Ara toca, sí o sí
Assistim, d’un temps ençà (i afegiria que amb certa impotència), a notícies publicades i difoses als mitjans de comunicació on la corrupció, la manca de transparència, la impunitat i l’ambició (en el pitjor sentit) en són protagonistes. Aquesta manca de valors o, millor dit, aquesta abundància de valors negatius, marquen el nostre dia a dia. I el del nostre jovent. I el del nostre alumnat. Amb tot, no seria correcte pensar que és una simple qüestió de valors.
Els centres d’ensenyament són, evidentment, una part important de la formació educativa, espiritual i personal de qualsevol ésser humà. Però no és ni la més important ni l’única. Les hores que hi passem durant el dia són una part més de les que vivim; la resta són hores que pensem, escoltem, sentim, mengem, i un llarg etcètera, a casa, al carrer, amb els amics o els avis. En aquests àmbits, rebem inputs, verbals i no verbals, que ens modifiquen, ens formen, ens canvien o ens refermen. Més enllà dels valors, som dipositaris de missatges, de maneres de fer, actuar, sentir i pensar. Els exemples que se’ns mostren ens van colpint com l’aigua que modela la roca, com el fuster que talla un tros de fusta. Passem, doncs, de simples testimonis a actors protagonistes.
Malauradament, la nostra quitxalla, el nostre jovent, no té referències que excel·leixin, si ens deixem portar per les notícies a què feia referència anteriorment. Un altre factor que forma part de les nostres vides (i, en especial, de les d’aquestes noves fornades de futurs adults) és la comunicació 2.0, les xarxes socials, les TIC en general. Quantitats ingents d’informació, verídica o no, es presenten davant dels seus ulls, amb permís de Google i a través de la pantalla. En alguns casos, la clivella entre aquest jovent i el seu entorn adult (pares i mares, tutors, etc), pel que fa a les noves tecnologies, s’eixampla i no facilita la comunicació, paradoxalment. Casos com els del “bullying” electrònic o el de les pàgines “Informer” de Facebook, ens donen la raó en aquest sentit.
Si fem un petit exercici d’empatia, i ens posem en el lloc del nostre jovent, veurem que no els ha tocat viure un moment històric gaire fàcil. La manca d’il·lusions, de referents, de somnis pot portar, a la llarga, a una generació insegura, desorientada, sense esperança (si és que això ja no ha passat). Les previsions a curt i mitjà termini així ho mostren.
Ara, més que mai, cal plantejar quina societat tenim, quina societat estem construint (o destruint), què podem fer, entre tots i totes, perquè això canviï. Cal un debat, des de tots els sectors, per fer un front comú, car ens hi juguem molt. Massa, diria jo. El debat, però, no ha de ser només això, sinó portar a un canvi real i efectiu de tot allò que així ho necessiti. Cal, això sí, que, perquè el canvi sigui real, s’hi impliqui tothom. Sense excepcions.
Toca decidir, tenim el dret i el deure a decidir, entre altres qüestions, quina escola catalana volem. Ens hi juguem el nostre futur, ni més ni menys. Per aconseguir aquesta fita, tenim gent preparada, amb expertesa i ganes de lluitar per allò que creiem. Els mitjans de comunicació no els mostren o, si ho fan, passen gairebé desapercebuts (amb alguna excepció) davant de les notícies relacionades amb la crisi, la guerra, l’economia, la política… Són exemples de què una altra manera de ser i de fer és possible. Ells i elles han de prendre el timó, aconseguir que la resta de la societat s’hi posi, amb ganes de remar i de lluitar.
El país ens ho demana, ho reclama, s’ho mereix. Ara toca, sí o sí.
