16 agost 2014
Enric Roca, coordinador d'Edu21 (El Punt Avui)

Temps decisius

Analitzar críticament la realitat ha de ser el primer pas per imaginar un futur millor, per bastir-lo de propostes alhora realistes i transformadores. Quan pensem en el sistema educatiu que voldríem per al nostre país ens vénen a la ment models nòrdics equitatius i de qualitat. Assumim que caldria destinar un percentatge major del PIB a la formació, no només dels infants i joves, sinó de tots els ciutadans al llarg de la vida. I també imaginem més recursos en recerca i innovació. I una altra cultura institucional i administrativa, menys burocràtica, més eficient i menys intervencionista. En definitiva, estem imaginant un país diferent, amb més qualitat democràtica.

Justament per això ens cal treballar per canviar l'actual model de país si volem, entre d'altres moltes coses, disposar d'un sistema educatiu avançat, eficaç i renovador. I per fer això necessitem un estat propi, per poder-lo dissenyar sense les hipoteques pròpies de l'Estat espanyol que encotilla el desenvolupament i l'expressió de l'especificitat de la nostra escola (tal com la llei i els decrets impulsats pel ministre Wert ho demostren). La construcció d'aquest nou sistema educatiu s'haurà d'afrontar des de dues vessants. La que arrangi o reorienti el conjunt d'elements que en l'actual sistema se'ns mostren ineficaços (ara ja disposem d'una perspectiva prou àmplia per fer aquesta anàlisi), i la que reconegui i potenciï les fortaleses que el sistema també posseeix. En definitiva, la perspectiva d'un estat propi ens facilita el disseny d'un sistema formatiu de més qualitat, posat al dia i projectat cap al futur, tot situant-lo al costat dels països més imaginatius i transformadors.

Tanmateix, aquest nou sistema educatiu –com el nou estat– ningú ens el regalarà i no l'assolirem si no expressem una gran força en els esdeveniments que ben aviat haurem de protagonitzar com a poble. És en moments en què la moral col·lectiva pot decaure, en què el cansament i el desànim poden fer acte de presència –amb més o menys justificació–, que ens caldrà una més ferma determinació. L'empresa que tenim al davant no només és enorme per l'èpica que representa, si la contemplem des de la perspectiva històrica, sinó que, més important, ho és per les oportunitats que ens obre –com a col·lectivitat– en tots els àmbits i, molt especialment, en el reforçament del nostre estat del benestar i la millora de la qualitat de vida dels ciutadans. I en aquest aspecte l'educació juga –ens atreviríem a dir– el paper més decisiu, donat que estableix les bases per a una societat basada en la civilitat, és a dir, en la màxima formació i en l'oferiment d'un acompanyament educatiu integral i permanent per a cada ciutadà.

Res d'això ho podrem aconseguir si en les properes setmanes i mesos la majoria de catalans no sabem estar a l'altura del moment històric que ens toca viure. Ens cal la força renovada de tothom que, més enllà de l'estat d'ànim de cadascú, ens permeti avançar envers la meta somniada. Amb esforç individual i col·lectiu. Superant les adversitats i les frustracions. No ens podem permetre defallir ara. Aquest 11 de Setembre del Tricentenari hem d'unir-nos a la V de la victòria i així empènyer envers la fita del 9-N que ens ha de permetre decidir el nostre futur col·lectiu. I també ho hem de fer per dir-li al món que volem ser una nació com les altres, per poder ser plenament i lliures. I així esdevenir més formats, més educats, més civilitzats.