Autonomia responsable en l’educació en el lleure

"I tu què en penses? Què hi podem fer? Com t’has sentit? Com creus que ho podem solucionar? Tu què faries? Quines opcions tenim? Quina és la teva proposta?" Aquestes són algunes preguntes que els nens i nenes d’avui en dia estan poc acostumats a rebre per part de les persones adultes que es fan responsables d’ells.
Sovint, davant de situacions o fets, a les seves peticions, preguntes o explicacions, els donem una resposta taxativa o els hi apartem el problema, i tot resolt. És més fàcil cordar nosaltres mateixos els cordons d’unes sabates, que ensenyar als nen a cordar-se-les. És més ràpid portar al nen a fer pipí, que preguntar-li què creu que ha de fer si té pipí. Hem aparcat el problema de manera fàcil i ràpida, però sense fer raonar al nen i sense ajudar-lo a construir estratègies per poder superar de nou una situació semblant. Aquest procés demana més temps del que normalment s’està disposat a invertir per part de les famílies.

Pel què fa a l’escola, a més d’una educació en valors, cal que compleixi un currículum establert per llei que treballa el raonament per abordar les competències bàsiques. Per la seva banda, la majoria d’activitats extraescolars van dirigides a l’aprenentatge d’unes habilitats concretes (classes de música, bàsquet, classes d’anglès, de dibuix, cursos de dansa, natació, futbol...), en aquestes activitats els educadors no poden dedicar temps al desenvolupament de l’autonomia mitjançant el raonament dels nens i nenes que hi participen.

L’altra cara de la moneda és el món de l’educació en el lleure, aquest té com a principal objectiu el desenvolupament de la persona en tots els seus àmbits i, per tant, hi invertirà temps i esforços. Així mateix, no hi ha un temari concret a seguir, més enllà del que marca l’ideari del centre, sinó que els educadors ajusten els objectius a treballar en funció de les mancances i potencialitats del grup d’infants.

En els últims anys, dins el món de l’educació en el lleure, ens trobem amb nens i nenes que esperen una resposta immediata per part dels seus responsables. Aquests nens se sorprenen si la resposta es fa en forma de pregunta que els obliga a pensar. Són infants molt poc avesats a formular-se preguntes. Pensar els fa mandra. Alhora són nens acostumats a gaudir d’algunes llibertats que encara no els pertocarien per a la seva edat. Se’ls considera que poden veure sols la televisió i navegar per internet, que poden triar la roba que els pares els compraran o, també, decidir per ells mateixos l’hora que aniran a dormir.

En canvi s’evita enfrontar-los amb situacions que els portarien a adquirir una autonomia personal més madura i responsable. Així, no se’ls considera prou grans per poder utilitzar un ganivet per fer-se un entrepà o tallar la carn amb forquilla i ganivet, no són capaços de fer-se sols una motxilla o saber quan cal canviar-se la roba quan la que porten ja és bruta.

En l’educació en el lleure l’autonomia de l’infant és un objectiu prioritari. Es treballa amb activitats en les que els infants han de completar les normes amb l’estratègia que considerin més adient. Es deixa que el nen decideixi si es pot tornar a posar la samarreta del dia anterior o aquesta està massa bruta, o deixant que ell mateix organitzi les seves pertinences. Es treballa gestionant el temps lliure per jugar i crear a partir de tallers on els infants han d’inventar les pròpies normes. S’exposen problemes i es busquen solucions entre tots però, sobretot, s’ofereix als infants la possibilitat de fer ús d’una llibertat responsable.

El primer cop que els diem que facin les coses com ells creguin, molts no ho entenen i busquen un referent que els doni una pauta. A falta de respostes, busquen l’exemple a seguir, i aquesta esdevé també una autèntica eina a mans del monitor o monitora. Cal remarcar que aquesta autonomia, aquesta llibertat per escollir, pot crear al principi una manca de seguretat en un mateix. Cal ajudar-los a decidir. Hi ha moments en què tot està bé i tot és possible, sempre dins el marc de les normes bàsiques de convivència i d’ordre.

Es treballa, doncs, una autonomia dissimuladament tutelada que exigeix ser conseqüent i responsable dels propis actes. Per poder responsabilitzar-se de les conseqüències de les pròpies decisions, primer s’ha de treballar la tria conscient. Cal ajudar a l’infant a avaluar, abans d’escollir, les opcions i les conseqüències d’aquestes opcions. I en acabat, deixar que el nen prengui la seva decisió. Potser s’equivocarà, llavors, en la propera ocasió és possible que ho vegi més clar. En tot cas, aquesta decisió serà el fruit del seu procés de raonament i, a ben segur, se’n sentirà més responsable.

Apostar pel raonament i fer que els nens i nenes es plantegin preguntes els ajuda en l’adquisició d’una autonomia responsable. En tot cas, el grau d’aquesta autonomia ha de ser coherent amb les capacitats i potencialitats de cada infant.