Canvi i resistència. Entre el decretisme i el corporativisme.

Malauradament, a l’igual que en altres terrenys de màxima rellevància política a casa nostra, també en el camp educatiu la “judicialització” intervé en litigis en els quals, segons el nostre parer, no s’haurien de moure del terreny propi dels professionals docents i llur relació amb l’administració educativa.

Una relació que s’hauria de basar en l’esforç per arribar a pactes i consensos tot evitant processos judicials que responen sempre a una lògica de guanyadors i perdedors tot provocant, així, un flac favor a la comunitat educativa. En educació els diversos interessos contraposats, per legítims que siguin, no haurien de comportar augmentar la confrontació i, per tant, contribuir a frenar canvis i transformacions que, per altra banda, són del tot imprescindibles en el terreny educatiu on la preparació dels alumnes envers un futur incert no es pot basar en una defensa granítica de l’estatus quo pedagògico-laboral. I això és vàlid per a tots els actors del sistema inclosos els funcionaris públics.

Aquesta reflexió ve a tomb arran de les sentències emeses pel TSJC d’anul·lació (total o parcial segons els articles) del denominat Decret de Plantilles del Departament d’Educació (llavors d’Ensenyament) de l’any 2014. Un decret que es va aprovar en el seu dia sense esperar obtenir el consens dels sindicats de professors que, com a resposta, el varen impugnar judicialment. Com a conseqüència tant UGT, com USTEC i l’ASPEPC-SPS han vist com el TSJC els hi ha donat la raó parcialment a algunes de les seves demandes, el que obligarà al Departament a modificar o frenar determinades mesures contemplades al decret. En aquests casos sovint succeeix que l’Administració minimitza els aspectes anul·lats o modificats i els impugnadors maximitzen els punts on se’ls ha donat la raó.

Dos articles que ja foren anul·lats, per la impugnació de la UGT, feien referència al fet de poder deposar, del seu lloc de treball, a un docent funcionari al qual se li atorgués una avaluació negativa per rendiment insuficient o per una evident falta de capacitat per ocupar el seu lloc de treball. També s’anul·lava parcialment l’article del concurs de la provisió de llocs de treballs específics que feia referència a l’entrevista com a element eliminatori, donat que podria vulnerar els principis de mèrit i capacitat. Precisament, la provisió de llocs de treball específics amb perfils professionals vinculats al PEC (el que es denominava “plaça perfilada”) ha estat un dels elements estrella del decret, que ha permès a les direccions dels centres públics catalans haver proveït fins a 6.989 docents d’aquesta tipologia de places. Uns perfils que havien de respondre a les necessitats curriculars i metodològiques pròpies de la singularitat de cada projecte educatiu. Aquest nombre de professors significa el 9,6% dels docents públics catalans i en el cas de la ciutat de Barcelona el 15,3%. En qualsevol cas lluny de percentatges elevats que els sindicats varen preveure que podria succeir.

Recentment el TSJC ha estimat parcialment el recurs que havia presentat el sindicat de professors de secundària ASPEC-SPS que es relacionava amb les condicions de flexibilitat dels llocs de treball docents. Així s’ha consolidat la necessitat d’una puntuació mínima per obtenir una plaça de perfil i s’haurà de tenir en compte, precisament, l’especialitat per al perfil de les places. En aquest sentit les places amb perfil que es relacionaven amb condicions de flexibilitat no podran oferir-se agrupant àmbits de coneixement perquè siguin impartides per un únic docent. A més s’ha anul·lat el fet que el procediment pugui tenir caràcter definitiu. Aquests canvis han estat valorats molt positivament pels representants del sindicat ASPEPC-SPS perquè, per ells, suposa haver donat un cop a la Conselleria en la seva pretensió “de diluir la secundària dins la primària” (sic). A més, afirmen que el “Departament no es podrà inventar síntesis d’especialitats”.

La situació no fa més que sembrar una major confusió i incertesa en l’estructuració de les plantilles dels funcionaris públics docents i en la pròpia organització curricular. Ambdós aspectes, que es fonamentaven en l’autonomia de centres, eren bàsics perquè les direccions poguessin adequar les seves plantilles als seus projectes de centre. I ara, amb les modificacions del Decret, si no s’aclareixen i s’especifiquen en concreció els canvis, correrem el perill de transitar en un terreny equívoc. Entre els articles derogats de la LOMCE, de la LEC i ara dels diferents decrets, ningú sap ja quin marc legislatiu empara les decisions que els centres puguin impulsar. Urgeix posar ordre en el corpus legislatiu i apostar de manera decidida per un pacte educatiu que atorgui, per un costat, als centres educatius de seguretat jurídica i, per un altre, d’autonomia pedagògica.

No és raonable que mentre els moviments renovadors lluiten per canviar inèrcies i resistències en els centres tot configurant equips docents de caire interdisciplinari, o impulsant projectes per àmbits de coneixement, o propostes de flexibilització curricular des del punt de vista de les especialitats didàctiques, al temps que s’aposta pel diàleg i la interacció disciplinària i d’especialitats docents, la legislació vagi posant pals a les rodes impulsada precisament pels representants dels docents que, se suposa, haurien de ser els principals valedors d’aquests canvis i d’aquesta aposta per la flexibilitat curricular. Una altra cosa és la seva obligació de vetllar pel respecte a les seves atribucions professionals i de qualitat del seu lloc de feina. Però la defensa dels drets dels treballadors docents no hauria de degenerar en postures gremialistes que neguen els canvis que a nivell social la comunitat educativa està reclamant. Amb aquestes postures de caire corporatiu, lluny de fer un favor als professionals docents, sovint són perjudicials pel cost de la imatge social i professional que es reflecteix en una societat molt conscienciada de la necessitat de canvi en totes les esferes.

Finalment, també hem de ser conscients que allò que més alimenta les reaccions corporativistes és volen administrar el sistema des de decisions poc consensuades i sense un esforç previ per teixir les complicitats necessàries perquè aquells canvis, que es volen impulsar, primer s’assagin en experiències pilot que comptin amb la complicitat del màxim d’actors i que, els seus resultats, es puguin avaluar de forma objectiva perquè així, amb guanys demostrats, puguin anar-se generalitzant des del convenciment i no des de la imposició. En qualsevol cas, ni el “decretisme” ni el corporativisme són els camins que ens aproparan a la millora de la qualitat del nostre sistema educatiu. Evitem-los, doncs.