir a negligir la participació a una cultura comuna, a una identitat col·lectiva, a una moral compartida. Educar és despertar la consciència individual i elevar-la gradualment fins a la consciència universal. És fer que cadascú se senti una persona única i, al mateix temps, part de tota la humanitat. Entre aquestes dues consciències hi ha alguna cosa tan essencial que cap educació no pot evitar. Entre la consciència individual i la consciència universal hi ha, per nosaltres francesos, la consciència nacional i la consciència europea. 

Entre la consciència de pertànyer al gènere humà i la consciència d’un destí individual, l’educació ha de despertar consciències cíviques, formar ciutadans. Els nostres infants no seran mai ciutadans del món si no som capaços de fer-ne ciutadans francesos i ciutadans europeus. 

La família té evidentment un rol essencial en la transmissió de la identitat nacional. Però és l’escola qui n’és el gresol. Quan parlo de l’escola no penso únicament en la instrucció cívica que ha de trobar un lloc en primer pla a l’escola primària i a l’institut. No penso únicament en la transmissió de valors morals com ara els drets de l’home, la igualtat de l’home i de la dona o en la laïcitat, que són al cor de la nostra identitat. Penso també en els valors intel·lectuals, en una manera de pensar, de reflexionar que ens és pròpia. Penso en aquesta tradició francesa del pensament clar, en aquesta inclinació tan francesa per la raó universal que trobem a la nostra filosofia, a la nostra ciència, i també a la nostra llengua, a la nostra literatura, al nostre art. 

Davant l’amenaça d’aplanament del món, el nostre deure és promoure la diversitat cultural. Aquest deure ens imposa, en primer lloc, defensar la nostra pròpia identitat, anar a buscar allò que hi ha de millor en la nostra tradició intel·lectual, moral, artística i transmetre-ho als nostres infants perquè es mantingui viu per a tots els homes. Ja que les herències de totes les cultures, de totes les civilitzacions pertanyen a tota la humanitat. Nosaltres mateixos som els hereus de totes les conquestes, de totes les creacions de l’esperit humà. Som els hereus de totes les grans civilitzacions que han contribuït a la fecundació recíproca de les cultures que està engendrant la primera civilització planetària. 

 

Obrir els nostres infants a l’universal, al diàleg de les cultures, no és una renúncia a allò que som. És un acompliment. Al llarg de totes les èpoques, França ha situat l’universalisme al cor del seu pensament i dels seus valors. Al llarg de totes les èpoques, França s’ha sentit hereva de totes les cultures que han aportat al món la seva contribució a la idea d’humanitat. 

Hem de tornar a situar la cultura general al centre de la nostra ambició educativa. Naturalment, l’horitzó d’aquesta cultura general no ha de ser una acumulació sens fi de coneixements, sinó un saber reflexionat, ordenat, dominat. No cal buscar ni l’exhaustivitat ni la quantitat, sinó cercar l’essencial i la qualitat, relacionar els diferents camps de la intel·ligència humana per a permetre a cada infant, a cada adolescent, que es construeixi la seva pròpia visió del món. Per primera vegada a la història els infants saben moltes coses que els seus pares no saben. Però cal estructurar aquest saber en cultura, il·luminar-lo amb tota l’herència de la saviesa i de la intel·ligència humanes. 

No s’han de tancar, ni aïllar, ni oposar les diferents formes del saber. L’ensenyament per disciplines ha de romandre perquè totes tenen la seva pròpia lògica, perquè és l’únic mitjà d’anar fins al fons de les coses. Però cal completar-lo amb una visió de conjunt, amb una visió en perspectiva de cada disciplina en relació amb les altres. Per sobre les categories tradicionals del coneixement, estic convençut que ara ens cal teixir la trama d’un nou saber, fruit de la combinació, de la barreja, de la fecundació recíproca de les disciplines. 

