Aprenentatge, memòria i oblit

Com una continuació de la VIII Tribuna d’Edu21 d’ara fa un any que, sota el títol de com aprèn el cervell, comptà amb les intervencions dels doctors Nolasc Acarín i Ignacio Morgado, el passat 9 de febrer Edu21 va voler aprofundir en les relacions entre cervell, aprenentatge i educació tornant a convidar al professor Morgado perquè ara, en el marc de la XII Tribuna d’Edu21, ens continués parlant de com el cervell aprèn però també de com recorda i oblida.
Els constants avenços en les neurociències comporten un seguiment cada vegada més majoritari dels debats, conferències o jornades on s’exposen aquests avenços i, en bona mesura, els educadors fa temps que s’han adonat de l’enorme potencial que aquestes noves fites en el coneixement del nostre cervell poden reportar en relació a l’impuls envers noves i revisades teories educatives i per a l’ensenyament i aprenentatge. Per això, el passat dia 9 més de dues-centes persones, en bona part procedents del camp educatiu, seguiren la convocatòria feta per Edu21 que, com a institució, ha apostat decididament per ajudar a establir els ponts necessaris entre ambdós camps del coneixement: el neurocientífic i el pedagògic.

Ignacio Morgado, amb la seva gran capacitat divulgadora i didàctica, va fer un recorregut sobre els principals conceptes que ens ajuden a entendre el funcionament del cervell i de les neurones, tot assenyalant al principi de la conferència la idea de més calat pels assistents: “l’educació és una força molt poderosa perquè té la capacitat de canviar el cervell”. Descriví canvis en l’àmbit morfològic neuronal deguts a l’aprenentatge (creixement d’espines dendrítiques). Alguns d’aquests canvis es produeixen en només uns minuts.

Una altra constatació del tot suggerent pels educadors fou la que destacà que durant el període de l’adolescència es produeix una poda de la segona implosió sinàptica produïda entre els 7 i els 9 anys de vida (la primera implosió té lloc en els primers mesos de vida). L’adolescència, per tant, resulta ser una època de poda sinàptica, és a dir, de selecció i priorització d’allò que esdevindrà més essencial, més constitutiu de la persona. Aquest procés es fa més ràpidament en aquells individus més intel·ligents. Encara que el professor Morgado no ho digué cal deduir que, per a l’etapa de l’educació secundària, la constatació d’aquesta època cerebral hauria de portar a repensar les estratègies didàctiques per ajudar a l’adolescent a prioritzar, a seleccionar, a conformar opcions personals i fer-ho en relació als seus aprenentatges, comportaments i valors.

En relació a la memòria el doctor Morgado va descriure, en primer lloc, la memòria implícita com aquella que tot posseint-la no la sabem pas explicar. És un tipus de memòria que costa molt d’adquirir però que després mai la perdem. És, això sí, una memòria rígida que s’aconsegueix en base, sobretot, dels mètodes repetitius, mitjançant la pràctica continuada i dirigida per models estables. Per exemple: si l’aprenentatge d’una llengua es basteix sobre aquest tipus de memòria queda del tot fixada. Exigeix no menystenir mètodes d’ensenyament tradicionalment memorístics que assegurin una estructura a partir de la qual, posteriorment, poder relacionar-hi molts altres aprenentatges.

Un altre tipus de memòria és, segons el professor Morgado, l’explícita que es caracteritza per ser molt més flexible que la implícita, i que ens aporta la conservació de fets, esdeveniments concrets, etc.; que la podem evocar conscientment i que ens permet bastir una espècie de biblioteca en el nostre cervell (hipocamp). Allò guardat en la memòria explícita es pot evocar conscientment i ho podem expressar en llocs i circumstàncies diferents respecte als que ho vàrem aprendre. És una memòria per a treballar-la didàcticament en base, no a la simple repetició, sinó a l’establiment de relacions, de comparacions, d’associacions, de saber explicar el què s’aprèn, de saber-lo transferir a circumstàncies diferents, etc.

Una tercera forma de memòria seria la del treball. Segons Morgado, aquest tipus de memòria és importantíssima per al desenvolupament de la intel·ligència. És tracta d’una memòria que s’obté a base de pràctica, d’activisme, d’esforç, de constància, de treball, de dedicació... Quan més es practica, més eficaç esdevé. El mètode pedagògic per a desenvolupar aquesta modalitat de memòria és, evidentment, la pràctica i l’activitat.

Cadascuna d’aquestes memòries tenen funcions diferents i la combinació de totes elles ens apropen a la intel·ligència. Per a recordar, doncs, haurem de reconstruir les nostres memòries de forma diferent segons sigui el tipus d’evocació que cerquem. Recordar és sempre un mecanisme complex que requereix la recerca de la informació per camins diversos. Però, per què oblidem? A vegades no recordem per motius interns a nosaltres i, altres, per factors externs. En qualsevol cas, una bona inversió perquè els nostres estudiants no oblidin els aprenentatges és fer-los aprendre en ambients i condicions el més semblants possibles a aquells on, després, hauran d’evocar (o practicar) els continguts apresos (els desenvoluparem la seva capacitat de transferència).

El cervell també és un òrgan amb gran capacitat per a oblidar, sobretot per a fer-ho automàticament amb tot allò que no ens emociona, que no ens interessa. Existeixen unes proteïnes específiques que ens ajuden a oblidar. Per això, si volem no oblidar quelcom haurem de fer un esforç per a vincular-ho amb alguna emoció. S’ha constatat, per exemple, que el plaer activa la memòria perquè tot allò que produeix emocions ho fa. Podem deduir doncs que, com a educadors, hauríem de saber emocionar els nostres estudiants si volem que aprenguin i recordin de forma sòlida, és a dir, que no oblidin.

A ben segur que els assistents a la conferència del doctor Morgado no oblidarem el seu mestratge i els aprenentatges apresos, perquè en molts moments la seva emoció en explicar de forma senzilla fenòmens i conceptes complexos ens emocionà també a nosaltres. I esdevingué, doncs, tota una garantia contra l’oblit.