Aprendre a ser crítics, però… Què vol dir ser crític?

Arreu podem sentir que l’escola ha de preparar els alumnes per a ser crítics, valorant que la capacitat crítica és una fita que cal aconseguir per tenir una formació integral, i així poder afrontar els problemes de la vida quotidiana de manera lliure, amb criteri propi per prendre decisions. Però tot això suposa un procés complex, que convé tenir clar quan es vol escometre des de l’activitat educativa escolar.

En primer terme cal tenir present que un posicionament personal ferm i raonat es recolza en una informació suficient i del mateix caire. No es pot tenir criteri propi des de la ignorància. Posicionar-se sobre allò que es desconeix mínimament és una mostra d’alienació en mans dels manipuladors, dels demagogs; és el que succeeix quan hom es posiciona en funció de notícies no contrastades, d’afirmacions de polítics populistes, que solament volen crear estats d’opinió que els hi siguin favorables.

Aquesta informació necessària per a poder tenir posicionaments personals fonamentats, s’ha de cercar en fonts diverses i solvents i no solament en aquelles que estan clarament decantades vers un posicionament, encara que aquesta sigui una tendència generalitzada, que ve a reforçar els prejudicis inicials. Els docents poden fer molt per infondre l’hàbit de la insatisfacció vers la informació reduïda, simplista, fomentant la curiositat vers altres fonts i, naturalment, fent-ho mitjançant l’exemple.

A banda de la informació estricta, però vinculada amb ella, hi ha la capacitat -que també s’aprèn-, de posar-se en el lloc de l’altre. D’aquesta manera es pot entendre el posicionament aliè encara que no s’arribi a compartir. No és habitual la pràctica d’aquesta recomanació, perquè també atempta contra els prejudicis consolidats, donat que fa trontollar les pròpies conviccions inicials, aquelles que ens donen seguretat inicial, malgrat puguin ser parcials i esbiaixades. Si provem de posar-nos en el lloc de l’altre ens adonarem que la raó, la veritat, si volem definir-la així, no és mai en una sola banda, que sempre hi ha raons a considerar en tots els fronts possibles, sense excloure per això prendre partida per una opció, però aleshores es fa de manera autònoma, personal.

Una tècnica que ajuda a adquirir la capacitat crítica en la línia de l’assenyalat és la pràctica de formular-se preguntes. Fer-se les preguntes pertinents és el primer pas per avançar en la trobada de respostes que permetin el posicionament personal reflexionat. Quan ens preguntem: d’on ha sortit això?; quines dades avalen aquesta afirmació?; quina és la font original i com hi puc accedir?; a qui beneficia?; què diu l’altra part?; etc. som en camí de trobar les informacions que ens ajudaran a ponderar les informacions rebudes i valorar críticament els esdeveniments succeïts.

Tenir capacitat crítica és el contrari del pensament simplista. És així que aquesta capacitat no es pot exercir mitjançat afirmacions rotundes, sense matisacions. És també el contrari del dogmatisme, per això resulta incompatible amb els plantejaments ideològics tancats, que s’atribueixen la possessió de la veritat de manera indiscutible i que menyspreen altres posicionaments diferents als propis. Tenir capacitat crítica impedeix parlar i escriure mitjançant frases curtes, que no introdueixen matisacions, excepcions, alternatives. Es podria afirmar que és el contrari del titular de diari que habitualment busquen els entrevistadors i els entrevistats, els redactors i els expositors. Fa falta més text per reflectir la complexitat que envolta tota realitat social; si no existís aquesta complexitat no caldria ser crític.

Insisteixo que la persona crítica no és la persona que ho relativitza tot, que tant li fa una cosa, una idea, que una altra. La persona amb capacitat crítica es posiciona front la realitat, però ho fa amb arguments i tenint en compte altres posicionaments possibles. Així fa un acte de llibertat de pensament que, lògicament, després ha de tenir les seves traduccions en els comportaments coherents amb les idees defensades.

Tot això no s’aprèn d’avui per demà. És un procés llarg que demana una activitat constant, a l’escola, a casa i arreu; que s’ha de mantenir al llarg de tota la vida, i que s’ha de manifestar en totes les dimensions d’aquesta vida complexa dels temps que ens ha tocat viure.