No estic a favor del manual únic. No estic pas a favor de la globalització del saber que porta a la confusió. Però crec que la interdisciplinarietat ha de trobar el seu lloc molt aviat en el nostre ensenyament perquè el futur pertany al mestissatge dels sabers, de les cultures, dels punts de vista. Crec que aquesta és una de les claus del nostre renaixement intel·lectual, moral i artístic. La cultura general ha de ser una preocupació constant. I quan els nostres infants aprenen llengües estrangeres, i jo desitjo que n’aprenguin obligatòriament almenys dues, cal que aquest aprenentatge sigui també un aprenentatge de cultura i de civilització. Desitjo que els nostres infants aprenguin les llengües mitjançant la literatura, el teatre, la poesia, la filosofia, la ciència. 

Afirmar la importància de la cultura general a l’educació, on ha reculat tant en profit d’una especialització sovint massa excessiva i massa precoç, és afirmar simplement que el savi, l’enginyer, el tècnic no ha de ser inculte en literatura, en art, en filosofia, i que l’escriptor, l’artista, el filòsof no ha de ser inculte en ciència, en tècnica, en matemàtiques. La idea que a aquell que es dedicarà a les ciències no li servirà de res la poesia, el teatre o la filosofia és una idea que trobo absurda.

La idea que l’infant de família modesta, el que ha nascut en un d’aquests barris difícils que acumulen handicaps, el fill o la filla del treballador, de l’obrer, no necessitaria ser confrontat amb les obres de l’esperit humà, que no seria capaç d’apreciar-les, que només ensenyant-lo a llegir, a escriure i a comptar n’hi hauria prou, és per mi una de les marques de menyspreu més grans. 

Si tants adolescents no aconsegueixen expressar el que senten, si tants joves del nostre país ja no aconsegueixen expressar les emocions, els sentiments, ni poden compartir-los, ni trobar les paraules de l’amor o del dolor, si molts d’ells només aconsegueixen expressar-se mitjançant l’agressivitat, la brutalitat, la violència, és potser també perquè no els hem iniciat en la literatura, la poesia, ni en cap de les formes d’art que saben expressar el que l’home té de més emotiu, de més patètic, de més tràgic dins seu. 

A l’època del vídeo, del telèfon mòbil, d’Internet, de la comunicació immediata, els nostres infants no tenen menys necessitat de cultura general, ans al contrari, en necessiten encara més. Encara necessiten més capacitat d’anàlisi, més esperit crític, més punts de referència. Com més coneixements produeix el món, més informacions produeix, més tècniques produeix, més necessària és l’exigència de cultura per aquell que vol ser lliure, que vol dominar el seu destí. Tal com és el món, amb les seves sol·licituds cada cop més nombroses i més absorbents, els nostres infants necessiten més humanisme i més ciència. En aquests dos terrenys hem cedit massa.  

 

En contra de les nostres tradicions intel·lectuals, la cultura humanista s’esllangueix i la cultura científica retrocedeix. Ens hem de batre en els dos fronts, donar molt aviat als nostres infants el gust de la lectura, de l’art i de la ciència. 

Però hem de revisar la nostra manera de transmetre. Durant massa temps, la passivitat de l’infant que rep el saber va ser el més comú en la nostra educació. Sens dubte, hem criticat massa l’aprenentatge memorístic, que és útil per a entrenar la memòria. I qui es pot plànyer d’haver gravat en el seu record algunes faules de La Fontaine o alguns versos de Verlaine o d’haver après a situar-se a la cronologia de la història de França o a la geografia mundial, d’haver recitat les taules de multiplicar i les fórmules usuals de l’aritmètica i de la geometria? Però la veritable cultura exigeix més que recitar. Només s’instal·la profundament mitjançant el despertar de la consciència, de la intel·ligència, de la curiositat. Cal portar l’infant a qüestionar-se, a reflexionar, a prendre distància, a reaccionar, a dubtar i a descobrir per ell mateix les veritats que li serviran durant tota la vida. 

La nostra educació ha de tornar-se menys passiva, menys mecànica. També ha de reduir el rol excessiu que es dóna massa sovint a la doctrina, a la teoria, a l’abstracció, davant les quals moltes intel·ligències es revolten i es tanquen. Ens cal fer un lloc més gran a l’observació, a l’experimentació, a la representació, a l’aplicació. 

