Analitzem on som, millorem la docència i guanyem el futur
En els darrers temps hom té la sensació que el nostre sistema educatiu es troba sotmès a allò que en diríem la tempesta perfecta. Crítiques externes i internes, algunes justificades i altres demagògiques; algunes amb voluntat de redreçar el rumb; d’altres per justificar febleses pròpies, etc.
Un reguitzell d’informes nacionals i internacionals acrediten que els resultats d’aprenentatge del nostre alumnat en matèries bàsiques del sistema no són bons. Així, la pressió social sobre centres i docents s’incrementa al temps que sorgeixen veus crítiques, des d’un determinat sector (quasi sempre el mateix), que demanen tornar a una hipotètica essència didàctica en contraposició al què diuen un excés de “pedagogisme” (sic). El professor Sarramona, en aquest mateix butlletí hi aprofundeix.
Que la composició de l’alumnat a Catalunya ha canviat profundament en les darreres dècades, és una evidència. Com ho és l’augment de la complexitat en els requeriments i les necessitats, de tot tipus, que presenten un bon número dels alumnes a les nostres aules. Evidentment, la variabilitat de contextos, tipologia de centres i diversitat social segons barris, districtes i poblacions de Catalunya, impedeix generalitzar anàlisis, diagnosis i conclusions. Tanmateix, allò que arriba mediàticament, de forma simplificada quan no tergiversada, al conjunt de la població, és que els nostres alumnes no aprenen el què haurien d’aprendre, ni en el moment i profunditat en què ho haurien de fer. També que les nostres escoles s’han convertit si fa o no fa en un parc de jocs permanent i que els nostres docents només planifiquen “projectes” obviant les matèries de sempre.
Al costat d’aquest discurs simplista es postula un altre on la tasca docent esdevé gairebé impossible donada la complexitat d’atendre tanta diversitat a l’aula, i on la denominada inclusió passa a ser una quimera que porta al docent al precipici de la inoperància i la frustració. No es troba en el nostre ànim voler ridiculitzar les crítiques per amagar les realitats complexes que es viuen en moltes -no totes- de les nostres aules i en molts centres -no tots- del nostre país. Que la situació general cal millorar-la incidint en múltiples factors interns i externs a l’escola és una evidència. I, per tant, cal actuar i prioritzar. Tanmateix per saber què cal fer, on i amb quines accions concretes ens cal tenir un mapa precís de la situació actual de tot el sistema educatiu.
El Consell d’Avaluació del Sistema Educatiu hauria de disposar de dades suficients per a confegir aquest mapa. Tanmateix, per decidir les accions polítiques, socials i pedagògiques que més convé impulsar, pilotar i supervisar des de l’administració educativa fora bo disposar de la permanentment reclamada, i encara a la beceroles, Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació. Ara ja ha esdevingut una mesura d’emergència nacional i més veient les giravoltes que fa l’actual administració educativa catalana afirmant una cosa avui, rectificant-la l’endemà, i anant anunciant mesures sense l’aconsellable debat previ amb els especialistes corresponents, etc. És a dir, el tipus de política on la constant improvisació assenyala la manca de brúixola que una Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació, independent del poder polític, sí hauria de facilitar, evitant així el desconcert constant que provoquen les decisions del Departament que avui són inamovibles i l’endemà substituïbles.
No podem malbaratar recursos i esforços en polítiques que no siguin contrastades per la recerca i l’experiència. Hem de prioritzar les accions en aquells centres i en aquells aspectes pedagògics i didàctics específics que ens garanteixin la millora dels resultats, sobretot en les competències bàsiques de l’alumnat tot recuperant el currículum d’aquestes competències del que ja disposava el Departament. Tot no es podrà fer a tot arreu i alhora, però les accions prioritàries s’han d’emmarcar dins un pla general d’acció que tingui un ampli consens polític i doni estabilitat al sistema, al temps que compta amb el compromís pressupostari suficient per a la seva viabilitat, durant els anys que es requereixin, per a posar el sistema educatiu de Catalunya al nivell que mereix. Cal afrontar els reptes que en els propers anys hauran d’assumir tots els sistemes educatius front dels avenços tecnològics i, sobretot, dels derivats del desenvolupament de la intel·ligència artificial que afectaran el conjunt dels sistemes socials i, és clar, també dels sistemes educatius. Raó de més per a disposar d’una Agència de prospectiva educativa que ens pugui advertir sobre els canvis que es produiran i així avançar-nos als reptes futurs i no, com sempre, restar sotmesos a accions reactives i erràtiques.
Com passarà amb moltes altres professions, fer de mestre i professor en el futur immediat comportarà assumir un compromís de formació permanentment renovat, tant a nivell inicial com permanent, el que exigirà un alt grau de compromís amb la professió, una excel·lent preparació acadèmica i pedagògica i una gran autoexigència basada en l’estima de la docència. Sota aquests paràmetres caldrà conquerir un major reconeixement social i laboral. És a dir, docents més ben pagats, més considerats, però alhora amb responsabilitats més altes degut a la complexitat de la tasca social encarregada, cada vegada més polièdrica, sens dubte, però també de més valor social i cívic. En bona part el futur de les noves generacions en els temps incerts que s’albiren restarà a les mans i el bon fer dels professionals docents.
Siguem agosarats, miren el futur i no el passat, i ajudem a poder canviar a millor, sobre sòlides bases sí, però sent plenament conscients i alhora competents per afrontar amb èxit els nous reptes que ja truquen a la porta.
