La pedagogia de l’alternança a l’educació superior (i II): arguments per a la seva implementació

La recerca dels darrers 80 anys sobre la relació del trinomi experiència-reflexió-aprenentatge ha mostrat que la formació superior és més profunda, significativa i rellevant per a l’estudiant quan aprèn a la universitat i simultàniament participa de l’escenari professional real de la seva futura professió, espai en què es troba en situació de mobilitzar els seus coneixements que s’expressen com a competències. De fet, l’aprenentatge experiencial i l’aprenentatge reflexiu són els nous models que s’estan promovent a les institucions que cerquen l’excel·lència en la formació dels seus estudiants.
La pràctica com a realitat formativa ha demostrat tenir un valor epistemològic inqüestionable que cal tenir en compte en els plans d’estudi dels universitaris. Si abans s’entenia la pràctica només com a comprovació o complement del saber teòric, avui al coneixement pràctic i aplicat se li reconeix un altre valor formatiu superior. Les investigacions recents mostren que no solament reforça l’ensenyament teòric sinó que és capaç de generar coneixement nou. Fàcilment la pràctica recodifica el saber teòric amb elements que enriqueixen el saber teòric que resta il•luminat per la pràctica. La teoria i la pràctica, si conviuen juntes en l’estudiant com a realitats simultànies, són generadores de nous coneixements en l’alumne. En aquest punt podríem plantejar-nos que la formació universitària per mitjà de l’alternança garanteix un increment del saber i una veritable transferència del coneixement. El propi estudiant esdevé en aquest cas un vehicle natural que trasllada el coneixement a l’àmbit del treball i a la professió i s’emporta a la universitat qüestions de rellevància pràctica.

També cal considerar que la pedagogia de l’Alternança concedeix a l’experiència un valor significatiu en el procés  formatiu dels nostres alumnes  des de la perspectiva del seu desenvolupament personal, com a font d’autoconeixement. Es tracta d’una estratègia natural i habitual per al desenvolupament metacognitiu dels alumnes durant la formació inicial a la universitat, que els permet conèixer-se millor mitjançant les vivències de l’escenari professional.

El contacte amb la professió i amb les experiències allà viscudes pels estudiants universitaris actua en ells com un potent activador de la seva motivació vers l’aprenentatge, que deixa de ser descontextualizat i passa a ser pràctic i rellevant. Simultàniament potencia en l’estudiant un afany personal d’omplir els buits intel•lectuals que ha detectat en la seva formació a l’hora de resoldre situacions pràctiques, per a les quals no s’ha trobat prou preparat. En aquest sentit podem afirmar que l'Alternança com a opció formativa a la universitat facilita la metacognició que presenta trets diferents en cada estudiant i l’ajuda a saber què sap, què no sap, què confon, què ha d’aprendre, què ha de reforçar, etc. L’Alternança permet a l’universitari avançar aquest autoconeixement a temps de posar-hi solució; en cas contrari el procés de millora formativa es retarda a etapes posteriors quan el titulat ja es troba dedicat a l’exercici de la seva professió.

Ve de lluny la fragmentació o parcel·lació del saber que transmet la institució universitària. Ben sovint la universitat ha estat la gran defensora de la saviesa i del saber acadèmic fugint del sentit pragmàtic i del saber pràctic aplicat, no sentint la necessitat d’obrir-se als plantejaments professionalitzadors del estudis universitaris que actualment reclama la societat i l’empresariat. Pel contrari, l’educació superior basada en la pedagogia de l’Alternança és una opció formativa que facilita el desenvolupament real de les competències de l’estudiant donat que els problemes o èxits del treball li exigeixen que mobilitzi  tots els seus recursos intel·lectuals, personals, professionals, teòrics i pràctics.  Només en un escenari professional real poden activar-se plenament les competències en què desitgem formar els estudiants.

L’Alternança promou el desenvolupament personal de l’estudiant ja que desenvolupa el projecte de cadascú amb els seus trets característics. No cal que aquest estudiant tingui en compte el context ja que l’integra de forma natural. Per tant, es tracta d’un desenvolupament personal i social alhora, ja que l’estudiant interactua amb el seu entorn habitual tot integrant els sabers experiencials, els sabers d’acció i les competències fora del programa.

Aquesta organització innovadora dels estudis universitaris es configura en unes coordinades de pedagogia sistèmica que garanteixen el caràcter obert, flexible i dinàmic de l’educació superior. L’Alternança afavoreix l’anomena’t aprenentatge situat, és a dir en context, i fa que el procés de l’aprenentatge i la formació de l’estudiant no segueixi una estructura estrictament lineal, sinó holística. L’estudi, el coneixement teòric, les vivències professionals, l’experiència i reflexió personals, la interacció amb altres professionals, etc. s’estructura de forma global. D’aquesta manera el bagatge formatiu de cada alumne pot integrar els elements diferencials i singulars optimitzant tots els recursos formatius i donant-los una configuració molt més personal. Aquesta formació més holística –simbiosi rica de molts elements subjectius i objectius– contribueix a millorar la professionalització dels estudiants universitaris preparant-los per a la resolució dels problemes concrets i pràctics de la seva futura professió.