Estic convençut que d’aquesta manera interessarem un nombre més gran d’infants i que el fracàs escolar es reduirà. Això val tant per a les ciències com per a les humanitats o per a les arts. Per tal que el saber esdevingui més viu, més concret, cal obrir més el món de l’educació als altres mons, els de la cultura, de l’art, de la recerca, de la tècnica i, evidentment, el món de l’empresa que serà aquell en què la majoria dels nostres infants viuran algun dia la seva vida d’adult. 

Cal que els nostres infants coneguin escriptors, artistes, investigadors, artesans, enginyers, empresaris que els facin compartir el seu amor per la bellesa, la veritat, la descoberta, la creació. S’han de teixir lligams entre les institucions culturals, els centres de recerca, el món editorial, les empreses i les escoles i els instituts. 

Cal que els infants no es quedin tancats a les aules. Han d’anar, des de ben aviat, als teatres, als museus, a les biblioteques, als laboratoris, als tallers. Des de ben aviat han de ser confrontats amb les belleses de la natura i iniciats als seus misteris. És en els boscos, els camps, les muntanyes o les platges que les lliçons de física, de geologia, de biologia, de geografia, d’història, però també de poesia, obtindran sovint el màxim abast, el màxim de significació. Cal ensenyar als nostres infants a mirar tant l’obra mestra de l’artista com la de la natura. No hem de dubtar tampoc a posar-los en contacte amb les grans obres de l’esperit humà i amb aquells que les mantenen vives. 

No tots els nostres infants seran músics, poetes, científics, enginyers o artesans en feines artístiques. Però a l’infant que no serà mai músic, no hem de renunciar a donar-li el gust per la música. A l’infant que no serà mai poeta, l’amor per la poesia. A l’infant que no serà mai investigador, el gust pel rigor científic i la passió per la recerca. A l’infant que no serà mai artesà, l’amor del treball ben fet, del gest bonic, de la tècnica realitzada. 

Això val per a tots els infants, tots els adolescents, siguin quins siguin els seus orígens, el seu medi social, ja siguin alumnes de l’educació general o de l’educació professional. Ja que oposar allò que és manual a allò que és intel·lectual és un altre dels defectes de la nostra educació tradicional. És una separació absurda que cal eliminar per tal que les especialitzacions professionals siguin reconegudes com a especialitzacions d’excel·lència al mateix nivell que les altres. 

Encara hi ha una altra oposició que ens cal sobrepassar: la del cos i la de l’esperit. L’educació és un tot. Ha de ser tant teòrica com pràctica, tant intel·lectual com física, tant artística com esportiva. El lloc que s’ha fet a l’esport és insuficient. L’infant necessita superar-se. Però l’esport és també una escola del respecte envers els altres, del respecte de les normes, de la lleialtat i de la superació d’un mateix. Crec en el valor educatiu de l’esport. No només l’esport ha de prendre més importància a l’escola, sinó que també cal que el món de l’esport i el de l’educació s’obrin més l’un a l’altre, que entre les institucions esportives i les institucions educatives s’estrenyin els lligams, que entre esportistes i educadors s’estableixi la cooperació, i tot això pel bé dels nostres infants.  

Compreneu-me bé, la meva idea no és sobrecarregar encara més els horaris educatius, que ja són molt feixucs. No es tracta tampoc d’afegir encara més continguts nous a una llista que ja és massa llarga. La meva intenció és, al contrari, de tornar a donar als nostres infants temps de viure, de respirar, d’assimilar el que els han ensenyat. 

El que hem de retrobar, és la coherència del projecte educatiu. Això passa naturalment pel replantejament dels ritmes i dels programes escolars, que ha esdevingut necessari després de decennis en què l’escola s’ha trobat confrontada amb una massa creixent d’exigències contradictòries i amb tensions i expectatives cada vegada més grans a mesura que la cohesió social esdevenia més fràgil. Retrobar una coherència a l’interior de cada disciplina, però també entre les disciplines i amb les expectatives de la societat, retrobar un fil director en l’educació, fixar uns principis, uns objectius, uns criteris simples, això és el que hem de fer en primer lloc. Al mateix temps, hem d’augmentar el nivell d’exigència, no en quantitat, sinó en qualitat. 

