Ajustar i preservar des de la confiança

Ningú nega la necessitat d’ajustaments pressupostaris en l’actual situació econòmica. També en educació hi ha programes, projectes, serveis, models organitzatius i de funcionament, protocols administratius, “formes de fer”... molt millorables i, sobretot, lluny de ser eficients. Per tant, en tots aquests elements és possible i realista fer ajustaments. Per raons d’eficàcia i d’eficiència.
Però si l’educació constitueix una prioritat fonamental del govern (de qualsevol govern), precisament en temps de crisi l’única estratègia de mitjà i llarg termini, això sí, és l’aposta per a la millor formació de tots els nostres joves. I això passa per a preservar alguns elements fonamentals del sistema educatiu i per a renovar-ne d’altres. Quins són, al nostre judici, alguns d’aquests elements?

• El foment i la màxima qualitat en l’educació infantil (primer esglaó de la prevenció del fracàs escolar).
• La professionalitat docent (possibilitat d’estabilització d’equips si hi ha projecte; preservació d’horaris complerts al centre; priorització de la tasca orientadora i tutorial per part de tot l’equip docent; dotació d’especialistes i personal de suport per atendre adequadament la diversitat de l’alumnat...).
• L’autonomia de centres amb el recolzament necessari per a fer viables els projectes singulars de cada institució escolar (incompatible amb l’obsessió per “normatitzar-ho” tot des de les administracions).
• El rendiment de comptes mitjançant una avaluació rigorosa, transparent i participativa de tot el sistema educatiu.
• El foment dels projectes d’innovació pedagògica que en determinats centres estan assolint l’èxit educatiu i que, en conseqüència, haurien de poder consolidar-se i esdevenir referents per al conjunt del sistema.
• La formació permanent i la recerca educativa aplicada que esperonin la renovació pedagògica tot modernitzant els mètodes didàctics, curriculars, organitzatius i d’avaluació dels nostres centres.
• La creació d’una carrera docent que incentivi la confiança, l’esforç i la innovació i trenqui amb el fals igualitarisme de tracte administratiu que suposa, a la pràctica, l’anquilosament d’una part del professorat que només espera el pas del temps per aconseguir els incentius establerts, amb independència del seu grau d’implicació i actualització professional.

Per assentar aquests elements ens cal una administració educativa catalana que mani de veritat a Catalunya, que no pateixi dia sí, dia també, interferències i intencions legislatives que, a banda d’envair competències, desanimen i desmoralitzen el nostre professorat amb els constants anuncis de canvis que introdueixen incertesa sobre l’estructura i els continguts del nostre ensenyament, quan no s’acompanyen de mesures més pròpies del passat que d’un futur previsible.

El món educatiu de Catalunya té dret a marxar de vacances amb un horitzó d’esperança i de suport alhora. El professorat dels nostres fills no pot restar desesperançat, abatut, desconcertat, ple de dubtes i neguits. Ells són els constructors de la confiança en el futur per als nostres nens i joves. I per això s’han de sentir recolzats, escoltats i considerats. A partir de setembre necessitarem que tothom sàpiga estar al seu lloc. S’apropen temps de decisions difícils però talment esperançadores per la cruïlla que suposaran.
Des d’Edu21 captem molt sovint aquest anhel de confiança en el futur dels nostres docents. En el darrer coaching sobre orientació i tutoria, que hem celebrat aquest mes de juliol, un bon grapat de mestres i professors de diferents centres han estat concentrats en aprendre estratègies, en dotar-se de nous recursos i en reflexionar plegats sobre allò fonamental de la tasca educativa: acompanyar i orientar a tots i cadascun dels alumnes (personalment i en grup) per a poder-los ajudar a construir, per a cadascun d’ells, un projecte vital de futur. Un projecte des de la confiança i la comprensió. I aquests mestres, aquests professors, es mereixen un recolzament institucional i social també des de la confiança i la comprensió; i no estar constantment amenaçats de canvis a pitjor i d’escapçament dels projectes propis. I molt menys si aquestes amenaces vénen del govern central d’un estat que cada vegada més ciutadans catalans perceben com aliè als seus interessos, quan no clarament hostil.