Recuperant valors
Darrerament, i amb motiu de l’estesa crisi financera i econòmica, es parla molt de recuperar valors. Es parla de com cal ajustar-se al moment actual tot fent presents valors força en desús.
Vivim en una societat altament consumista, globalitzada, individualista i competitiva, entre d’altres característiques. Una societat que el filòsof i sociòleg francès Gilles Lipovetsky bateja com a hipermoderna ja que més que superar l’era moderna desenvolupa un segona revolució moderna on es porta fins a l’extrem la mateixa modernització. Una societat caracteritzada per l’excés i la urgència.
Així doncs, i com a conseqüència d’aquesta societat en què vivim, els valors imperants han anat d’acord amb aquesta realitat. No obstant, ara sembla que les coses estan canviant i que la crisi ja no permet mantenir aquest model consumista per sobre de tot. I aquí és quan s’han aixecat veus que parlen de recuperar valors més “clàssics” i “humans” com ara la solidaritat, l’austeritat, el respecte, la tolerància,...
Ara bé, cal ésser conscients que l’acció de recuperar els valors sobretot la podran desenvolupar les persones d’una determinada edat que els han arribat a conèixer. Tanmateix, molts joves i infants no han conviscut pràcticament amb molts d’aquests valors que tenen a veure més amb l’austeritat i la contenció material. Molts joves i infants han viscut en una societat on les coses s’aconseguien de manera immediata en directa correlació amb el desig. No han conegut pràcticament el temps d’espera i amb la mateixa rapidesa del click del ratolí han obtingut allò que han volgut. I aquí, sens dubte hi haurà feina.
Amb tot, en aquests moments de revalorització i recuperació de valors és important que fem adonar a la societat que aquests valors no hem deixat mai de transmetre’ls ni treballar-los des de l’escola. El problema és que fins ara suposava nedar contra corrent, suposava transmetre i ensenyar quelcom que en sortir al carrer la societat desmentia. I els nostres alumnes vivien una mena d’esquizofrènia que tenien ben apresa: dins l’escola som tolerants, solidaris, cooperem i pensem en el bé comú. I un cop fora mana la llei del més fort, l’important és mirar per cadascú, triomfa qui és competitiu i qui té més val més. Així doncs, talment com en el mite de Penèlope en què de nit desteixia el que de dia teixia, la societat desmuntava el que l’escola construïa.
Ens trobem doncs, i paradoxalment, que en aquest cas la crisi sembla que el que està fent és posar les coses al seu lloc i donar la raó a l’escola. Evidentment la realitat s’imposa i el model que ha estat vàlid fins ara es constata que no era sostenible.
La realitat ens ha donat la raó i això posa també a l’escola al seu lloc, tot ajudant-li a recuperar l’autoritat i l’autoestima que sembla que anava perdent. Hi ha feina a fer, sens dubte, però aquesta circumstància ens ha d’encoratjar perquè no només valida el que ja fèiem sinó que implica que no cal que treballem en una direcció diferent de la que portàvem. Senzillament hi hem de seguir insistint.
Això sí, potser valdrà la pena entretenir-nos a fer una mica de pedagogia i fer adonar a la gent i a la societat en general que amb això teníem raó, i que si en teníem amb això, potser en tenim en altres coses. Com he defensat en altres ocasions, en època de “crisis” educatives hem d’ajudar a visualitzar tot el que fem ben fet i hem de contribuir a la recuperació de la confiança i l’autoritat del mestre, de l’escola i de l’educació per extensió.