En lloc de fer una selecció brutal a l’entrada a la universitat, que seria una solució malthusiana, hem d’apujar progressivament el nivell d’exigència de l’escola primària, després al collège i a l’institut. Ningú ha d’entrar a sisè si no ha demostrat que és capaç de seguir l’ensenyament del collège. Ningú ha d’entrar a segon si no ha demostrat que és capaç de seguir l’ensenyament de l’institut, i el batxillerat ha de demostrar la capacitat de seguir una educació superior. Serà un treball llarg que anirà de la reconstrucció de l’escola primària a la de l’institut. Però és vital per al futur de la nostra joventut i, en conseqüència, del nostre país. 

 

Donar el màxim a cadascú en comptes d'acontentar-se a donar el mínim a tots, així és com desitjo que ens prenguem el problema de l’educació i en particular el de l’escola. 

Aquesta refundació de la nostra educació, només es podrà dur a terme amb la participació de tots els educadors. La voluntat política no pot ser suficient per si sola. És per això que m’adreço a vosaltres. 

Quan dic “tots els educadors”, vull dir que l’objectiu no l’aconseguirem únicament amb l’ajuda dels professors o únicament amb l’ajuda dels pares. Només pot ser l’obra comuna de tots els educadors treballant junts. 

Cal, per tal de reeixir-hi, que cadascú de vosaltres es posi com a deure treballar amb els altres. Entre el pare, la mare, el professor, el jutge, el policia, l’educador social, i tots aquells que estan en contacte amb l’infant en el medi esportiu, cultural, associatiu, l’interès de l’infant ha d’estar per sobre de totes les altres consideracions. La confiança, la cooperació, l’intercanvi, l’esperit de responsabilitat ha de regnar. Tots hem de passar per sobre de les nostres prevencions o dels nostres a priori per acomplir el deure de preparar l’infant a esdevenir adult. 

Pares i mares, sou els primers dels educadors. Sé com n’és de difícil aquest rol quan l’atur us amenaça, quan la família es recompon, quan el pare o la mare es queda sol per a educar els seus infants. Sé com en pot ser de difícil la vida. Us vull dir que us donarem suport, que us ajudarem cada vegada que ho necessitareu per a educar els vostres infants des de l’edat més tendra, i que per mi la política familiar forma totalment part del projecte educatiu. 

Us vull dir que el dret a l’escola bressol i a l’educació infantil seran prioritats per mi al llarg dels propers cinc anys i que estic decidit a treballar perquè cap infant es quedi sol quan acabin les classes, per tal que vosaltres pugueu acabar la vostra jornada de treball sense tenir l’angoixa de saber que el vostre fill o la vostra filla estan sols i no els vigila ningú. A partir d’ara els deures es faran a l’escola, durant un temps d’estudi vigilat, i per als bons alumnes que provinguin de famílies més modestes que no puguin oferir als seus fills i filles un marc propici a l’estudi, es crearan internats d’excel·lència. 

Us ajudarem en la vostra tasca. Però vosaltres teniu deures envers els vostres fills i filles. Heu de donar-los exemple. Teniu la responsabilitat d’aconseguir que el vostre fill o la vostra filla vagi a l’escola, d’inculcar-li el respecte de les lleis i de l’educació, de controlar que ha fet els deures. Si els deixeu faltar a classe, si els abandoneu a ells mateixos, llavors és normal que la societat us en demani comptes, que poseu en joc la vostra responsabilitat, que les ajudes que se us han atorgat puguin ser posades en qüestió. 

Professors, educadors, vosaltres també teniu dret al respecte, a l’estimació. El vostre rol és capital. Per norma general heu fet estudis molt llargs. Heu de fer valer la vostra intel·ligència, la vostra paciència, la vostra psicologia, la vostra competència. Sé fins a quin punt la meravellosa tasca d’ensenyar n’és, d’exigent, fins a quin punt us obliga a donar molt de vosaltres mateixos, també fins a quin punt ha esdevingut difícil i de vegades ingrata des que la violència va entrar a l’escola. Sóc conscient que el vostre estatus social, el vostre poder adquisitiu, s’han degradat a mesura que la vostra tasca esdevenia més feixuga i les vostres condicions de treball més colpidores. La Nació us deu un reconeixement més gran, millors perspectives de carrera, un nivell de vida millor, condicions de treball millors. 

