Avaluació singular

Un dels aspectes més controvertits del sistema educatiu és la seva funció avaluadora. Hem donat per establert que l’escola i l’institut han d’avaluar els aprenentatges de l’alumnat dels quals en fem responsable el centre educatiu. És a dir, allò que el professorat ensenya als alumnes ha d’esdevenir aprenentatge en l’alumnat que, llavors, haurà de mostrar que ho ha après mitjançant unes evidències d’avaluació que solen traduir-se en qualificacions i, sovint en les edats més avançades, s’expressen numèricament.

Gradualment, hauríem de ser capaços d’anar alliberant les escoles (sobretot, en les etapes bàsiques del sistema) d’aquest rol qualificador i seleccionador de l’avaluació. Per fer això, caldria que centres i docents aprofundissin en metodologies i estratègies que els permetessin aproximar-se a les adquisicions profundes, vertebradores i personalitzades de les fites d’aprenentatges competencials assolits per cada alumne en particular. L’aprenentatge té un vessant personal que no es pot obviar i aquest exigeix, doncs, una avaluació singularitzada i no estandarditzada. Per altra banda, l’escola també propugna l’aprenentatge social que es produeix en els processos col·laboratius entre els alumnes i que també s’ha de poder avaluar.

En definitiva, l’acreditació de les competències acadèmiques, professionals, socials i personals s’haurien de validar en els accessos a les institucions formatives de les etapes no obligatòries del sistema, així com en períodes previs de l’ingrés al lloc de treball. L’escola bàsica sí que hauria d’informar del procés seguit per cada alumne i dels àmbits on presenta els seus punts forts, però l’avaluació s’hauria d’abstenir de barrar el pas a oportunitats formatives i laborals posteriors. Ara ho fa aferrant-se a protocols i litúrgies que cerquen més classificar i seleccionar que no pas promocionar els itineraris personals que, per definició, seran divergents en tempos, fites assolides i oportunitats futures per descobrir.