Innovació educativa i interdisciplinarietat

Durant un llarg període hem identificat com a institucions innovadores aquelles que introduïen les tecnologies a les aules. A poc a poc, però, hem anat deslligant tecnologia d’innovació educativa, donat que diferents experiències han deixat palès que ni la tecnologia ni cap altra nova proposta és innovadora per definició, si aquestes no són a la pràctica un mitjà efectiu per assolir els reptes als quals l’educació ha de respondre avui dia.

Anem
avançant i ens adonem que el món on vivim és cada vegada més interdependent, i
que podem desenvolupar menys projectes i empreses des d’un sol punt de vista o
disciplina. A tall d’exemple, podríem dir que la medicina no pot resoldre
segons quins reptes sense l’ètica. Només cal pensar en l’actualitat:
autoritzarem, com acaba de fer el Regne Unit, la modificació genètica dels
embrions humans per a la investigació científica?

Si
imaginem la interdisciplinarietat
com un lloc, al que més s’assemblaria seria a una cruïlla de camins. La
cruïlla, en cap cas, negaria els diferents camins. Dos, com a mínim, o ja no
tindríem un encreuament. Tres, quatre o més camins farien una intersecció
d’allò més interessant.

Som
afortunats de viure un temps on la humanitat es proposa resoldre alguns dels enigmes
que ens acompanyen des de que som capaços de preguntar-nos qui som i quin
sentit té la nostra existència. Amb projectes de gran ambició que es
desenvolupen al llarg i ample del planeta, se’m fa difícil no interpel·lar
alumnes que es descobreixIn seduïts per aquests, i no esperonar-los perquè hi
aprofundeixin o es sumin a espais de confluència intel·lectual. Però,
tanmateix, encara se’m fa més difícil no interpel·lar l’escola i el sistema
educatiu en el seu conjunt.

Si
volem avançar cap a un escenari educatiu on la generació de coneixement sigui
de naturalesa global i interdisciplinària
–com demostren les iniciatives que han emprès diferents institucions
educatives catalanes i d’altres països del món–, quin missatge estem enviant
actualment a la societat del
coneixement que volem bastir treballant de manera tan parcialitzada,
sovint inconnexa i sense prou sentit, amb una organització escolar basada en
assignatures i disciplines aïllades amb els seus mestres i professors especialistes,
que entren i surten de les nostres aules de manera tan programada, rígida i
artificial?

La
memòria i l’audàcia poden avançar-nos algunes de les conseqüències que podríem
patir si ens proposem endinsar-nos en un nou paradigma sense atrevir-nos a
qüestionar els diferents elements que defineixen i perpetuen l’actual status quo, com ara el rol, la carrera i
la professió docent. També l’organització dels espais i els temps escolars. O
el tipus de lideratge pedagògic, que hauria de vetllar que els equips docents
prenguin riscos, i no només sacralitzar i reproduir velles fórmules, o
eternitzar la comprensió majoritària de l’ésser humà i de la seva dimensió educativa.

Aterrant
a l’escola, podríem pensar que impulsant de manera aparentment sòlida diferents
metodologies que hem maldat per introduir sense l'èxit esperat –treball per
projectes, ABP, educació emocional, treball cooperatiu...– ja estarem
treballant de manera interdisciplinària. Cal preguntar-nos, però, quina novetat
real estaríem introduint.

No
contemplo, ara, pel fet de que ens allunyaria de l’escola realment inclusiva
que molts desitgem, i per formar part de la llarga llista de mites que tenim
l’inajornable objectiu de diluir, el treball amb agrupaments per nivells de
rendiment o el treball per centres d’interès –normalment imposats a l’educand–
on tothom aprèn el mateix, en el mateix espai físic i temporal, i amb companys amb
els qui el denominador comú, malauradament, acostuma ser el mateix any de
naixement.

En
conclusió, el camí que ens disposem a emprendre ens ha de portar a espais de
trobada i confluència que ens aportin experiències enriquidores d’alt valor
afegit humà, intel·lectual i de relació amb el medi i l’entorn. I no només als
alumnes. També, i com a condició prèvia i ineludible, als professionals que ho
hem de fer possible. Confondre coordinació –segons el diccionari és només l’acció de “combinar harmònicament per a una acció comuna”– amb treball per
equips docents, tant en espais de reflexió dins com fora de les aules, pot
portar-nos a una frustració col·lectiva en aquest nou viatge cap a una escola
que no es defineix com un projecte acabat i definit. Ans al contrari.

L’escola, ara més que
mai, ha de creure’s hereva d’una llarga i rica tradició però, sobretot, ha
d’esdevenir humil i disposada ha reinventar-se constantment, com a condició
indispensable per a fer possible la innovació educativa que transformi la
nostra societat i la projecti envers un futur més pròsper i just per a tothom.