Amb la màxima serenor, però amb total contundència
Al nostre sistema educatiu li convenen reformes concretes que millorin la seva eficiència i augmentin la qualitat dels seus processos i resultats. Això ningú ho posa en dubte. Tanmateix, en un escenari on els ajustaments i la manca d’inversions protagonitzen les polítiques públiques, la proposta de llei del ministre Wert la podríem catalogar com a mínim d’inoportuna si no fos perquè, a més, constitueix l’atac més directe i descarat que un govern espanyol ha plantejat en democràcia al funcionament del sistema educatiu de Catalunya.
En aquests moments no ens fa falta en absolut un nou marc legal que torni a trasbalsar la comunitat educativa. Ara ens convé exercir la màxima serenor per a sostenir la nostra pròpia arquitectura educativa –bastida a la LEC–, tot esperant la sortida de la crisi per a fer l’embranzida que necessitem i així superar les actuals xifres de fracàs i abandonament escolar. Aquest constitueix el principal repte que tenim ara en matèria educativa i per afrontar-lo ja disposem d’un marc normatiu prou vàlid, com ho és la LEC.
Per això la iniciativa del ministre Wert resulta doblement inoportuna. No ens cal la seva reforma perquè interfereix en la nostra i, a més, és plantejada des d’uns principis ideològics que s’apropen al sectarisme, per tant, totalment allunyats de la tradició normativa catalana en matèria educativa, que és la d’arribar a amplis consensos.
Podríem d’estar d’acord que ens cal potenciar la formació professional, fomentar el valor de l’emprenedoria, avaluar sistemàticament el sistema, potenciar el lideratge de les direccions, reforçar les matèries curriculars més instrumentals, etc., (moltes d’aquestes propostes ja estaven formulades a la LEC). Ara bé, no volem que se’ns imposi un model de currículum en què perdem competències tant en el seu disseny com en la seva avaluació i, per tant, en el seu control. Si Catalunya no avalua les proves de revàlida, les matèries que proposi seran considerades supèrflues. També caldria rebutjar la diferenciació en dues trajectòries separades cap al final de l’ESO, cosa que comportaria menysvalorar un altre cop la via que condueixi directament a la formació professional. En un marc d’autonomia de centres hauríem d’evitar propostes de caire homogeneïtzador que, sovint, acaben per segregar aquell alumnat que presenta més necessitats educatives. Igualment ens sembla inoportú tornar a reobrir la discussió sobre la idoneïtat o no de determinades assignatures que acaben per connotar ideològicament el debat educatiu.
Per tots aquests aspectes, per a Catalunya, ja estava clara la inoportunitat d’aquesta iniciativa legislativa. Però ara, a més, se’ns hi ha afegit el tema de la llengua. El projecte presentat pel ministre suposa una greu agressió contra el model lingüístic de Catalunya, que s’aplica amb èxit des de fa més de trenta anys. Qüestionar aquest model és propiciar una fractura escolar per raons de llengua que fins ara, amb l’ajuda de tothom, hem pogut evitar tot afermant la cohesió social de la nostra societat. La llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya ha de continuar sent el català senzillament perquè aquesta és la llengua pròpia del país. Modificar aquest marc de convivència mitjançant una llei que es vol imposar sense consens, sense el respecte a l’èxit aconseguit fins ara, sense escoltar la veu absolutament majoritària de la comunitat educativa del país, és una greu irresponsabilitat i una gran provocació.
Des de Catalunya hem de donar una resposta molt serena però del tot contundent. En el tema de la llengua vehicular no hi ha res a negociar perquè ens hi va la cohesió dels país. Per això cada dia, en cada centre i a cada aula, hem de continuar fent escola en català amb tota la normalitat, amb tot l’orgull i amb tota la joia que ens dóna saber-nos forjadors fidels d’un projecte comú al servei d’un sol poble.
