Analitzem el microsistema educatiu
Els ajustaments que ja estem fent, així com els que possiblement encara ens calgui abordar en el sistema educatiu català, ens exigeixen destriar molt bé allò veritablement essencial que cal preservar del que no ho és.
Tot el país es troba immers en una situació complicada. Ho sentim i percebem diàriament en molts diversos camps. També en el de l’ensenyament. Tots els que ens dediquem o ens interessa l’educació compartim un mateix pressupòsit: el futur dels nostres nens i nenes, nois i noies; el futur del país en definitiva, passa per l’educació. Un futur que ara i cada dia s’està gestant en cadascun dels nostres centres educatius. Preservar la seva viabilitat organitzativa i pedagògica, no perdre l’alè il·lusionador dels projectes educatius propis, protegir i esperonar la innovació metodològica i didàctica, etc. són tots ells factors essencials, factors a defensar, a preservar.
Les polítiques educatives, ara més que mai, les hem d’afinar. No podem actuar des del traç gruixut. Cal una mirada al sistema gairebé de microcirurgià per a poder detectar allò que en cada centre concret, en cada aula específica, en cada necessitat personalitzada de cada alumne, no podem tocar, no podem reduir, no ens podem estalviar. I al costat, des d’aquesta mateixa mirada micro i sistèmica alhora, ens cal identificar aquells projectes, despeses, plans o recursos que poden ser replantejats, posposats, amortits o, per què no, suprimits per ineficients. Aquesta és una hora privilegiada per a revisar prioritats i programes, per avaluar amb rigor i transparència, i per consensuar prioritats essencials al temps que decidim què és allò perifèric o subsidiari que en podem prescindir.
Aquesta acció política d’anàlisi microdimensional no és compatible amb l’emergència de l’ajustament exprés però, precisament per això, no podem perdre més temps en iniciar-la amb tots els recursos tècnics i humans que siguem capaços d’activar. Som davant d’una emergència nacional que exigeix actuar amb la fredor del bon càlcul però al mateix temps amb l’astúcia del que pot i ha d’anticipar-se.
No tot el que fem en ensenyament és igualment prioritari i fonamental. Per tant, marquem prioritats clares i defensem-les plegats. Siguem conscients que el nostre sistema educatiu no és homogeni, ni geogràficament, ni demogràficament, ni per centres, ni per tipologies d’alumnat i de famílies, ni per perfils dels equips docents. Aquesta és la nostra riquesa però al mateix temps la nostra real complexitat. I justament per això aquest sistema exigeix de mesures polítiques no homogeneïtzadores, donat que ens cal veure l’impacte que cada mesura pot tenir en aquell centre o en aquell altre, en aquella zona o en aquella altra, davant d’aquell tipus d’alumnat o davant d’aquest altre, etc. En aquest sentit, és una excel·lent notícia que la consellera d’Ensenyament anunciï que les mesures a Catalunya no es prendran de forma lineal, sinó que s’analitzaran i es tindran en compte des de les diferències existents.
Justament aquest és el camí. Però per poder ser efectius en aquesta política ens cal que de seguit un equip de persones es posi a treballar per a escatir el mapa precís de les diferències, per a respectar-les i orientar la discrecionalitat de les mesures a aplicar, tant les d’ajustament com les d’esperonament o incentivació. Aquestes últimes igualment necessàries d’impulsar per a compensar, en part, el sobreesforç i el sacrifici que alguns (centres, aules, docents) ja estan fent arran de l’aplicació de les actuals mesures d’ajustament.
