Acció tutorial i orientadora, ara més que mai

La irrupció del Covid-19 ens posa a prova a tothom i en tots els àmbits. En el terreny de l’educació de manera molt especial.

 

En primer lloc, en l’àmbit domèstic on les famílies en confinament han de conviure moltes hores junts en un context no habitual. I, en tot cas, encara que un o més adults hagin de treballar, el fet que els nens i nenes, nois i noies, hagin de romandre tot el dia a casa, posa a prova l’ambient relacional de tots els membres del sistema familiar, així com el repartiment del temps i les tasques. Entre aquestes tasques les que provenen de l’escola, o les que autònomament també gestionen alguns estudiants, interpel·len no només l’educació familiar sinó també la institucional.

Al començament l’administració educativa va establir -suposo pensant que el confinament seria només de quinze dies- que no s’havia d’avançar matèria, ni demanar tasques o entrar en qualificacions que poguessin comportar un desavantatge per aquells alumnes que no tinguessin accés a plataformes, o mitjans per a fer-los a distància. Però la gran diversitat de tipologies de centres que hi ha a Catalunya ha suposat que, a la pràctica, la resposta davant la situació creada hagi estat també molt diversa. I és que, en un sistema tan heterogeni com el nostre, suposar que es seguiran fil per randa mesures de caire homogeneïtzador és no entendre la lògica operativa del propi sistema.

El resultat ara, en la tercera setmana després del confinament, és que les actuacions dels centres són tan diverses com també diversos són els centres del nostre sistema educatiu. Ja era de preveure que la gran majoria de centres privats i concertats, i tots aquells públics que ja disposaven de plataformes virtuals i tradició en l’ús de les eines digitals per part del professorat i l’alumnat, s’apressarien a demanar als seus docents que estiguessin “actius”, per part d’alguns centres un grapat d’hores diàries, per a subministrar als seus alumnes “materials” per a seguir “treballant”. El problema es dona quan aquest suposat material comporta la continuïtat del programa de curs i no simplement exercitar amb modalitats diverses allò treballat fins el moment. El Departament d’Educació en aquest tema ha estat clar: cal no avançar matèria ni la qualificació de l’alumnat (però sí que, per lògica, es poden avaluar les tasques que es vagin fent).

Per altra banda la resposta en molts altres centres deu haver estat més laxa i, potser en alguns, gairebé inexistent. Aquesta circumstància és preocupant en els casos on una part, o la majoria de l’alumnat, pertany a poblacions amb un nivell escàs o nul de connectivitat en les seves llars. A més, sectors com els d’origen estranger sense un domini encara adequat de la llengua, alumnes amb necessitats educatives o amb adaptacions curriculars, altres que pertanyen a famílies on no poden compartir espais per l’ajuda a les tasques escolars degut a múltiples circumstàncies socials, culturals, econòmiques, etc.; per a tots ells l’aturada de les classes pot comportar, no només un greuge comparatiu en relació a companys o alumnes d’altres centres o del seu propi, sinó unes circumstàncies que acabaran afectant la seva autoestima i autoconfiança.

Per tots ells caldrà establir un pla específic de retorn a la “normalitat” que haurà de ser gradual i el més personalitzat possible. Aquí els EAPs, els orientadors de centres, els tutors i els equips docents i, per descomptat, la pròpia administració educativa, hauran d’oferir una resposta adequada a tots nivells. I, diguem-ho clar, no tenim cap experiència prèvia de com fer-ho, perquè es tracta d’una circumstància absolutament nova.

Si una cosa ha quedat clara d’aquesta crisi fins ara és que l’acció tutorial i orientadora en els centres és la millor inversió per a garantir l’acompanyament personal de l’alumne, i en aquest cas també de les seves famílies, en el procés d’aprenentatge; d’aprenentatge vital i comunitari. Per tant, com a objectiu de futur ens caldrà reforçar la tasca tutorial i orientadora en els centres constituint equips reduïts de professors, sobretot a la secundària, que puguin conèixer a fons alumnes i famílies i que faci fàcil l’intercanvi entre els membres de l’equip. A més, caldrà dotar-los de competències i eines digitals que facilitin la continuïtat del seguiment pedagògic i personal de cada alumne, i de cada grup classe, en circumstàncies com les que ara s’han donat o, simplement, en una relació quotidiana entre famílies i escola.

Caldrà prestigiar la funció tutorial dotant-la de recursos especials: hores suficients per fer tutories individuals, grupals i d’atenció a les famílies; espais per liderar de forma efectiva i continuada els equips docents (i això també són hores); formació específica per a un adequat acompanyament individual, grupal i familiar; i capacitat digital per a coordinar la funció tutorial i orientadora a distància.

En aquests moments els tutors i tutores dels alumnes haurien de ser els principals, sinó únics, interlocutors dels centres amb les famílies i assumir el lideratge pedagògic, i de recolzament emocional i integral del seu alumnat, que la seva funció comporta. Això no vol dir que la resta de l’equip docent es desentengui de la relació amb l’alumne i la família sinó que, per evitar duplicitat de missatges, saturació dels mateixos, etc., es delegui en el tutor o tutora la tasca de coordinar, racionalitzar i prioritzar aquelles tasques i orientacions que s’adeqüin millor a cada alumne, i a cada família, segons el context singular de cadascú.

Esperem que la crisi serveixi perquè tothom hagi discernit on són les autèntiques prioritats de la tasca educativa i també de la específicament acadèmica o curricular.