Accés a la universitat: canvi i despropòsits
A l’inici d’aquest curs universitari hem viscut una polèmica que no per esperada ha resultat menys sorprenent. El nou sistema d’accés a la universitat ha possibilitat que els estudiants procedents dels estudis dels cicles formatius de grau superior (CFGS) de formació professional hagin ocupat un percentatge de places, en determinades titulacions, molt superiors a les que, pel sistema antic de quotes reservades, obtenien abans, la qual cosa ha desplaçat molts estudiants procedents del batxillerat de la possibilitat d’entrar a les carreres a les quals havien optat en les primeres opcions.
Així, hi ha casos de nois i noies
que, amb una bona nota a la selectivitat, s’han vist superats pels
estudiants que sense haver fet la prova d’accés presentaven una
puntuació global superior. Això ha suposat que alguns hagin buscat
d’accedir als estudis que perseguien en universitats força allunyades
del seu lloc de residència (Terol, Sòria...) o bé que hagin optat per
universitats privades, que s’han vist afavorides per les circumstàncies.
Tanmateix, cal dir que l’accés d’estudiants procedents dels CFGS a la
universitat constitueix un fet molt positiu, tant pel que fa al perfil
d’alumnat que hi accedeix com a la revitalització que aquest fet
comporta per als mateixos estudis universitaris.
En
algunes titulacions –i més en unes universitats que en d’altres– el
percentatge d’estudiants de CFGS que han accedit ara al primer curs
implica tot una seguit de problemes organitzatius ben complexos. Cal
tenir en compte que molts estudiants de formació professional, pel fet
d’accedir a les carreres del mateix àmbit dels estudis cursats,
aconsegueixen equiparacions d’un bon grapat de les assignatures
universitàries que conformen determinades titulacions; assignatures que,
en alguns casos i segons les carreres, s’acumulen al primer curs. Això
vol dir que si el percentatge d’aquests alumnes resulta majoritari en
molts grups de determinades titulacions, una vegada fetes les
equiparacions, els grups classe previstos per a aquests cursos poden
veure’s força reduïts, la qual cosa suposa una disminució de les
necessitats docents i d’espais en relació amb les que prèviament havien
estat planificades per les universitats. Dit d’una altra manera, caldrà
ara resituar professors, recompondre grups i espais amb la complexitat
organitzativa que això representa per als departaments i les facultats.
Però, a més a més de la desorganització produïda en tot aquest assumpte,
cal destacar, sobretot, el factor humà. És just deixar fora de l’opció
preferent estudiants que, havent obtingut una nota prou alta, esperaven,
per lògica, accedir-hi? És just que s’hagin de veure exclosos?
No
s’hagués pogut evitar tot aquest enrenou? Com és que quan es planifica
un canvi, en les modalitats d’accés a les titulacions universitàries, no
es realitzen prèviament les simulacions corresponents que permetin
comprovar els efectes que aquests canvis produiran? Com pot ser que des
del Ministeri no es prevegin les disfuncions que es derivaran del canvi
de model? I si el Ministeri ha badat, què ha fet el govern de Catalunya?
Els rectors catalans ja havien advertit que es produirien aquestes
conseqüències. El conseller d’Innovació, Universitats i Empresa ha
manifestat que ell, al seu torn, ja havia avisat al Ministeri «per
terra, mar i aire». Si això és així, hom no pot deixar de pensar que a
Madrid les advertències de caire castrense provenint de Catalunya se les
prenen de broma i que, per tant i també en això, cal que Catalunya
exerceixi el seu dret a decidir sobre com organitza la seva política
universitària, atenent a les pròpies circumstàncies específiques.
No
és cap consol sentir queixar-se el conseller quan, coneixent les
conseqüències negatives que una mesura d’aquest tipus comportaria, no
hagi estat capaç de plantar-se a temps per evitar que la ineficàcia i el
despropòsit administratiu l’acabin pagant molts dels nostres nois i
noies que, amb raó, se senten estafats.