Abans, el mestre i el professor ocupaven un lloc reconegut a la societat perquè la República estava orgullosa de la seva escola i d’aquells en qui n’havia dipositat la conducció. El mestre i el professor estaven orgullosos de la seva feina, orgullosos de servir la República i una certa idea de l’Home i del progrés. Hem de retrobar aquest orgull. A l’escola de demà estareu més ben pagats, més ben considerats i, al contrari de l’igualitarisme que ha prevalgut durant massa temps, guanyareu més, progressareu més ràpidament si escolliu treballar i implicar-vos més. 

Podreu escollir la pedagogia que us semblarà més adient per als vostres alumnes perquè crec que cal confiar en els educadors, en la seva capacitat de judici, perquè són els que estan més ben situats per a decidir allò que és bo per als seus alumnes. Els centres en els quals ensenyareu tindran més autonomia per a escollir el seu projecte i per a organitzar-se. Arreu l’avaluació serà a l’ordre del dia i els mitjans es repartiran en funció dels resultats i de les dificultats que trobin els alumnes. 

La reconversió d’aquells de vosaltres que després de molts anys d’haver ensenyat sentin la necessitat de canviar de feina i de fer valer les seves competències, el seu saber, us serà facilitada, ja sigui en el sector públic o en el privat. Inversament, aquells que, després d’haver adquirit experiència fora de l’àmbit educatiu, desitgin apropar-se al món de l’educació se’ls acollirà millor que no pas ara. A l’educació nacional, com a tota la funció pública, s’ha d’obrir la cotilla dels estatus per tal de permetre que els homes, les idees i les competències circulin. 

Desitjo fer de la revalorització de la feina d’educador una de les prioritats del meu quinquenni, perquè és el corol·lari de la renovació de l’escola i de la refundació de la nostra educació. Però vosaltres, els professors, els mestres, els pares, vosaltres us heu de mostrar exemplars. Exemplars pel vostre comportament, per la vostra manera de fer, pel vostre rigor, pel vostre esperit de justícia, per la vostra implicació. Exemplars també per la vostra capacitat per a fer prevaldre l’autoritat del mestre, pel vostre afany de recompensar el mèrit i de sancionar la falta. 

A l’escola que desitjo, la prioritat la tindrà la qualitat i no la quantitat, hi haurà menys hores de classe, els mitjans s’utilitzaran millor perquè l’autonomia permetrà de gestionar-los millor segons les necessitats, hi haurà menys mestres, menys professors. Però tot això serà la conseqüència de la reforma de l’escola i no el seu objectiu. I jo em comprometo que els mitjans que s’alliberin així seran reinvertits en l’educació i en la revalorització de les carreres. Es tracta de ser més eficaços, no de racionar. I es tracta de ser eficaços no només per a assolir un objectiu econòmic, no només perquè demà la nostra economia disposi de mà d’obra ben formada, sinó també, i per sobre de tot, perquè els nostres infants siguin portadors de valors de civilització, perquè una certa idea de la civilització continuï vivint en ells.

 

Cadascú de vosaltres, ho sé, mesura la importància del repte que hem d’assumir. Cadascú de vosaltres comprèn que la revolució del saber que s’acompleix sota els nostres ulls ja no ens deixa temps per repensar el sentit de la paraula educació. Cadascú de vosaltres és conscient que, enfront de la duresa de les relacions socials, de l’angoixa davant un futur cada cop viscut més com una amenaça, el món necessita un nou renaixement, que només pot advenir gràcies a l’educació. Ens toca a nosaltres reprendre el que existeix des de l’humanisme del renaixement fins a l’escola de Jules Ferry, passant pel projecte del segle de les llums. 

Ha arribat el temps de la refundació. És a aquesta refundació que us convido. La conduirem plegats. Ja hem trigat massa. 

 

Nicolas Sarkozy

President de la República