Parlem de finançament

Són temps on el finançament i l’economia ocupen els titulars d’actualitat. Temps que conviden a filar prim, a no malbaratar, a avaluar resultats i rendiment, competència i valor afegit. Pot l’educació esdevenir una excepció a aquesta preocupació social?

Som a les portes que el projecte de Llei d’Educació
de Catalunya (LEC) enceti els tràmits parlamentaris previs a la seva aprovació,
i deixant de banda els aspectes del text que generen menys consens i que caldrà
continuar discutint i debatent, ens cal assegurar el finançament de les principals
mesures que proposa la Llei. No
podem permetre’ns una altra frustració com la de la LOGSE on una llei ambiciosa no
acabà mai de disposar del finançament necessari per a portar fins les darreres
conseqüències els seus plantejaments més innovadors com, per exemple, el poder
garantir una atenció a la diversitat de l’alumnat prou individualitzada i amb
els recursos necessaris. Ara, si no es poguessin aplicar bona part de les
mesures que proposa la LEC
per manca d’un finançament adequat, no només es generaria més desil·lusió, sinó
que la situació ens portaria a un ridícul col·lectiu per haver formulat la
primera llei d’educació del país sense la previsió del finançament per
aplicar-la. Tots sabem que els recursos econòmics de la LEC dependran en bona mesura de
com es resolgui el tema del finançament de la Generalitat i d’aquí
neixen justament el recels i les temences actuals.

És també en el context de pressió que exerceix l’actual
crisi econòmica que encara es fa més evident l’haver d’exigir que els impostos
dels ciutadans que s’apliquen a l’educació es gastin de la forma més efectiva
possible. No podem invertir en recursos que no siguin acuradament valorats
abans de la seva implantació i, sobretot, avaluats des del primer moment de la
seva execució. A més, hauríem de saber en tot moment quan, de l’avaluació, es
desprenen unes conseqüències que ens condueixen al qüestionament d’actuacions escassament
eficaces donat que llavors, potser, aquests recursos no optimitzats podrien
dedicar-se a altres partides dins el sistema educatiu.

En aquest sentit, s’han valorat amb prou cura
projectes dissenyats per assolir determinats objectius, quan després els seus
resultats no han estat sotmesos a anàlisis rigoroses? Per exemple: podríem
mencionar molts plans de formació continua del professorat que només s’avaluen
fent emplenar una fitxa de satisfacció als inscrits, no valorant en canvi el
veritable impacte que aquesta formació hagi tingut en la pràctica i en els
centres educatius. Ens podem permetre seguir gastant milers i milers d’euros
amb una formació que no avaluem correctament? Un altre exemple: s’han analitzat
mai seriosament els resultats que, presumiblement, estan aconseguint les aules
d’acollida en l’alumnat? Interessaria conèixer els resultats tant a nivell d’aprenentatges
concrets (de la competència lingüística, dels coneixements de la cultura autòctona,
etc.) com des del punt de vista de la pretesa cohesió social. Però, on s’han
fet públics els resultats d’un recurs que cada any representa partides
milionàries? I ara, a més a més, s’introdueix un nou espai denominat EBE (Espai
de Benvinguda Escolar) sense cap estudi previ seriós que el fonamenti, sense
saber què ens costarà als contribuents i, sobretot, sense que públicament es
plantegi cap pla d’avaluació continuada dels seus previsibles resultats. Voldríem
pensar  que algun dia es publicaran dades
fiables i contrastables del seu nivell d’èxit.

Parlant de finançament, van passant els mesos i el futur
màster de formació del professorat de secundaria, que a partir del proper curs
2009-2010 sembla ha de substituir definitivament el CAP franquista en la
formació dels professors de secundària, té aturada la seva tramitació a
Catalunya malgrat la feina feta per les universitats catalanes. El DIUE i el
Departament d’educació encara no s’han posat d’acord amb el model del
finançament del màster, sobretot, pel que fa al pagament de les pràctiques als
centres. Al nostre parer, això es podria solucionar per la via del reconeixement
de mèrits en la futura carrera docent dels cossos de professors de Catalunya
que ja podria contemplar la LCE. Aquesta
opció estalviaria un munt de despeses econòmiques i, al mateix temps, permetria
desbloquejar la tramitació d’un màster que constitueix un element cabdal i
urgentíssim per posar al dia la formació inicial dels professors de l’etapa més
decisiva del nostre sistema educatiu.

I per acabar els temes sobre els recursos
econòmics, no podem deixar de mencionar que els nostres centres públics han de
poder gestionar part dels recursos propis per a desenvolupar els seus projectes
educatius singulars i, pel que fa als centres concertats, que aquests haurien
de disposar del finançament suficient per resoldre el dèficit crònic que
arrosseguen i poder cobrir les despeses reals per escolaritzar a tot tipus
d’alumnat. Més enllà de la permanent queixa i reclamació, què poden fer els
centres públics i els concertats? Potser esperar que les administracions disposin
de cop de suficients recursos per cobrir totes les seves expectatives? O s’han
de posar a treballar per, a partir de fórmules imaginatives però efectives,
poder superar l’actual situació d’insuficiència financera? Justament, per
parlar d’aquest darrer tema, Edu21 organitza el proper 25 de novembre la seva VI tribuna de debat, amb el títol "Com millorar els recursos econòmics dels centres educatius".

En temps de reajustaments de tot tipus es fan notar
molt més les prioritats del govern d’un país. Permeten descobrir les seves
visions estratègiques de curt i de llarg abast i si és capaç de mantenir com a opció
prioritària, malgrat totes les crisis, la millora del sistema educatiu com una aposta
indefugible per garantir la solvència de futur del país; de tota la seva gent.
Si és així, llavors es podrà dir que els governants hauran estat a l’alçada de
la confiança amb ells dipositada.

A banda del govern, però, el repte compromet a
tothom. I en aquest sentit, des d’Edu21 ens pertoca esbrinar fórmules que
permetin assolir alhora els tres principis següents: equitat, excel·lència i suficiència financera.